El Centre d’Art de Perpinyà Àcentmètresducentredumonde finalment pot reobrir les seves portes i ho fa de la millor manera possible, és a dir, recuperant la magnífica mostra que Mery Sales (València, 1970) va presentar l’estiu passat a la Fundaciò Chirivella Soriano. Pintora d’una solvència evident, bandeja el virtuosisme estèril i opta per cercar el sempre precari equilibri entre imatges i pensament. El viatge que proposa l’artista es fa de la mà de tres pensadores clau del segle XX, com ara María Zambrano, Hanna Arendt i Simone Weil. La mostra transfronterera ha comptat amb la col·laboració del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana.
Mery Sales. Personnages hors champ
Comissari: Álvaro de los Ángeles
Àcentmètresducentredumonde
(Col·labora: Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana)
3, Av. du Grand Bretagne. Perpinyà
Fins al 13 de juny de 2021
Pintura i filosofia o, el que vindria a ser el mateix: temps i temps. Això és el que reclama, en primera instància, la proposta de Mery Sales: que ens concedim, com si fos un regal, la duració necessària per assaborir les imatges, la matèria plàstica en la que aquestes s’encarnen i, és clar, les idees que les sobrevolen (unes idees, per cert, que poden ser aèries però també subterrànies). Fidel al seu afinadíssim esforç conceptual, l’artista de València segueix cercant còmplices de viatge que, com ella, solen ser «pàries conscients», per utilitzar la caracterització feta per Hannah Arendt. De fet, la pensadora de Hannover és, en aquest sentit, una de les integrants del trident filosòfic escollit per Sales, que comptaria, també, amb dos altres rostres femenins d’una força i originalitat, avui ho sabem, inqüestionables: María Zambrano i Simone Weil. Poca broma.
Amb tot, que siguin tres no és casual. Com molt bé va assenyalar Paul Ricoeur, també va ser un trident de «filòsofs de la sospita» l’encarregat de liquidar la modernitat: Marx, Freud i Nietzsche. Nascuts tots ells al segle XIX, tenien en comú la voluntat de posar al descobert alguns aspectes assumits acríticament, com ara la noció de subjecte (autèntic pilar sobre el que s’aixecava l’edifici modern), l’escala de valors sorgida del somni il·lustrat i, en definitiva, els imperatius de la vella política (i la consegüent organització social que se’n desprenia). A tots tres, però, se’ls va passar per alt un altre factor, igual d’important o més, a saber, que les institucions que pretenien demolir havien estat creades des d’una perspectiva i una sensibilitat essencialment masculines. La següent revolució, ja en ple segle XX, calia que assumís, per tant, una òptica renovada des de la qual repensar, en profunditat i des d’un lloc radicalment diferent, les qüestions que afectaven (i afecten) l’existència humana (la de totes les dones i la de tots els homes, com se sol dir ara).
Aquest lloc, òbviament, se situaria «fora de camp». D’aquí el títol de la darrera proposta de Mery Sales: «La meva pintura en els últims anys m’ha anat portant pels seus afores. Des de la perifèria he descobert altres mires, en sintonia amb espais anteriorment negats o ignorats i que, majoritàriament, porten nom de dona». La idea és aparentment senzilla: «Hi ha multitud de trets coincidents des d’altres camps i seria molt llarg tan sols de resumir —afirma Sales— però sí que convé destacar, sobre tots els altres, el pensament filosòfic de les tres protagonistes que convoco en aquest projecte pel fet de coincidir en aquest caràcter d’intermitència i ruptura. Aquesta circumstància va marcar el pensament del segle XX partint-lo per la meitat i propiciant una profunda reflexió enmig de temors i derives, i elles pertanyen a aquest període». Per això cada apartat de l’exposició compta amb una selecció de veus (literalment es tracta de cites) que, gairebé com el cor d’una tragèdia grega, en reforça el sentit: «Els traços de veus triats van sorgir dels paràmetres de llavors i encara avui continuen buscant un espai legítim de comprensió. Les tres van sortir dels límits rígids de la seva època, entre altres motius, perquè ser filòsofa era una cosa totalment impensable —com avui dia es reconeix— i per un arriscat procedir que precisament té molt de desbordament».
