Esplèndida l’exposició que es pot veure actualment a la Galeria Joan Prats de Barcelona. Es tracta de la primera mostra pòstuma dels treballs del pintor Alfons Borrell (Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020). Les obres exposades, seleccionades amb un encert envejable, mostren la fidelitat de Borrell al conreu de la pintura, la seva perseverança en uns principis i uns conceptes abstractes clars i rotunds a l’hora de desenvolupar la seva pràctica pictòrica. Són obres que responen a un plantejament essencialista, un color existencial, una poètica personal, una abstracció lírica.
Va ser durant la dècada dels setanta que Borrell va desenvolupar això que en diem “un estil personal” pel qual el reconeixem i el valorem. Un estil que es caracteritza per la tendència a una pintura plana i monocroma; la valoració de l’espai buit i silent; la presència sòbria i austera que ho impregna tot; i el protagonisme del color per davant i per damunt de la forma, un color que, com recordava Oriol Vilapuig, “ja no es manifesta com un atribut o accident sinó que assoleix la categoria de subjecte i substància”.
La primera referència clara a aquesta abstracció lírica característica la podem trobar en una obra tan primerenca com S/T, de 1959, un oli sobre tela de 124,5 x 124 cm que ara podem tornar a veure i recordar. És un quadre buit, descolorit, cru, on apareixen, a la part inferior, uns petits espais quadrats ennegrits amb restes gestuals.
Just a l’entrar a la galeria ens trobem un altre quadre, més aviat petit, d’un taronja intens, que recorda aquell color de les carpes comunes que tots hem vist als estanys i a les basses. Es tracta de 25.9.1980, un acrílic sobre tela de 73 x 92 cm. Si ens hi fixem bé veurem que dues línies molt fines travessen l’espai monocrom: una de color fosc, horitzontal, a la part superior del quadre, es dilueix fins a desaparèixer quan s’acosta als laterals; l’altra, de color groc, sorgeix des de la base inferior, puja perpendicularment pel centre de l’espai pictòric i desapareix abans de trobar-se amb la línia horitzontal.
A l’altra banda de la mateixa paret, trobem Blau 1, del 1978, una de les poques pintures que no té per títol una data concreta. És un acrílic sobre tela de 46 x 55 cm, que ens captiva per la profunditat del seu color, per la seva blavor atmosfèrica i abissal alhora. Quan ens hi acostem també podem descobrir alguns petits signes (línies, gratades) o elements que apunten l’espai.
La sala més ampla de la galeria està presidida per tres grans quadres realitzats amb pintura acrílica i collage sobre tela que ens conviden a la contemplació. Com els seus títols-data indiquen, són de 1987, 1988 i 1989 respectivament. El darrer dels tres, 15.XI.89, té unes mides considerables: 230 x 300 cm.
Tots tres es caracteritzen per la utilització de tan sols dos colors: el negre i el taronja. Sobre una gran superfície més o menys fosca, més o menys matisada, segons cada cas, el pintor hi ha enganxat uns grans retalls quadrangulars de tela tenyida d’un color taronja intens i lluminós. Tornant a Oriol Vilapuig, cal recordar que l’ús del taronja en el treball de Borrell “representa simbòlicament la llum, però no la llum del crepuscle sinó la de l’aurora, que dona sentit a allò que neix com a forma de vida i d’esperança”.
A més d’aquestes pintures sobre tela, al llarg de l’exposició es poden veure també diferents treballs sobre paper que assagen, de manera delicada i precisa alhora, diverses solucions sobre els contrastos entre la llum i la foscor, entre la buidor de l’espai i l’aparició d’algun senzill element (pinzellada, toc, traça, línia) que l’adjectiva.
Repassant l’exposició ens adonem que Borrell volia anar molt més enllà del prosaisme tan sols narratiu i descriptiu per endinsar-se en la poètica de la pintura que tracta d’allò inenarrable, indescriptible, intangible, inabastable. Perquè la realitat és infinitament més diversa, abstracta i complexa del que ens volen fer creure.
Tot plegat (abstracció, color, lirisme, silenci) fa pensar, inevitablement, en les relacions entre la pintura i la poesia, en la tòpica locució d’Horaci, o en l’afirmació de Simònides de Ceos, encara anterior, quan deia que “la poesia és pintura que parla i la pintura poesia muda”. El cert és que els poetes que l’han conegut n’han parlat i força de la pintura de Borrell. Per a Joan Brossa, per exemple, “Borrell pinta el buit i el llampec”. Per a Josep-Ramon Bach és un “cronista de sentiments, no pas d’idees”, uns sentiments que són silenciosos, perquè “és fill del silenci”. A Bach, les pintures de Borrell el fan pensar també en el trànsit “dels orígens obscurs a la mar blava”; una imatge que enllaça amb el títol d’aquesta exposició que ara ens convida a Entrar al mar i sortir-ne blau.
Aquest títol ens porta també, inevitablement, records d’una experiència sensorial concreta que ara no ens sembla gens anecdòtica. Els qui actualment assisteixen a alguna conferència o activitat que se celebri a la Sala d’actes Oriol Bohigas, al segon pis de l’Ateneu Barcelonès, han de passar per sota d’una gran pintura mural d’Alfons Borrell, gairebé travessar-la, per entrar a través d’un gran blau lluminós que deixa entreveure petites restes de quadrats blancs més o menys despintats. A la paret del costat un enorme taronja encès i monocromàtic fa de contrapunt al blau. El dia que els assistents vam anar a la doble estrena del documental de Toni Moreno, M’agradaria ser color, i de la peça musical Blau Mar, de Benet Casablancas, en homenatge a Borrell, vam entrar en aquest mar de colors, imatges i sons, i en vam sortir emblavits per tots costats. Aquells van ser uns moments borrellians inoblidables.
Els quadres d’Alfons Borrell ens conviden a la contemplació i al silenci, a la recerca pacient d’aquella línia fina, escadussera, que s’insinua a l’espai, que el travessa, que, malgrat la seva aparent insignificança i senzillesa, l’ordena, l’emfatitza, el divideix, l’organitza, l’enriqueix.
Per a Carles Guerra, “si sovint es diu que Mark Rothko va abaixar la persiana i que Ad Reinhardt va apagar el llum, tot per tal de suggerir l’emergència de la pintura monocroma (…) Borrell seria el que deixa la porta entreoberta perquè passi un fil de llum”. Una porta entreoberta i un fil de llum, afegim nosaltres, per on s’escola el lirisme de l’expressió pictòrica abstracta que ens convida a mirar més enllà, potser tan sols per veure el paisatge quotidià més senzill i elemental que ens envolta i valorar-lo en totes les seves dimensions. El mateix pintor ho va deixar escrit: “El paisatge me’l miro, el sento, el trepitjo; l’aigua del llac la saludo amb un toc suau; dono menjar als ocells, als peixos, i espero que torni a sortir el sol”.
L’art de Borrell crida l’atenció per la seva atemporalitat i es troba en aquell punt de visibilitat que t’obliga a tornar a mirar, a tornar a veure directament les coses, cara a cara (no valen les reproduccions fotogràfiques) per deixar-se impregnar dels seus secrets i les seves subtileses, per no perdre’s cap petit detall que pot aparèixer en qualsevol racó, voral, marge o intersecció.
