Soledad Sevilla (València, 1944), una de les grans representants de l’abstracció geomètrica a l’Estat espanyol, no ha tingut una exposició individual a Barcelona des del 2013, però ara retorna ben a prop amb la mostra “Espais ficticis” a la galeria Ana Mas Projects a l’Hospitalet. És una exposició singular en la carrera de l’artista premi Velázquez d’Arts Plàstiques del 2019 ja que mostra la gènesi del seu univers poètic, amb obres -algunes d’elles papers, fruit directe de les seves recerques plàstiques- que daten del 1969 al 1980. És una bona ocasió per capbussar-se en el procés de treball d’una pintora que des de fa uns anys també excel·leix en el territori de la instal·lació en espais arquitectònics. Soledad Sevilla està en plena forma, en actiu, i continua ferma amb el seu compromís amb les formes i les línies.
Espais ficticis. Obra 1969-1980
Galeria Ana Mas Projects
L’Hospitalet de Llobregat
Fins al 18 de juny de 2021
L’exposició Espais ficticis s’endinsa en les obres germinals d’un llenguatge de línies i formes que en certa manera han configurat el seu llenguatge artístic. L’havia mostrat molt poc aquest moment, oi?
Molt poc perquè si fa un temps em diuen que acabaria fent una exposició d’aquestes obres sobre paper de finals dels 60, hauria dit que ni parlar-ne. Em provoca un cert pudor exposar-les. No veig molt clar mostrar aquest tipus de peces perquè per a mi es tracta d’obres que en cap cas executava pensant que serien obres acabades, en aquell moment eren mers instruments per arribar a un altre lloc o purament investigacions, eren part d’una recerca. En elles m’era igual fracassar perquè el que m’importava en realitat era l’obra final, l’important era arribar a algun altre lloc. Potser tinc aquesta sensació perquè estic en actiu i pinto tots els dies i una sempre valora la darrera cosa que està fent. Finalment, com confio molt en l’Ana Mas [la galerista], he acceptat de mostrar-les.
Sempre planifica tant les seves obres?
Sempre estic analitzant-ho, sí. No hi ha obres meves que no siguin fruit d’una llarga planificació. Per exemple, a l’exposició les obres més antigues són una sèrie de papers que mostren l’evolució per ordre d’estudis de formes geomètriques, a les quals vaig afegint, o eliminant, si cal, elements i color. Això ja formava part de la meva forma de treballar aleshores, quan ja estava al Seminari de Generació Automàtica de Formes Plàstiques del Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid entre el 1968 i el 1973. És un moment crucial per al desenvolupament de la meva obra geomètrica, en el qual encara no hi ha cap temàtica. No hi ha tema, només línies, colors i estructures modulars. En aquells moments, també m’interessaven molt algunes figures geomètriques concretes, com l’hexàgon, com es pot veure en algunes de les obres d’aquesta exposició, en les quals els hexàgons se superposen, es desplacen. Però no ho fan de manera gratuïta, tot és fruit d’una recerca. Tot això va ser així durant els primers anys de la meva trajectòria. El tema no apareixerà a la meva obra fins que realitzo la sèrie de Las Meninas, ja quan soc a Boston gràcies a una beca a principis dels 80.
Per què se sent atreta des del principi per l’abstracció geomètrica?
Per mi era com una derivació, una reacció directa al meu pas per l’Escola de Belles d’Arts a Barcelona en la qual en aquell moment l’ensenyament era molt acadèmic i només ens parlaven de gèneres clàssics com el paisatge, la figura humana o la natura morta.
I a més a més, l’abstracció que tenia un pes primordial en el cànon de la pintura abstracta a l’Estat espanyol era la informalista, la pintura més gestual. A Catalunya amb la gran influència de Tàpies i al centre de l’Estat el pes del grup El Paso. Sentia que anava a contracorrent?
