A l’hora de trobar un pare intel·lectual, els surrealistes francesos de finals del XIX tingueren la traça de picotejar l’obra de Donatien Alphonse François de Sade per convertir-lo en una llegenda pop de la perversió llibertina dels creadors. Els gavatxos tenen molta gràcia tramant aquest tipus d’operacions, i l’obra del marquès (al·lèrgica a qualsevol temptació d’oferir un sistema o fins i tot una forma de pensament ordenada) s’hi avingué de conya marinera. El glamur de la figura Sade s’ha mantingut fins al present, i la majoria d’aproximacions museístiques a l’autor mantenen aquest to tan cuqui de presentar el seu llegat com un enigma insondable o un cau de passions enfosquides. Lluny d’aquest gest, que es repeteix a la nova mostra sàdica que hi ha al CCCB, potser el més revolucionari, com passa sempre, seria fer l’esforç de llegir la seva obra.
Té certa gràcia que l’exposició Sade del CCCB tingui per subtítol “La llibertat o el mal”, una dicotomia que els textos de l’autor descriuen com a lògicament absurda. Si per alguna cosa pot atreure’ns l’obra de Sade, més enllà de la sexualitat explícita als seus paràgrafs, és degut al seu èmfasi en relacionar qualsevol forma de llei moral-política amb l’anomalia, per relligar forçosament el concepte de desig amb la coacció implícita de la política institucional i també perquè, al límit, Sade és un dels pocs il·lustrats que observa com el projecte dels imperatius morals i l’alliberament humà només s’acaba imposant amb tones de patiment. Lluny de temptar-nos per xerrar sobre el plaer, Sade és oportú perquè resulta dels primers cervells que descriurà un nou món regit pel mecanicisme d’una societat tramada amb la intenció perpètua d’ordenar la crueltat.
És una llàstima que el CCCB s’apunti al mandrosíssim presentisme d’intentar llegir Sade a la llum de nocions com ara la depredació sexual o l’empoderament femení (???!!!). Posats a buscar paternitats estrafolàries, hom podria fer abracadabres conceptuals i acabar veient un fil entre el Llibre de Job i la recepta d’un caldo de verdures, però una institució seriosa com el nostre centre urbanita hauria de filar més prim. Aquesta tonteria de torçar un personatge fins a dur-lo forçosament a explicar qüestions del nostre present no és patrimoni exclusiu del CCCB; hem vist emprar l’Òpera Bufa per anticipar la transmutació dels rols de gènere o la novel·la vuitcentista russa a l’hora d’explicar l’esquizofrènia. El més greu de tot: el salt mortal ja és tradició en moltes universitats del món. Però, insisteixo, hauríem de fer una cosa tan modesta com és copsar la pàgina abans de fer-nos una palla.
El gest d’exposicions com la de Sade és trist, perquè no només ens allunya de la lectura d’un autor fonamental, sinó que banalitza temes gravíssims (com ara la violència de gènere) encastant-los on no toca pel simple self-enjoyment de la quota i de la correcció política. Una llàstima, tot plegat, perquè on hi ha tonteria podríem regalar-nos el goig de posar-hi pensament.
