Fa poques setmanes la galeria Prats Nogueras Blanchard obria portes a dos espais nous, un al carrer Méndez Núñez i l’altre al mític Espai Poblenou de Barcelona. Ho feia amb un compromís col·lectiu de bracet de les germanes Marta i Patricia de Muga, i d’Àlex Nogueras i Rebeca Blanchard, resultant de la fusió de les galeries Nogueras Blanchard i la històrica Joan Prats.
La nova galeria respira un gran rigor estètic i disposa de diversos espais, tots ells emblemàtics: a Barcelona la seu principal és al carrer Méndez Núñez, 14, un local de quatre-cents metres quadrats on hi havia l’antiga escola de fotografia Gris Art, reformat per Marc Rabassa, a tocar de les galeries de Trafalgar; el segon espai és l’històric Espai Poblenou on als anys noranta el galerista Joan de Muga i crítica d’art Glòria Moure van realitzar exposicions memorables amb artistes internacionals de renom com Jannis Kounellis, Mario Merz, John Cage, Bruce Nauman, Rebecca Horn, Richard Long, Sigmar Polke, Christian Boltanski, etc. També tenen seu a Madrid, en un edifici patrimonial que pertany a la catedral de l’Església anglicana, un loft lluminós de dos-cents metres quadrats del carrer Beneficència, 18B.
Prats Nogueras Blanchard comença el seu trajecte galerístic amb “PARATOPIAS”, una exposició magnífica de l’artista català Antoni Muntadas (Barcelona, 1942), considerat un dels pares del media art i l’art conceptual al nostre país. El seu treball s’ha exposat a museus de gran prestigi internacional com ara el MoMa, la Whitney Biennal of American Arts, el MACBA o el Museu Reina Sofia, entre d’altres.
La seva obra posa èmfasi en el paper dels mitjans de comunicació i en el seu poder per censurar certes idees i difondre’n d’altres. A “PARATOPIAS”, Muntadas parteix de la definició del lingüista Dominique Maingueneau per instal·lar el seu art en un espai paratòpic, un espai sense lloc, sense pertinença a una comunitat, a una època o a una llengua. L’artista crea des d’aquesta impossibilitat de pertinença, i construeix des del moviment les obres i la paratòpia que les fa possibles. El viatge es converteix en una experiència a partir de la qual confrontar realitats amb una idiosincràsia històrica, econòmica i social semblant però amb trets identitaris específics de cada context.
Només entrar a la galeria trobem una catifa al terra que dona la benvinguda al visitant i formula una interrogació que ens interpel·la i ens convida a la reflexió:”…ON VAS?” La mateixa pregunta fem als quatre galeristes – Rebeca Blanchard, Àlex Nogueras, Patricia i Marta de Muga- de Prats Nogueras Blanchard en aquesta entrevista.
On aneu?
Rebeca Blanchard: Volem anar cap a un altre model de galeria, fruit de la unió de dues trajectòries, es tracta d’unir forces i sinergies per a ser una galeria capaç de recolzar fermament els nostres artistes i realitzar projectes més ambiciosos.
L’aposta d’unir dues galeries és poc habitual en aquest gremi, expliqueu quin context i quins motius han propiciat aquesta aliança?
Àlex Nogueras: Neix d’un context de col·laboracions prèvies, des de 2013 quan Nogueras Blanchard comença a treballar amb Perejaume. Més tard, a partir de 2021 en un projecte d’exposició a l’estiu a l’Empordà, juntament també amb la galeria Bombon. Hem vist que junts podem apropar-nos a nous públics, tenir una estructura més forta que ens permeti créixer i contribuir a transformar l’escena artística local i estar més presents en l’àmbit internacional.
Hi ha galeristes més centrats en el mercat comercial, i d’altres que cerquen crear un capital cultural i experiències transformadores amb les seves exposicions. Per quin model de galeria aposteu? Teniu alguna galeria referent que desitgeu citar?
Patricia de Muga: El nostre model de galeria busca apropar l’art i els artistes a la gent. El que més ens interessa és poder facilitar aquest espai d’intercanvi amb artistes de diferents generacions i contextos. El nostre programa reuneix diverses veus, disciplines i pràctiques des d’una àmplia perspectiva internacional, amb un compromís amb els artistes locals i amb un enfocament en el Mediterrani i Amèrica Llatina.
Moltes galeries inspiradores… Peter Freeman (Nova York), Jan Mot (Brusel.les), Air de Paris (París), Raffaella Cortese (Milà, dècades defensant un programa armat quasi exclusivament per dones artistes), Soledad Lorenzo, Oliva Arauna, entre moltes altres…
El món de l’art es mou cada vegada més de pressa, els artistes pugen i baixen, hi ha moltes fires i les exposicions són cada vegada més curtes, el cost dels espais continua pujant i hi ha pressió per mostrar i consumir, deixant cada vegada menys espai per a l’experimentació. Com creieu que es pot rebatre aquesta actitud bulímica del mercat de l’art?