Absolutament. A més l’abstracció informalista estava avalada pel poder en aquell moment. Aquells artistes van tenir un reconeixement bestial a partir del pavelló espanyol de la Biennal de Venècia del 1958. A més a més, si eres dona, doncs ja et pots imaginar. Ni et miraven. Recordo una exposició maquíssima que vam fer a les sales de la Biblioteca Nacional de Madrid, i ni es va parlar de la meva obra. Aleshores eres per a ells una mestressa de casa o una mare. A més, jo era de les úniques dones que començava a fer una obra abstracte en aquell moment. Em sentia bastant sola. Ara, si més no hi ha un 50 per cent d’artistes dones, l’altra cosa és que rebin la mateixa atenció que els homes. Això és una altra història.
Les formes es construeixen a la seva obra gràcies a un procés científic però, a partir d’aquí, com s’aconsegueix que finalment una pintura transmeti emoció? Com entra l’emoció en aquesta equació? Com ho aconsegueix?
És que mai he estat d’acord amb això que la geometria ha de ser freda i distant, és un estereotip molt gran això. Però una de les maneres de trencar amb la suposada fredor de la geometria, és la introducció d’allò orgànic en les estructures. D’això en sabia molt l’Eusebi Sempere, un dels grans de l’abstracció geomètrica al nostre país, que no ha estat suficientment reivindicat. Vam investigar junts al Seminari de Generació Automàtica de Formes Plàstiques del Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid. Teníem un sol ordinador en aquella època, que ocupava una habitació. Eren els moments incipients de la informàtica, nosaltres no sabíem programar i havíem d’esperar sempre que el tècnic estigués allà, però van ser moments molt emocionants. Sempere tenia molt ben estudiat com transmetre emoció a partir de la corba, però en la meva obra ha tingut molta més importància la línia que conté en ella mateixa una vibració. En algunes obres, com passa en un acrílic del 1980 que presento a l’exposició, no veiem la continuïtat de la línia però la seva absència conté emoció.
I aquestes línies acaben creant un espai dins de la pintura, oi?
M’interessa molt la creació d’espais. Quan estava a Boston, estava molt centrada en desenvolupar la meva recerca a partir de línies verticals i després d’horitzontals que s’anaven creuant en espai. Però justament quan estava en aquest procés, vaig assistir a un seminari en el qual ens van mostrar les radiografies que havien fet a Las Meninas i a La rendició de Breda, de Velázquez. En el cas de Las Meninas, la meva sorpresa va ser descobrir que Velázquez no havia dibuixat abans, només havia pintat sobre una base de grans taques. Increïble, senyal de la grandesa del pintor. I aquí és quan vaig començar a estudiar l’espai arquitectònic en el quadre, del qual no se n’ha parlat tant com dels personatges en Velázquez. Així va sorgir la meva sèrie sobre Las Meninas, basada en l’espai i el color. És quan per primer cop introdueixo una temàtica a la meva obra.
Las Meninas tenen una qualitat de porta oberta a la realitat de l’escena, com si poguéssim entrar-hi.
Sí, és fascinant, i per a mi és molt més important aquest aspecte arquitectònic en Velázquez, en un moment en què la perspectiva no estava molt desenvolupada, que els personatges. Las Meninas m’han marcat tant que des d’aleshores totes les meves pintures tenen la mateixa proporció que les d’aquesta pintura: 2,20 x 2 metres.
En aquests moments exposa una instal·lació al Museo Patio Herreriano de Valladolid, De la luz del sol y de la luna. Vostè va ser pionera d’aquest tipus d’intervencions a l’Estat espanyol, moltes d’elles utilitzant fils. Com s’interrelacionen aquests muntatges amb la seva obra pictòrica?
Doncs evidentment la línia i l’espai tenen tanta importància com en la meva pintura. Però en la instal·lació és crucial adaptar-me a l’espai arquitectònic. Ara, amb l’obra a Valladolid, que està dins d’una capella, he tingut en compte que es tracta d’un espai molt místic.
I quina importància té la bellesa a la seva obra?
Per mi és importantíssim, no hi vull renunciar. I en aquest moment no estan ben vistes en el cànon actual de l’art contemporani, en el què sembla que tot necessita de ser explicat i d’una documentació al costat. M’agraden les obres d’art que parlen per sí mateixes.
