En el camí de recuperar trajectòries poc conegudes o desateses, el Museu de la Fotografia de la Fundació Vila Casas, a Torroella de Montgrí (Baix Empordà), revisa el llegat de Ricard Duran i Bargalló (Sabadell, 1916-1986), un altre d’aquells nombrosos fotògrafs d’afició que, des dels anys trenta del segle passat, van donar a l’amateurisme un rigor i una noblesa poques vegades igualats.
Ricard Duran. Mirada, llum i equilibri
Comissariat: Eduard Bertran
Palau Solterra, Museu de la Fotografia de la Fundació Vila Casas
Carrer de l’Església, 10. Torroella de Montgrí
Fins al 2 de maig de 2021
En una de les exposicions que Ricard Duran i Pineda ha promogut des del 2006 per donar a conèixer la vocació fotogràfica del seu pare, en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC), el va aparellar amb Narcís Darder (Pontós, 1923-Bàscara, 2006), un altre d’aquests sensacionals fotògrafs amateurs ‒reivindicat també en una exposició monogràfica per la mateixa Fundació Vila Casas, el 2015‒ que ha produït certa fantàstica doble vida d’alguns empresaris i comerciants catalans, rutinàriament lliurats a la botiga o la fàbrica mentre, de manera paral·lela, es dedicaven a fotografiar amb passió el que tenien al voltant: la família, el lleure, els efectes atmosfèrics, l’aiguabarreig desconcertant del carrer. N’hi ha a centenars, alguns ja revalorats, com l’hedonista Carles Fargas, el xocolater que va esdevenir cronista de la burgesia barcelonina desvagada, o el farmacèutic i poliglot Joan Masó i Valentí, a Girona, còmplice de les aficions arqueològiques i excursionistes del seu germà, l’arquitecte noucentista Rafael Masó. Molts altres continuen guardats en capses, potser a les golfes dels fills o els nets, que no saben si això que guarden és una relíquia o un tresor.
Ricard Duran i Narcís Darder es portaven amb prou feines set anys i, en efecte, provenien del món de la indústria, la tèxtil, el primer, i la metal·lúrgica, el segon, però van acostumar-se bastant aviat a sortir del despatx per capturar alguna altra cosa molt més volàtil, allò que potser en diríem la textura d’una època. Tots dos han estat considerats, de fet, hàbils retratistes de la quotidianitat, amb el seu interès tant per la gent anònima que irrompia al seu camp de visió, ja fossin transeünts i badocs o treballadors en plena feina, com per l’interès a documentar, en aquella Barcelona dels anys cinquanta i seixanta, el despertar a una certa modernitat d’una ciutat que començava a treure’s les lleganyes de l’etapa més claustrofòbica del franquisme. Si alguna cosa els separa és la velocitat d’enquadrament: mentre que Darder és un fotògraf de la immediatesa, que copsa l’instant fugaç a la manera del corrent humanista francès, Duran no prem mai el disparador fins que no té la composició ben definida al pensament i la intensitat de la llum a favor, més d’acord amb les prospeccions estètiques de la Nova Objectivitat centreeuropea.
No són els únics que transiten per la via estreta que separa l’amateurisme de la professionalitat per la qual s’han deixat al marge molts fotògrafs sensacionals. Per fortuna, exposicions com la present estan ajudant a redescobrir arxius de gran interès, inclosos els de fotògrafs que no havien tingut fins ara l’atenció que mereixien, com és el cas de Josep Bussoms, Francesc Esteve, Mey Rahola o els exiliats Marcel Giró i Palmira Puig, i més encara d’Antoni Campañà, format igualment al planter d’aquell enorme pou de sorpreses que continua sent l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i que ha donat a la fotografia de guerra, amb l’actual exposició que li dedica el MNAC, un caràcter gairebé epistemològic que esquerda la superfície propagandística del discurs històric.
