De vegades sembla que la vida es torni una simulació rocambolesca i decadent. Els trens es retarden, les estacions a la nit esdevenen no-llocs on s’entremesclen subjectivitats erràtiques i delirants, el fet d’anar a destemps s’apodera de les nostres possibilitats i esdevenim personatges malenconiosos amb la mirada lànguida i feines mal pagades, talment com els protagonistes que encarnen tota la filmografia del director finlandès contemporani Aki Kaurismäki.
A Fallen leaves (2023), són Ansa i Holappa, els protagonistes d’aquesta continuació de la trilogia del proletariat que Kaurismäki enceta amb Ombres al paradís (1986) i continua amb Ariel (1988) i La noia de la fàbrica de llumins (1990). Sols i desil·lusionats, immersos en la quotidianitat i la impossibilitat d’escapar la cadena de producció, una nit qualsevol Ansa i Holappa decideixen acudir a un bar karaoke on es trobaran per primera vegada. Entenent les heterotopies com a mons inserits en un altre, i que fan de mirall a la vegada que d’imatge distorsionada d’allò que es troba fora, el karaoke funciona a manera d’heterotopia que apunta al desarrelament estructural de les societats capitalistes contemporànies, l’espai físic on habiten durant unes hores els ciutadans d’enlloc. El karaoke com a espai i com a fenomen que permet articular la convivència entre aquells qui no tenen res en comú excepte l’existència des dels marges del món; és a dir, des de la precarietat, l’absurditat i la incertesa que sosté el seu propi exili. Aquí, l’anonimat i la dramatització són permeses durant uns minuts dalt de l’escenari en què, sota l’estridència dels focus de colors, la manifestació i la performativitat de la misèria mateixa serà ben rebuda i compadida. No puc evitar d’assenyalar cert paral·lelisme del film amb el documental Karaoke Paradise (2022) d’Einari Paakkanen, en què es retrata extraordinàriament i esperpèntica la passió finlandesa pels karaokes com a espais sanadors contra la solitud i allunyats de les grans pretensions. Sales fosques i amb il·luminacions sòrdides on cada personatge d’aquest documental entranyable desenterra una història per compartir.
La poètica de l’absurd es concatena en una sèrie de desacords, trobades i desacords entre Ansa i Holappa, en què es perden números de telèfons i sobrevenen contratemps que impossibiliten la trobada. Ells són pobres, estan sols i la realitat en què viuen és trista i desoladora. Però res no els impedeix persistir en la recerca de l’esdeveniment que capgiri les seves penoses existències, res no els impedeix persistir en la recerca d’aquests reductes de companyia i enteniment que els conduirà a les portes de la felicitat, a la gran trobada. Amb una clara al·lusió al Breu encontre (1945) de David Lean, Kaurismäki els sumeix en una pugna inversemblant per a accedir ni que sigui, a un tastet de l’esdeveniment que promet tots els gaudis.
Diàlegs escassos i tallants, glopada rere glopada d’un vodka que, com els seus disgustos, sembla no acabar-se mai quan el motiu és defugir una realitat insuportable i alienant. En aquesta història d’amor que mai no acaba de culminar-se, l’embriaguesa i les casualitats ens sumeixen en un estat emboirat que afavoreix tan sols aquells qui saben cultivar l’espera. Un contenidor d’esperes mútues, enllà del sentit temporal, que, en el fons, no són res més que el motor capaç d’accionar la fabulació del desig. La construcció de l’imaginari que es concentra en un exercici minimalista de composició de plans i seqüències, així com en una aposta expressiva, estètica i cromàtica concretes, contrasta amb els silencis i l’entotsolament de la parella.
Fallen Leaves assaja retratar l’amor com a alleujament de la classe treballadora que mai no perd la dignitat i que resisteix la rendició fins i tot quan el destí no juga a favor. Al karaoke, mentre sona Mambo Italiano de fons, Holappa i Ansa callen, es miren i s’escullen. Saben que a partir d’ara, no els caldrà res més. L’humanisme de Kaurismäki desplega les seves ales i, amb Chaplin sobrevolant els cels finlandesos, el cineasta ofereix el seu retrat tragicòmic dels temps moderns que no poden sinó apel·lar a resistència de la classe obrera, a una poesia prosaica i al poder catàrtic d’una cançó cantada a ple pulmó.
És aleshores quan hi veus clar. S’obre en l’interstici espai temporal una escletxa que et permet contemplar l’obscenitat de l’escena; com el patetisme i la banalitat que inunda l’escenari és alienador fins al punt de pervertir la mirada mentre l’encisa i la degenera. Potser és aquesta la màxima expressió de l’alliberament en els temps moderns: cantar cançons tristes al bar karaoke com a reducte insòmnic d’una ciutat qualsevol i una identitat desfeta, esperant que alguna ànima et reconegui i et correspongui entre la nit que sembla no consumir-se mai.
