Audiovisual

Liebestod, d’Angélica Liddell a Anita Ekberg

Així és com Angélica Liddell finalitza la seva última obra Solo te hace falta morir en la plaza. Liebestod – el olor a sangre no se me quita de los ojos – Juan Belmonte: “Para castigar la hybris ya disponemos del memento mori. No necesitamos una procesión de ofendidos. La imagen de Fellini, todopoderoso, haciendo restallar el látigo para dirigir a los actores como un domador de circo, me reconcilia con la fuerza seminal del arte y la pura vida”.

A propòsit de Fellini i la consagració a l’art, l’any 1960 s’estrenà la que va ser la seva pel·lícula més reeixida i controvertida, La dolce vita (1960). El director italià va voler reflectir la vida nocturna de la societat burgesa que existia en aquell temps a Roma, a través de la vida del periodista Marcello Rubini (Marcello Mastroianni). La pel·lícula està estructurada en diferents episodis de la vida d’aquest periodista romà per aconseguir reflectir el desencant i el buit emocional que Fellini percebia en l’alta societat romana: un món encobert i emmascarat d’or i lluïssor, però que en el seu interior no hi havia més que un estat en perpètua decadència.

Anita Ekberg a la fontana di Trevi en La dolce vita (1960).

En aquest film sense trama en què es retrata la decadència de l’alta societat a Roma, el personatge clau que encara viu a la retina de molts és la rossa enlluernant Anita Ekberg. Podem pensar que el personatge encarnat, a banda de representar la innocència i la superficialitat com a màscara d’un interior profundament decadent, és capaç de plasmar la recuperació de la gràcia perduda del primer instant en què s’estima, en paraules de Breton. Així com la puresa de la idealització que tan sovint necessita l’artista com a creador, quan respon a l’entrevista que allò que més li agrada a la vida són tres coses: l’amor, l’amor i l’amor. El seu paper, doncs, em sembla profundament apassionat i això és el que el fa cabdal en la seva vindicació, enllà de la posada en escena i la voluptuositat de la seva bellesa, enllà de la decadència i l’artifici ella sembla viure des de la passió i per la passió com en un Liebestod constant, igual que la mateixa Liddell.

Anita Ekberg i Marcello Mastroianni a la Fontana di Trevi a La dolce vita (1960).

La pel·lícula no va deixar indiferent ningú; va ser considerada per a molts una obra mestra i vexada per altres a causa d’una càrrega sexual desproporcionada. Tant és així que en diversos països, com va ser el cas d’Espanya, la pel·lícula no es va estrenar en cinemes fins passats vint anys. En aquell temps, parlem d’una censura i puritanisme més que evidents. Paradoxalment, se’n parla poc avui en dia de la censura encoberta, disfressada de llibertat i progrés sotmesa a un neototalitarisme soft tal com proposa Liddell. Al contrari de l’impacte rupturista que suposà La dolce vita gràcies al neorealisme italià, actualment són les paraules d’Angélica les que subverteixen allò en què s’ha convertit l’art. Una única idea per entendre la seva reivindicació: l’alliberació de l’art de la seva càrrega política i ideològica, l’art com a entrega absoluta, l’art com a sagrament i sacrifici. Podem pensar, però, que en aquest punt ella també utilitza l’art per a una nova reivindicació social encara que tingui a veure amb l’art mateix —es contradiu en l’intent mateix de vindicació. Ara bé, aquest pensament decau en el moment que ens adonem com ella no s’oposa a la reivindicació en l’art, sinó a la reivindicació sota el pretext del deure democràtic i la moral. És a dir, no proclama l’abolició de la denúncia en l’art, sinó que s’oposa a la reivindicació en tant que compromís social i com a eina política i ideològica per instrumentalitzar el pensament. Ja que, en les seves pròpies paraules, el que és polític es troba irremeiablement sotmès a la ideologia, i la ideologia s’oposa al pensament, atès que la col·lectivització de les idees és precisament la negació de l’essència individual del pensament.

Anita Ekberg a la Fontana di Trevi en La dolce vita (1960).

És evident que s’ha arribat a un punt de substitució de la tragèdia en l’art per una mena de compromís social, per la utilitat, la denúncia, etc. i prova d’això són els mateixos Tarkovski o Paradjànov, que foren repudiats pel conservadorisme soviètic —realisme socialista— a causa de l’orientació espiritual de les seves obres —i per tant, de les seves vides. Actualment podem pensar que hi ha un desequilibri entre les forces creatives de l’ésser humà i la justícia social, atès que, segons Liddell, no es parteix de la premissa que l’art ja és ètic en si mateix, i això inclou el que és immoral. Sota les faldes d’una societat on es produeix constantment la higienització de l’art i el du cap al puritanisme i l’infantilisme no es pot esperar tampoc que se’l consideri més que una evasió o entreteniment. Ara bé, i remetent-me a la majestuosa escena d’Anita, així com l’amor és allò que més la commou i la interpel·la, allò que mou la força creativa mai no serà el deure o el consens, sinó el foc de l’ànima humana.

Carla Marco Sellés
Estudiant de medicina i poeta que s’escola entre classes de cinema i filosofia mentre deixa créixer l’escriptura fruit d’una pulsió interna i l’eterna sensació de desencaix. Ha escrit el llibre de poemes “Utøya” (Premi de poesia l’Atiador de l’Ateneu Torellenc, 2020) i conjuntament, el pamflet llibertari “La Tempesta” (Calumnia Edicions, 2020). Finalista del Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020, guanyadora del premi de poesia per a joves 2020 de l’Ajuntament de Centelles, ha col·laborat també en el segon volum de la revista antipoètica Poetry Spam.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close