Ricard Duran també era soci de l’Agrupació, encara que no hi ingressés fins més tard, el 1952, en què el període de l’autarquia havia deixat pas a l’anhel de connectar amb el progrés que venia del simulacre democràtic que procuraven la cultura de masses i el turisme. És una modernitat confusa, però, que conviu amb formes de vida anacròniques i de pura subsistència, com el contrast entre les estacions de ferrocarril i les arts de pesca tradicionals o, més encara, l’aparador d’una adrogueria (més aviat un economat) on Duran va fixar-se en l’estranya convivència entre una barra de pa i el cromo publicitari d’una pel·lícula de Hollywood en una vitrina que no es permetia més alegries que la inefable llauna d’olives de La Española i el pot de Cola Cao, quan encara es comercialitzava, com els tònics del segle XIX, com un reconstituent per als infants anèmics. No hi ha lloc per a la nostàlgia d’un temps passat, en imatges com aquesta o en la d’una parada de brocanter on el caçador d’oportunitats s’agenolla damunt un piló d’objectes de vidre de bon aprofitar, mentre ignora l’exposició de marededeus i sants ruïnosos que té al davant i que poc servei li poden prestar.
Hi ha una altra fotografia impagable d’entre la setantena que s’han reunit al Palau Solterra, totes datades entre el 1952 i el 1967: la d’un home examinant amb la màxima atenció l’assortiment de revistes il·lustrades d’un quiosc, entre les quals predominen la crònica negra i rosa, amb capçaleres sensacionalistes com les d’El Caso i El Caco, al costat de les de xafarderies o moda, que comparteixen l’esquer del rostre femení a la portada. Aquest és sense cap dubte el millor Ricard Duran, el que posa la mirada a treballar a favor de la meditació, i no a la inversa, per més que les seves imatges siguin d’una pulcritud tan exemplar que, certament, com remarca el comissari Eduard Bertran, president de l’IEFC, transmeten una calculada conjunció de llum, enquadrament i planificació que segurament prové de la formació juvenil de Duran com a pintor.
L’exposició del Palau Solterra, de fet, ha organitzat les fotografies en dos àmbits que correspondrien als treballs de voluntat més documental i als de vocació artística, entesa com una determinada construcció de la realitat a través dels seus fragments, els seus contrastos, l’aritmètica de les seves línies de fuga. A cavall entre totes dues hi hauria la fotografia de la filla de Duran recolzada al mur d’unes galeries comercials de l’Eixample que mai es van inaugurar i que irradia una soledat escruixidora, amb els locals buits i els passadissos impol·luts que no estrenaria mai ningú, i la noia en un racó, amb un posat abatut per indicació d’un pare que sabia molt bé què volia dir amb una composició com aquella, representació d’una possibilitat frustrada. La freqüentació de l’Agrupació Fotogràfica, on va coincidir amb els grans noms del moment, com Francesc Català-Roca, Xavier Miserachs o Joan Colom, i va familiaritzar-se amb els nous recursos formals i tècnics a través de les publicacions europees, va permetre-li assajar una abstracció de la mirada, prestant més atenció als signes que a la narració, com en la imatge de la densa teranyina estesa entre el batent d’una porta i la paret que parla més d’un temps clausurat que el pany mateix. Tot sovint hi ha efectes elusius, com el rivet d’espuma d’una onada que divideix la platja en dues meitats, o la cadira solitària en un angle de piscina, o el reflex d’una branca hivernal damunt una tanca d’uralita: llocs d’absència on entra, aquí sí, un fibló de nostàlgia, un senyal de la pèrdua.
Al mateix Palau Solterra s’hi presenten simultàniament dues exposicions més. La primera, El gest mínim, explora la relació amb el cos a través del moviment de nou ballarins de tot el món fotografiats per María Alzamora (Ordis, 1992) en llocs de tanta significació com el gest: una piscina buida, una antiga fàbrica, el pàrquing d’un supermercat, un museu. Es tracta del desplegament del projecte amb què Alzamora va guanyar l’any passat el Premi de Fotografia de la Fundació Vila Casas, un retrat de la compositora i actriu Keeley Forsyth alacaiguda davant una paret, que ara es complementa amb una sèrie que captura la vida interior de cada ballarí a través de l’expressivitat o la mudesa del cos. L’altra proposta és Syrma, del fotògraf David Inclán, que exposa, dins el Festival Mirades, un treball al voltant de la idea del viatge impregnat d’una atmosfera onírica que invita a la introspecció.
