Martellejant, el breu record, la insistència de la memòria i el tacte, la cuirassa i l’amargor, el no deixar que hi entressin massa a dins, mai massa endins, per si de cas trobaven algun secret vulnerable, per si de cas destriaven la fragilitat que se li adheria endins com una capa serosa i la veu com un desig obscur. Així ho diu ella —m’impregna la nit porosa i em deixo estar ja, lassa, al seu contacte— la poeta i escriptora Anna Dodas i Noguer (Osona, 1962 – Occitània, 1986) a l’obra recollida als Capvespres de foc i de grana. Perquè el moviment sols existeix en la memòria, Dodas defuig tantes contrades impregnades d’olor, buscant tan sols la suau indiferència, l’absència tranquil·la, el retorn a la puresa.
La puresa del moviment, de la memòria, de l’acte i el pas del temps. Aquesta escriptura, com la d’aquella qui balla, es tanca d’alguna manera, en una duració que ella mateixa engendra. Una duració feta tota d’immediatesa, de res que pugui durar. L’escriptura com el moviment, el tempteig inestable que a força de negar l’estat comú de les coses crea la idea d’un altre estat, un estat excepcional, un estat que és acció. Una permanència construïda i consolidada corregada d’una potència motriu gairebé immòbil. Posició vibrant de la flama, perquè quan es mor, la llum es concentra en les flames i per això tenen aquells reflexos tan clars que il·luminen tota l’estança cada cop més fosca i morta.
Dodas reposa i macera l’escriptura en un estat inestable i movedís que és capaç d’elevar-se i assolir la potència motriu de l’espurna i el foc, càlida i desafiant, s’aproxima a l’indicible. Enigmàtiques oracions s’encadenen entre plomatges i flors, rojos i ocells, nius combustibles, i la boira que sembla no esvair-se mai. Apropiant-me de les seves paraules, “no deia res, mai no deia res. M’agafava de la mà amb la seva mà tendra i amb olor de rosa fresca i se m’enduia sense fer soroll pel jardí adormit. I m’asseia i em donava roses i me n’omplia les butxaques i me les posava pel cabell i les mirava amb les galtes plenes de tint roig”.
Aquest fragment extret del relat La deessa de les flors on es pinta un jardí com si es tractés d’un quadre recorda a les escenes del film A la primera ràfega de vent (2002) del cineasta italià Franco Piavoli (Llombardia, 1933), on una família melancòlica i solitària passa una tarda d’agost en una gran vil·la envoltada de vegetació i podem veure personatges femenins d’esquenes observant el jardí des de la finestra i manipulant tendrament grapats de flors seques. Talment com en l’obra de Dodas, Piavoli basteix relats amb la minuciositat del detall a cada seqüència a partir de l’atenció a les petites coses com la simple presència dels rius concebuts com a espais dinàmics i solitaris on s’aboquen els pètals i suren enduts pel corrent. Allò que defuig la realitat i sovint escapa la mirada, transita com si es tracés un somieig entre la imatge i la paraula.
Ell transmet amb lirisme el pas del temps a través dels cicles de la vida i de les estacions, i té la voluntat de plasmar l’equilibri harmoniós de la naturalesa i de redescobrir amb nostàlgia la bellesa dels paradisos perduts, de la vida senzilla.
Amb clares influències de directors com Andrei Tarkovski, Terrence Malick, el seu cinema abraça aspectes transcendents de l’existència com la infància, la vellesa, l’amor o la solitud. Coincidint amb el cicle de Piavoli a la mostra de cinema espiritual de Catalunya d’enguany a la filmoteca, amb només cinc llargmetratges i un grapat de curtmetratges fets amb la cura i la paciència d’un orfebre —ell mateix escriu, dirigeix, fotografia i munta les seves pel·lícules—, Piavoli mescla hàbilment el documental i la ficció, i explora, sense necessitat de diàlegs, el misteri del món que ens envolta, amb una càmera molt atenta a la poesia intrínseca dels moviments, de les llums i dels sons que ens ofereix el batec de la natura. Tant l’obra de Dodas com la de Piavoli orienten la seva veu lírica, a voltes gemegosa i insegura, a voltes furient, per a narrar el silenci i recollir-lo. “Deixen que tot sucumbeixi en un crepuscle sublim, deixen que tot decaigui. Reposen la mirada i deixen que els reflexos s’estenguin per la cambra, i que tot es dauri dolçament. Deixen, senzillament, deixen”.
