La natura ha sigut i serà sempre un des temes per excel·lència dels artistes , perquè la natura és la vida mateixa, d’ella en depenem, d’ella venim i a ella tornem. Si bé és cert que no fou fins al s.XIX que el paisatge va assolir el seu protagonisme, la natura sempre ha estat en el rerefons de l’art.
La representació del paisatge i la natura és un dels grans gèneres de la pintura i sempre ha estat d’actualitat. Un gènere que ha anat vivint els canvis que s’han produït al llarg dels temps i que, indubtablement, ha anat actualitzant les seves propostes estètiques d’acord amb l’època viscuda.
Assumpció Mateu. La natura coma metàfora.
Les Bernardes
C. Major, 172. Salt
Fins al 31 de juliol.
L’exposició La Natura com a metàfora que presenta Assumpció Mateu a Les Bernades de Salt és una excel·lent mostra del que estem comentant. Ja fa uns quants anys que l’artista s’ha endinsat en la recerca del paisatge amb un elaborat procés tècnic per a explicar a través del seu personal llenguatge, no solament el seu món interior, sinó també la seva visió, la seva opinió, la seva critica sobre la relació que ella i nosaltres mantenim amb la natura, i en particular la seva destrucció a causa del foc.
El títol de la mostra s’adequa del tot al seu contingut i les possibilitats de lectura són múltiples. L’exposició, que ocupa les dues plantes de la galeria, comprèn pintures, escultures i instal·lacions, amb un fil conductor que es ramifica i estableix connexions que cadascun dels espectadors pot associar amb els seus records, coneixements i vivències.
El foc com a element destructor és omnipresent, però també ho és la mà de l’home, les polítiques de prevenció, la falta de consciència davant d’aquesta font de vida, entre altres factors. L’obra d’Assumpció Mateu és un cant trist i ple de bellesa a la vegada d’una realitat que malauradament es dóna a qualsevol lloc del món.
És una obra que ens parla de la fragilitat de la vida, no solament dels boscos, sinó de la vida de qualsevol home. La petita instal·lació del llibre cremat del qual neix un arbre sense fulles sintetitza en gran part el sentit global de la mostra. Quan un bosc es crema és la vida la que es crema, i també el coneixement. No hem d’oblidar que de l’arbre neixen les pàgines d’aquest llibre.
Dues petites obres ens porten a Manolo Millares, dues teles trencades i cosides, que ens serveixen per a introduir l’altre element present en aquesta exposició. La mort, l’absència hi són presents, però també la vida, la regeneració. L’artista canari parlava en les seves obres de la tragèdia i de l’horror que havia viscut. Així ho escrivia el 1959: La destrucción y el amor corren parejos por los espacios y parajes descoyuntados. No importa que el hombre se haya roto si de él emergen rosas de légamos y principios renovadores como puños. Un text preciós que molt bé il·lustra l’obra d’Assumpció Mateu. Quan veiem la instal·lació de la segona planta, la gran gàbia, amb barrots de ferro sobre un terra amb un mirall trencat en el que es reflecteixen els noms de tants creadors, pintors, escultors, poetes, literats, actors, actrius, polítics, filòsofs, etc., pensem que, com ens recordava Millares, la il·lusió i la renovació hi són presents.
Hi ha també un conjunt d’obres de petit format acuradament elaborades en què la natura, la música i la poesia es barregen en franca harmonia i en les que ressalta quelcom tan subtil, fràgil i delicat com una papallona, que podem entendre com l’esperit de la regeneració i la vida que torna a començar, de l’esperança que malgrat tot, que mai no hem de perdre.
Premi de l'Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) (2014) a la millor revista.Coordinador de l'Aula d'Art de la URV.