Amb l’elogiada minisèrie ‘Nos vemos en otra vida’ (Disney +), els germans Alberto i Jorge Sánchez-Cabezudo han aconseguit un acostament intel·ligent, curós i descarnat a una de les trames de l’atemptat jihadista de l’11-M del 2004, la dels explosius procedents d’Astúries que serviren per perpetrar la matança a Madrid. Fa poc es compliren dues dècades d’aquella hecatombe. Una història amb un punt delirant que seria difícil d’empassar, per inversemblant, si no tinguera com a base fets dolorosament reals. Una producció amb protagonisme català que ratifica el canvi de paradigma en l’audiovisual estatal.
Aquestes setmanes, amb la celebració de l’aniversari, ha quedat palès que es recorda de la tragèdia l’enorme magnitud: vora 180 morts i al voltant de 600 ferits, l’atemptat terrorista més salvatge de la història d’Espanya. Per sobre de tot, tanmateix, s’ha recordat la manipulació que el govern del PP i alguns dels seus altaveus mediàtics va fer dels atemptats per atribuir-los a qualsevol preu a ETA, en tant que l’autoria jihadista posava l’executiu de l’Aznar de les Açores contra les cordes, a uns dies tan sols de les eleccions. El PP, finalment, va perdre els comicis. Per haver exposat la societat espanyola a un atemptat, per la manipulació o per ambdues coses.
Ben mirat, es tracta d’una trama política que, en cas d’haver tingut lloc als Estats Units o Gran Bretanya, ja tindria forma de producció per a cinema o televisió. Perquè hi havia material cent per cent dramatitzable: el xoc d’una societat dividida entre els que volien que fora ETA i els que no, el rerefons d’aquelles maniobres de manipulació, la manera d’escenificar-les, les manifestacions de protesta davant les seus del PP, els discursos d’última hora, les repercussions polítiques, el periple dels jihadistes, l’horror de la matança… Si tot allò no havia tingut fins ara un format audiovisual de ficció, és per una certa anomalia espanyola, l’al·lèrgia a entrar en el material polític procedent de la realitat.
Els germans Sánchez-Cabezudo, responsables d’una sèrie excel·lent, Crematorio (2011), i d’una altra ben notable, La Zona (2017), omplen un buit incomprensible. Però ho fan amb una mirada singular, adoptant una focalització molt cridanera en l’anomenada «trama asturiana». Un aspecte quasi delirant de la història. Partint això sí d’un material llaminer, la novel·la Nos vemos en esta vida o en la otra (2015), del periodista Manuel Jabois, que es construeix sobre una entrevista al Montoya adult. Jutjat i condemnat en primera instància, en tant que menor d’edat, Baby va ser un dels elements clau en la investigació i el macrojudici contra els implicats que encara estaven vius. No massa gent recordaria amb detall aquest fil de la investigació.
La increïble història de Baby i el miner esquizofrènic
Els arbres no ens havien deixat veure el bosc, però la història de com el grup jihadista es va fer amb els explosius necessaris per cometre la massacre és surrealista. Literalment increïble. El tipus de narració que, sense els fonaments ancorats en fets reals, potser no funcionaria. Costaria d’empassar, per inversemblant. Perquè costa de pair que un antic miner amb esquizofrènia, traficant i confident de la policia, Emilio Suárez Trashorras, i un adolescent de família i vida desballestades i desestructurades, Gabriel Montoya Vidal, àlies Baby, foren els aconseguidors principals dels explosius.
Dos individus que creuen tenir el control de les seues vides, inconscients que caminen tota l’estona per la corda fluixa. Fins que a Trashorras tot se li’n va de les mans després que un confident marroquí el pose en contacte amb els jihadistes i accepta un intercanvi d’haixix per dinamita. Els detalls d’aquella macabra transacció estan en la novel·la de Jabois i en el sumari. Els Sánchez-Cabezudo fan la reconstrucció. Amb un acostament naturalista al barri obrer d’Avilés d’on eren els protagonistes, que mostra sense prejutjar, perquè els espectadors ens fem la composició de lloc. Prenem consciència de l’entorn. De les circumstàncies. Una història molt local, molt en clau asturiana, que se’n beneficia de l’excel·lent treball interpretatiu d’un elenc amb substancial presència catalana.
Capítol a banda mereix el treball del barceloní Pol López, actor teatral amb treballs destacables en l’audiovisual com el film Suro. López es va presentar al càsting per un paper secundari, però els responsables de la sèrie li feren una prova per veure si encaixava en la pell de Trashorras. Vista la interpretació, la conscienciosa construcció del personatge a càrrec de López, qui reconeixia en una entrevista que sabia ben poc de la trama asturiana, costa d’imaginar un altre actor en el paper. Nerviós, politoxicòman, hedonista, boig i amb un punt violent. Hàbil per moure’s en un entorn hostil i alhora desconnectat de la realitat fins que el brutal atemptat el reconnecta i el fa lligar caps. Per a què voldrien un grapat d’individus magrebins dinamita com per a volar un edifici? Per a què, si no? Aquest arc dramàtic de la despreocupació suïcida fins a la caiguda del cavall és un dels encerts de López i de la sèrie. De la direcció de Jorge Sánchez-Cabezudo i Borja Soler. Però també dels experimentats guionistes, Pablo Ramón i Roberto Martín Maiztegui.
