No hi ha relacions humanes sense jocs de poder per enmig. És impossible. Tant se val si parlem de les relacions sentimentals i de parella, de les relacions d’amistat, dels vincles i les dinàmiques que s’estableixen dins un cos social més ampli –família, comunitat de veïns, poble, partit polític, organització empresarial, club esportiu, església, equip per a un projecte artístic…– o de la xarxa sempre mutable i en moviment que configura la personalitat i els interessos –la identitat– d’una nació o d’una aliança de nacions.
Col·lapse. Màquina cèlibe
Joan Morey
Casal Solleric. Palma (Mallorca)
Fins al 9 de setembre del 2020
El joc de tensions i de distensions entre dominador i dominat, la pugna entre poderós i subaltern, el conflicte entre opressor i oprimit sempre hi són, d’una manera o una altra, en un estat més o menys explícit, més o menys potencial, més o menys latent, més o menys variable. Per tant, i a diferència del que han cregut i postulat certs credos ideològics determinants durant el segle XX, el màxim a què es pot aspirar no és a erradicar aquestes dinàmiques de poder sinó a fer-les flexibles, a establir un diàleg just entre elles i, sobretot, a partir d’elles. Al cap i a la fi, tant el matrimoni com la democràcia –per dir dos marcs relacionals prou estesos– són un joc de tensions i de distensions, d’equilibris de poder, d’ànsies de domini en què totes les parts (si la cosa va bé) fan concessions, cedeixen sobirania, es resignen puntualment a la subalternitat, són conscients que no poden abusar del propi poder i accepten ocasionalment, quan és convenient per al bé comú, la prevalença de l’altre.
Tot això ve a tomb perquè l’obra de l’artista mallorquí Joan Morey (Sant Llorenç des Cardassar, 1972) requereix ser vista, experimentada i interpretada tenint en compte aquestes premisses incòmodes –dic que són incòmodes perquè planten davant la cara de l’ésser humà que la perfecció i l’harmonia són impossibles, una pura utopia, un wishful thinking ansiolític sovint més contraproduent i perniciós que benèfic i efectiu.
Tal com explica un dels textos de la mostra, fins ara “Joan Morey ha produït un extens conjunt de performances, vídeos, instal·lacions i obres sonores i gràfiques que, des de finals dels anys noranta, explora la intersecció entre teatre, cinema, filosofia, sexualitat i subjectivitat. En la seva pràctica conflueixen tres gèneres fonamentals en l’art contemporani: la performance (a través d’escenaris que es desenvolupen en el temps, en què sovint participen cossos humans i el mateix públic), l’apropiació (agafant i reformulant textos, formes i estils ja existents, sigui de fonts literàries, clàssiques o de la baixa cultura) i la crítica institucional (amb què examina i s’adreça a les ideologies i el poder de les nostres institucions socials, culturals i polítiques)”.
Un tast prou complet d’aquesta obra es pot veure ara mateix al Casal Solleric de Palma, en el que és la primera retrospectiva de l’obra de Joan Morey que s’organitza a Mallorca. És una retrospectiva que inclou sis grans projectes de l’artista realitzats al llarg d’aquests últims quinze anys. Gritos y susurros. Ànima negra (2009), el díptic format per Postmortem. Projet en sept tableaux (2006-2007) i Obey. Humiliats i ofesos (2007-2009), les performances Tour de force (2017) i Lliçó d’anatomia (2017) serien alguns dels prou eloqüents títols. De cada projecte, se’n mostren vídeos, documentació diversa –fotografies, textos–, objectes i indumentària usats per dur-los a terme i, també, enregistraments sonors.
Tenint en compte que Morey recorre sovint a un imaginari estètic i emocional basat en les pràctiques del sadomasoquisme –talons d’agulla, cuir, fuets–, el fet que la present exposició es pugui veure a la planta noble del Solleric, un casal divuitesc esplèndid, fa que l’espectador tingui una sensació d’encaix perfecte entre continent i contingut.
En aquest sentit, Col·lapse. Màquina cèlibe –aquest és el títol de la mostra– és una proposta intensament immersiva, que més que no pas convidar l’espectador a entrar-hi, el que fa és estirar-lo, arrossegar-lo cap endins, engolir-lo, com si l’espai expositiu adoptés un rol dominador envers l’espectador i el persuadís per adoptar un rol submís, de conformitat curiosa, de participació deixada anar, d’exploració passiva i expectant.
El de Morey és un univers en què el cos humà és protagonista però no amo i senyor de la situació, en què la crueltat no és òbvia però sí insidiosa i en què la sexualitat és molt evident tot i no deixar en cap moment de ser gèlida, desapassionada, gairebé maquinal. L’aproximació de Morey al cos humà, a les relacions entre éssers humans, a les estructures de poder en què els cossos i els éssers viuen, són, sofreixen, estimen i moren, és, d’una banda, escenogràficament o formalment esteticista i, de l’altra banda, intel·lectualment meticulosa i clínica.
L’art de Joan Morey es construeix sobre les influències –explicitades a l’exposició a través de llibres i de caràtules– dels escriptors Antonin Artaud i Michel Foucault, entre altres, dels cineastes Rainer Werner Fassbinder i Ingmar Bergman i de la sèrie televisiva The Knick, creada per Jack Aimiel i Michael Begler, amb Clive Owen de protagonista. El resultat d’aquesta sopa de referents, filtrats a través de la personalitat de Morey, dona com a resultat un art frontal i provocador –un embut humiliant dins una boca preparada, uns talons d’agulla criminals, uns ganxos que travessen la pell de les cuixes d’un home i l’enlairen sense pietat– que és, alhora, litúrgic, dramàticament serè i reflexiu.