Marta de Muga: La nostra actitud és aquest canvi de model de galeria. Som conscients que competim amb ‘megagaleries’, cases de subhastes i un mercat globalitzat. Si volem defensar el talent d’aquí i dels artistes internacionals que representem necessitem una galeria forta.
Crida l’atenció que per la primera exposició hàgiu triat Muntadas, un artista català amb una trajectòria inqüestionable i de gran projecció internacional, però no podem dir que el seu art sigui el més comercial sinó tot el contrari. A més, Muntadas ens parla de la deslocalització. L’heu triat per marcar així el vostre tret de sortida i distintiu de la galeria?
P. M.: Muntadas representa molt bé cap a on volem que vagi el nostre programa. És un artista d’aquí i internacional, amb una trajectòria importantíssima i artista referent per a d’altres que també formen part de la nostra galeria. Ens fa molta il·lusió que sigui precisament Muntadas el que inauguri el nostre nou espai de Barcelona, i a més a més ho fa amb una exposició titulada ‘Paratopias’ que reflexiona sobre el moviment i la pertinença a un lloc, i el significat dels espais.
Representeu un ampli ventall d’artistes de diferents generacions, tendències i disciplines artístiques. Quina és l’aposta d’artistes nous que feu per a Prats Nogueras Blanchard i en quina direcció?
A. N.: Ens interessa incorporar artistes que tendeixin algun tipus de pont amb els artistes amb els quals ja treballem, així com completar una genealogia d’artistes catalans i espanyols, des de Tàpies fins als més joves com Lola Lasurt per exemple.
Quina és la fórmula per un artista envellir bé passats 50 anys i ser recordat posteriorment? Quin és el límit per no morir d’èxit i que una cosa deixi de ser valorada pel seu capital cultural vers el monetari?
M. M.: Fórmula no crec que hi hagi… Potser únicament vetllar pel rigor, la il.lusió i el treball constant. I envoltar-se de qui cregui i pugui defensar la seva obra.
Veig que a Madrid teniu una exposició de Tàpies. Qui fa la programació, els artistes, comissaries o vosaltres?
R. B.: Som un equip on les propostes es debaten i ens il·lusiona construir un programa consensuat.
En quin punt es troba el col·leccionisme a Catalunya en contrast amb l’espanyol?
R. B.: Som optimistes en el fet que podem impulsar el col·leccionisme local, per això hem apostat pel nostre espai a l’eix de galeries del carrer Trafalgar. A Madrid trobem una escena molt vibrant a més d’una plataforma flotant de col·leccionisme internacional. Carabanchel, per exemple, és el barri que més galeries noves i tallers d’artistes acull a Espanya i això repercuteix en fomentar el col·leccionisme.
És cert que l’art es ven cada vegada més fora de la galeria, sigui a través d’internet o en fires d’art…i menys en les exposicions?
A. N.: Sí, fa molt de temps que tot i que l’espai de la galeria és el centre neuràlgic de la nostra activitat, no es pot sobreviure sense participar en fires internacionals i buscar diversos canals de venda.
Sortint de la galeria una obra de Muntadas ens acomiada amb un missatge subliminar: “KEEP MOVING” Al seu moment, Consell de Cent —amb la Gaspar, la René Metras, la Ciento, Salvador Riera…— va ser un gran eix estratègic pel galerisme que culminava a la Prats de Rambla Catalunya. Posteriorment, Nogueras Blanchard obrí a l’Hospitalet un altre eix, i des de fa un temps que s’ha obert un nou nucli cultural i artístic, a Trafalgar amb Senda, Bombón, Pigment Gallery…i ara vosaltres. Teniu intenció d’expandir-vos a escala internacional?
P. M.: ’Keep moving’ ens representa molt bé en aquests moments. Creiem que és imprescindible tenir energia per anar-te adaptant als temps i contextos. De moment hem fet un pas important, veurem quins nous passos ens ofereix el futur!
Cal moure’ns tant i continuar viatjant participant de les fires internacionals o hauríem de treballar més per recuperar un mercat local que vàrem perdre fa anys?
M. M.: Cal treballar fora per a donar visibilitat als artistes catalans, i aquí per a oferir al mercat local propostes d’artistes internacionals. Mai no renunciarem als artistes d’aquí ni al mercat local, al contrari, és l’eix vertebrador del nostre programa. Però, com diu Muntadas, ‘Keep moving’.
