El pintor i muralista Josep Renau i Berenguer (València, 1907 – Berlín 1982) va viure gairebé tota la seua vida en l’exili. Primer a Mèxic, en acabar la Guerra Civil. Des del 1958, a la República Democràtica Alemanya (RDA). Això implica que el gruix de la seua producció correspon a les etapes exiliades, un operatiu que l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) recupera en la mostra “Els exilis de Renau”. Quasi mig segle d’art al servei de la ideologia comunista, una retòrica erosionada però que conserva el seu poder de fascinació estètica.
Els exilis de Renau
Josep Renau
Comissaris: Joan Ramon Escrivà i Josep Salvador
Institut Valencià d’Art Modern
València
Fins el 9 de gener de 2022
El gran triomf de Renau, de fet, és la perdurabilitat d’un art rabiosament contextual, difícil d’entendre en el seu vessant discursiu sense inserir-lo en l’època de creació. Incomprensible segurament per a les generacions més distanciades de la dialèctica hiperventilada de la Guerra Freda.
Potser per això, la mostra, comissariada pels conservadors de l’IVAM Joan Ramon Escrivà i Josep Salvador, fa un esforç de posar en context la poderosa estètica de l’artista. Més de dues-centes obres, entre cartells, portades de revistes, fotografies, pel·lícules, fotomuntatges i murals procedents sobretot de la col·lecció del museu i dels fons de la Fundació Renau dipositats en l’IVAM, a més de diverses peces cedides per col·leccions públiques i privades.
Renau, qui va prestar una col·laboració total i absoluta al govern republicà -de l’esforç de guerra i convicció ideològica naix la seua brillant producció cartellística anterior a la dècada del 1940-, ha de marxar a l’exili amb el triomf de les tropes franquistes, passant el tràngol del camp d’Argelers. Després d’obtenir el visat, un vapor holandès el traslladarà a l’altra banda de l’Atlàntic juntament amb la seua família. A Mèxic, treballa en les publicacions espanyoles de l’exili, però també ha de fer front a tasques desproveïdes de cap tipus de compromís polític, com ara la confecció de cartells per a cinema en col·laboració amb la seua esposa, Manuela Ballester, una figura a reivindicar que sovint ha estat oculta per l’aura del seu marit.
La mostra recupera alguns d’aquests cartells, marcats per l’estètica de l’època i un biaix que ara trobaríem sexista però que no ha desaparegut de tot del llenguatge gràfic de la indústria. L’emblemàtic cartell d’Arroz amargo, que desplega tota la potència sexual de la protagonista, Silvana Mangano, o la misogínia implícita i de nou la sexualització de La perversa i La devoradora, són obres que han resistit malament el pas del temps. Així i tot, alguns dels cartells tenen marcat a foc el poderós segell de l’artista, com ara les inquietants El ojo de cristal -sobretot aquesta- o El hombre sin rostro.
Renau també hagué de fer feina amb fins comercials, vehiculada a través d’Estudi Imatge /Publicitat Plàstica (actiu entre 1950 i 1958) en la qual treballaven, a més del pintor i la seua esposa també artista, els seus fills i cunyades i alguns altres col·laboradors externs. Amb tot, el seu compromís polític va ser granític fins al final. A Mèxic col·labora amb David Alfaro Siqueiros en la confecció de murals amb intencionalitat política, com ara l’impressionant La electrificación total de México acabará con la misèria del pueblo (1940-1941), el qual serveix per encapçalar aquest reportatge.
L’obra de títol commovedorament utòpic i una estètica que habita en algun paratge estrany entre el surrealisme i el realisme socialista sense edulcorants, presideix amb encert l’entrada a la mostra. Alguns pagaríem per saber què n’opinaven els membres del Sindicat Mexicà d’Electricistes, receptors de l’obra per a la seua nova seu. En aquests anys, Renau també col·labora amb un altre mural impactant, Retrato de la Burguesía, que transmet una imatge devastadora de la classe social de referència.
