Esperes que t’estimin, creus estimar, però només vols que t’estimin, sentencia el pare de Suzanne, la veu femenina protagonista del film À nos amours (1983) de Maurice Pialat. I és que no és gaire agradable viure sense estimar ningú, confessa ella.
Potser per aquest motiu només advingui un cop, l’esdeveniment que per sempre més inundarà la nostra vida, l’amor sense el qual no som res més que una nau d’abandó i por, un buit i el seu centre.
L’espera és un luxe, l’exuberància que permet l’espera és un luxe imaginatiu que vessa, i nodrint-se de la seva pròpia opulència i l’absència d’allò esperat —la compleció d’una correspondència—, sols pren consciència per a qui se la pot permetre; és a dir, per a qui manté un espai viu d’imatge i temps.
Una nit i un matí basten per engendrar allò que perforarà el record a través de la seva absència. Una nit i un matí són suficients per a construir la falta que ara condicionarà totes les accions mentre esdevenen, indefectiblement, mirall d’allò que hem desitjat i ara ens manca.
Durant un temps, que és el temps que dura el llargmetratge, Suzanne, i els ulls que l’observen assisteixen al relat d’una davallada, la lenta immersió en una espera insondable. Això és, el bategar d’una espera de la qual encara no s’és conscient. La problemàtica familiar que catalitza i accentua la forma que té Suzanne de relacionar-se amb el sexe oposat. La gran recerca que bastirà el seu imaginari ad eternum, com una marca insomne i secreta, com una gran taca que li mena del pit. Un espai obrint-se a la memòria on, lentament endins, es teixeix el dolor, l’amor, la radicalitat, la passió: l’inconfessable.
Ella, incapaç de recordar els rostres i les mans dels qui estimava. Ella, que de tant pensar-los els desfigura. Ella, malgrat no ser-ne encara del tot conscient, construeix l’escenari on intercanviar-se entre afeccions anònimes l’origen de la seva buidor, el despertar d’una joventut i el desencantament. La confecció de vincles que s’estableixen paral·lelament a l’anhel de llibertat del pare que comporta l’abandonament de la família. Per tant, vincles que amaguen un estat profund i embrollat —el de l’abandó— condemnats a l’esfondrament.
Escena rere escena, la successió dels fets com una amalgama de repeticions. La repetició dels patrons i la substitució dels objectes de desig com a via per a la reparació. La repetició com a reparació, sempre inacabada. Carregar tota la nit el pes, la cavitat d’això que ja és, en el fons, el record d’aquests dies. Potser es confonen les veus entre qui escriu el text i Suzanne. Però ella es permet el luxe, la recopilació dels fragments que s’apleguen en la latència d’una imatge que ho abassega tot. Una nit i un matí, un vespre i un migdia, una melodia de Bach tocada al piano després d’haver parlat l’idioma de les bèsties. But please, just don’t run away in the morning. Just sleep more if you want but don’t run away. Vaticinar l’ostensió de l’acció, la fuga, la por, perquè la fugida —la recerca de la tendresa i d’una unitat perduda— desprèn l’olor d’una mort que endolceix i encisa. Un comiat que degota travessat d’estructures i que per sempre més restarà entre els cabdells de la memòria. Les paraules que no marxen, els ritmes i els fonemes reverberen, es confonen i es desarticulen en un balbuceig que resulta incapaç d’acotar-se entre la veu. Un espai esfilagarsat entre l’extenuació i la ressonància —but please, just don’t run away— que revela l’obscenitat de la condició fràgil, l’exposició.
Aleshores comprèn l’ordre de la sonoritat, la sentència de quelcom definitiu. Dues nits i dos matins d’aquests que semblen no voler acabar-se mai; cinc minuts més per a entendre que sota l’aparent diversitat de les nostres experiències i la distribució aparentment atzarosa d’aquestes, existeix una lògica del desig que condueixi a la vida a fracassar en el mateix punt, en un mateix afecte. Suzanne, sumida en la repetició, d’amant en amant, resignada i fatalista, estableix les coordenades de la seva fugida endavant i confessa: a vegades estic farta de viure. Només sóc feliç quan estic amb un home.
La cruel naturalitat de les obres de Pialat, diàlegs que el francès no pot sinó recrear a través de la violència dels afectes i la complexitat de les relacions, vertebren un desemparament absolut amb personatges que, com Suzanne, es veuen abocats a l’exili que és la renúncia als seus ideals. Però ell ens recorda, arriba un dia en què no pots més, i és aleshores quan tot es redirigeix per acabar parlant en nom de la passió.