López fa una interpretació inoblidable, però cal posar el valor el treball d’un actor adolescent, no professional, Roberto Gutiérrez, descobert a l’eixida d’un McDonalds per l’equip de càsting que pentinava els carrers d’Astúries. Gutiérrez interpreta el Gabriel Montoya adolescent, un Baby convincent, magnètic, que atrapa la mirada de la càmera amb una estranya suficiència. Després de tan sols tres mesos de treball amb una coach, María Cantuel. La construcció del xiquet-home que ha anat i tornat ja de tot, que fuma, beu i pren drogues com un adult, marcat a foc per un pare delinqüent i per l’entorn depressiu de l’Avilés postindustrial, és prodigiosa. D’una naturalitat espaterrant. Un altre actor català, Quim Àvila, s’encarrega del paper del Baby que s’ha fet adult, ha passat comptes amb la justícia i es confessa amb Jabois (interpretat per Jaime Zatarain) amb un distanciament sobre els fets que fa feredat. «Me arrepiento de lo que pasó, no me arrepiento de lo que hice», diu en un parell de moments. És una frase duríssima d’escoltar.
L’altre pilar és l’actriu sevillana formada a Barcelona Tamara Casellas, la mare de Baby en la minisèrie. Una intèrpret poderosa capaç de donar rèplica a la gran Maria León de la impactant El hijo zurdo. Caselles va trobar casa en Nos veremos en otra vida després de commoure l’equip en la prova de càsting. Ella fa que tot acabe d’encaixar en la voluntat dels creadors de dotar de naturalisme i versemblança una «vida de merda», com dirà el personatge de Montoya adult en algun moment. «Millor una vida de merda que estar mort», replicarà des del seu cadafal de superioritat moral i existència acomodada el personatge del periodista. Un diàleg tan si non è vero, è ben trovato com la frase que donava nom a la novel·la (abreujada en la pel·lícula) atribuïda a un dels jihadistes, Jamal Ahmidan, el Chino, cap de la cèl·lula terrorista. Frase lapidària, mai millor dit, premonitòria, pronunciada en acomiadar-se de Trashorras poc abans dels atemptats. Ahmidan va ser un dels jihadistes que es va immolar.
Però ja hem dit que la sèrie no pretén seguir els terroristes, ni reconstruir el judici —reproduït concisament amb l’únic objecte aparent de donar veu a les víctimes—, ni menys encara reproduir l’esquizofrènia política i mediàtica dels dies immediatament posterior als atemptats. El focus està posat en un grapat d’individus producte d’un fracàs social i personal que no volgueren o no saberen fer-se les preguntes escaients, que formaren part involuntària de la història d’Espanya. Que acabem contemplant amb una barreja oliosa de fàstic i relativa comprensió prenyada de desconcert. Hi ha gent així? Podeu estar-ne segurs. És Nos vemos en otra vida és la sèrie que necessitava l’11-M? És una de les visions possibles. I està molt ben trobada. Una d’aquelles produccions que fan gran l’ecosistema audiovisual al qual pertany.
Jugant en les lligues grans
Que aquesta sèrie forme part d’un catàleg estatal cada vegada més suggeridor dins de la plataforma Disney + no és casualitat. Els germans Sánchez-Cabezudo estaven, com s’ha dit adés, al capdavant d’una sèrie, Crematorio, que és per a molts el punt de partida de les sèries dramàtiques amb ambició artística produïdes per a plataformes, en aquest cas Movistar +. Una producció que aleshores i ara podia mirar als ulls el que s’estava fent arreu del món i que, malauradament, el molt esquifit ecosistema audiovisual del País Valencià no estava en condicions d’afrontar. Malgrat estar basat en una novel·la del valencià Rafael Chirbes ambientada a les costes d’aquest territori. Aquesta, tanmateix, és una altra història.
La bona notícia és que l’extraordinària La Mesías (2023), la sorprenent minisèrie de Javier Ambrosi i Javier Calvo, que alguns ubicaven no de manera injustificada en la lliga de sèries com The Leftovers, potser una de les millors sèries fetes mai a l’Estat espanyol, no és una anomalia en el sistema. De fet, poc abans de Nos vemos en otra vida, Disney + estrenava un elegantíssim biopic concebut al País Basc, Cristóbal Balenciaga, sobre el cèlebre dissenyador, que pot competir amb qualsevol producció internacional amb ínfules combinades de qualitat i glamur. La dels germans Sánchez-Cabezudo, no obstant això, sembla estar a un altre nivell. D’ací a uns mesos caldrà fer-ne balanç.
Encetat el meló, altrament, cal preguntar-se si algú està ja fent-li voltes a la idea de contar els també gravíssims atemptats a les rambles de Barcelona de l’any 2017, amb moltes històries a contar també amb confidents i interessos obscurs. El temps va passant i prompte hi haurà una distància prudencial respecte dels fets que permeta fer un acostament dramàtic. Veurem si això arriba algun dia. Mentrestant, però, faríeu bé de donar-li una oportunitat a la increïble història real de l’exminer i el seu còmplice adolescent.