Encara a Mèxic, i aprofundint en aquesta línia política, realitza la sèrie de fotomuntatges The American Way of Life, la contraprogramació a l’expansionisme cultural i econòmic dels Estats Units. Renau contraposa a la propaganda capitalista algunes de les contradiccions del sistema, com ara el racisme, el darwinisme econòmic o les cultures del consum i el bel·licisme, connectant amb les crítiques que han perviscut en l’esquerra clàssica fins l’actualitat.
Al marge de les caricatures i estereotips i de les contradiccions de l’ideari que Renau defensava, molts dels retrets i falles del sistema continuen sense resoldre’s, la qual cosa ens portaria a debats interessants i que l’exposició suscita potser senser pretendre-ho. Cal ressaltar també l’intent, bastant encertat, de fer dialogar aquesta part de l’obra de Renau amb la producció d’Aleksandr Zhitomirsky: igualment pamfletària, també molt atractiva des del punt de vista visual. Així mateix s’estableix un diàleg amb la ideologia que aquests artistes combatien: les portades de la revista Life idealitzant la vida dels Estats Units fan de contrapès i serveixen per posar en context l’altre plateret de la balança.
Eclosió mural a la RDA
Quan Renau desembarca en l’Alemanya de l’Est, el país viu una transformació per recuperar-se de la devastació bèl·lica, reconstruccions dels espais urbans al servei en principi dels treballadors en els quals ha d’inserir-se la iconografia socialista, les lloes a la disciplina, l’exaltació del progrés i la tècnica o la inclusió de les dones. Tot i que els primers treballs a Alemanya seran una sèrie de pel·lícules propagandístiques per a la televisió -de nou la contraprogramació en l’era de la Guerra Freda-, la seua gran tasca alemanya serà omplir aquells nous espais urbans, diàfans i nets, amb murals que plasmen la ideologia de l’Estat.
Renau, membre del Comité Central del PCE, es convertirà en una mena de funcionari. I el seu treball com a muralista tindrà un primer centre neuràlgic en Halle-Neustadt, ciutat construïda per als treballadors de la indústria química. Amb aquesta orientació, l’artista assolirà fites com El domini de la natura per l’home (1971), per a una residència d’estudiants en aquesta ciutat. Discurs utòpic, estètica futurista, cromatisme espectacular. Dècades després, el magnetisme de l’obra continua desbordant qualsevol intent de racionalització discursiva.
Aquesta obra s’acompanyava del també espectacular Unitat de la classe treballadora i fundació de la RDA, exaltació del pare fundador, Karl Marx. També caldria citar un altre mural emblemàtic, La marxa de la joventut cap al futur (1974), carregada d’utopisme i exaltació, en aquest cas del paper del jovent. La projecció d’un futur esplendorós és, fet i fet, una de les constants del muralisme de Renau.
Amb tot, segurament està més fixat en la memòria l’enorme mural de trenta metres L’home, la natura, la cultura, que Renau va fer per al Kulturcomplex Stadt Moskau, un centre cultural a la plaça Moscou d’Erfurt, la capital de l’actual land de Turíngia. Una obra que va ser desmuntada i recuperada amb posterioritat. La seua mort el 1982 va fer que aquest mural esdevinguera la seua obra pòstuma, un artefacte més subtil pel que fa al discurs polític, de cromatisme i geometries més matisades i elegants.
En acabant, l’apel·lació al Renau dels exilis és un pretext com qualsevol altre. Allò important és posar de nou sota els focus un artista fonamental, pel que té de mostrar-nos en tota la seua cruesa un context històric sense el qual no s’entén la nostra història recent. Que ens fa qüestionar-nos coses a l’hora que ens interpel·la amb el seu monumental llegat artístic. Una dimensió estètica que suporta admirablement totes les possibles erosions. L’estirp dels personatges que passen a la posteritat.