Sigui com sigui, cada pensadora hauria prestat a Sales el seu particular enfocament que, tot i ser singular, se suma i es complementa al de les altres. Per entendre’ns: de Weil n’hauria assumit la radical coherència entre pensament i vida i, per extensió, el seu compromís inalienable amb una alteritat molt propera a la defensada pel filòsof Emmanuel Levinas («Confosa als ulls de tots i als meus propis ulls amb la massa anònima, la desgràcia dels altres va entrar a la meva carn i a la meva ànima»); Arendt, en canvi, permet a Sales endinsar-se en l’esforç perpetu de comprensió, inclús a canvi de res, sense certeses cartesianes i amb un dubte metòdic que no només és el company de viatge insubstituïble sinó que s’imposa, en essència, com una subtil forma de profilaxi destinada a protegir-nos enfront del més insondable, per exemple l’existència del bé i del mal («El lapsus de la vida cap a la mort —escrivia Arendt a La condició humana— portaria inevitablement a tot el que és humà a la ruïna i a la destrucció sinó fos per la facultat d’interrompre’l i començar una cosa nova, facultat que és inherent a l’acció, a la manera de recordatori sempre present que els homes, tot i que han de morir, no han nascut per això sinó per a començar»); finalment, Zambrano hauria servit a Sales per escurçar la distància entre art i filosofia, o entre pensament metòdic i intuïció poètica. El concepte d’aurora (l’albada és vermella com el mono de treball que l’artista reprodueix en forma d’autoretrat indirecte) defensat per la malaguenya és també un fèrtil fora de camp, o de frontera, o d’espai alliberat de les convencions genèriques.
En el fons, i per no deixar del tot a Zambrano (de les tres autores, la més rellevant des d’una perspectiva estètica), el què portaria a col·lació el projecte artístic de Sales no deixa de ser la noció de Raó poètica: «La pintura —insistia Zambrano— només revela les ombres d’allò originari que sense ella no es podria sentir, i tal ofrena restringida és la condició de possibilitat del seu acompliment». D’això es tracta: la pintura de Sales està feta de temps i de memòria, de voluntat d’invocar un origen que només pot existir en el seu ocultament. El fet estètic, deia Borges, es basa en la imminència d’una revelació que no s’acaba produint. Ni més ni menys: «l’art és el lloc d’una revelació del sagrat necessària però mai sencera. El desvetllament incomplet del que es presenta provoca una sorpresa, i de tal esglai depèn la recerca perpètua de la realitat originària albirada en l’obra d’art». En aquest sentit, conclou Zambrano, «La raó poètica se situa en tal recerca, i la seva infinitud queda determinada pel desvetllar inacabat del sagrat. La paradoxa es va aclarint: la revelació és la condició de possibilitat de l’expressió auroral de la raó poètica, creació poètica necessàriament fidel, de naturalesa també infinita i que resulta el mitjà adequat per acollir l’originari. La pintura és l’instrument mediador que permet la corporeïtzació més adequada de la revelació, per tant és el lloc privilegiat per a l’experiència sensible de la raó poètica».
Fragmentària, perifèrica, discontínua i, en contra del que s’esperaria d’una artista contemporània, pintora: l’evident habilitat tècnica de Sales només té sentit perquè està al servei d’un pensament estètic que se sap fràgil i boirós. Ella ho explica millor: «La pintura, entesa com a forma de vida, s’encara constantment a la crònica de la seva mort anunciada i en el riure, finalment, es revela per a poder-se mantenir dempeus enfront de l’adversitat i, en alguns casos, per a espantar els seus propis fantasmes».
