Fotografiar és com caçar sense matar. Aquesta és una de les idees que destil·la el curtmetratge La jetée del polifacètic Chris Marker.
Caçar un instant, atrapar-lo, no pensar, fer, un instint, una afirmació, una presència. I és que, tot apropiant-me de les paraules de Henri Cartier-Bresson, la fotografia es podria definir com un esbós immediat fet amb intuïció sense poder-lo corregir o modificar. A través del dinamisme i la fluïdesa dels esdeveniments i situacions concretes es construeix la seqüència temporal, la volatilitat dels instants en què les imatges desapareixen, per això quan estan allà es cacen com si es tractés d’un llambreig. Tanmateix, puc intuir que fotografiar és assajar la concreció de l’absolut en el particular representable. I que és així com la imatge fotogràfica culmina en la seva màxima expressió el sentit de l’evocació, tot sabent que el món es crea i es derrueix a cada minut, és a dir, es reordena i es transforma mitjançant la nostra forma de mirar-lo.
Sobre aquests conceptes reflexiona l’assagista fílmic Chris Marker (Neuilly-sur-Seine, 29 de juliol de 1921 − París, 29 de juliol de 2012) que fou principalment escriptor, fotògraf i director de cinema a qui s’atribueix la invenció del documental subjectiu. També es podria considerar novel·lista, poeta, filòsof, resistent francès, editor, fotògraf, viatger, explorador, videògraf, infògraf entre d’altres. Essencialment, però, fou un experimentador i pensador en el camp de les imatges. Explorador incansable del món a través de la càmera amb què capta els colors que ens presta per un temps aquest món que ens travessa.
Coincidint amb els cent anys del seu naixement, la Filmoteca ha organitzat una exposició i una retrospectiva de la seva filmografia en què es presenta una trajectòria que estableix correspondències amb les primeres fotografies de viatges, les guies de viatge de la col·lecció Petite Planète, els seus films de fotografies i fotografies fetes durant els esdeveniments mundials dels anys 1967, 1968 i 1969 que es completen amb extractes d’algun dels seus films. En l’exposició s’hi barregen imatges tan fixes com en moviment, analògiques o digitals entre una selecció de les seves fotografies en blanc i negre i els seus primers curtmetratges així com plans fixos de La jetée i de Si j’avais quatre dromadaires. També s’entremesclen cartells collage corresponents amb les revolucions dels anys 1967, 1968 i 1969 i imatges i collages de la seva obra magna, Sans soleil.
Aquest perseguidor d’imatges construeix a La Jetée un relat apocalíptic de ciència-ficció a través de fotografies en blanc i negre -una novel·la fotogràfica – i un únic instant, un instant bellíssim, d’imatge en moviment. Durant vint-i-vuit minuts ens relata la història d’un viatge en el temps d’un home aferrat als seus records d’infància, concretament al temps viscut abans del suposat desastre que ha assolat París i la resta de la planeta. Això no obstant, la reflexió del film recau en la capacitat de les imatges per a explicar una història -remissió als orígens del cinema-, i demostra com un sol fotograma o vint fotogrames per segon no deixen de ser un assumpte contingent quan es tracta de capturar i esprémer el temps per encabir-lo en un relat.
És a través del recurs de les imatges fixes que Marker pensa el record com a forma d’embalsamar el temps. Tanmateix, així com la fotografia com a art i com a tècnica transfereix el caràcter de la realitat a allò que reprodueix, el record es mostra sempre inexacte, emboirat i intervingut per la subjectivitat del qui l’evoca. La fotografia s’oposa a aquest fenomen de l’alteració subjectiva en tant que es mostra a si mateixa com a fenomen “natural”, com una mostra de la realitat pura inalterada a través de la impressió lumínica del fet real percebut sols pel filtre de la mirada de l’observador. La major ruptura amb les tècniques cinematogràfiques del moment es produeix precisament a La jetée, on desapareix el xoc directe entre plans i queden substituïts pel xoc dels fragments que haurien de conformar els plans, és a dir, per meres imatges estàtiques que constitueixen un relat. Si el corrent triomfant avantguardista de la nouvelle vague fugia del muntatge per allunyar el cinema de la realitat en favor de l’espontaneïtat i la llibertat creativa, Marker repensa i explora el concepte de cinema en general amb una reelaboració radical del muntatge tot creant un nou gènere, l’assaig fílmic o el documental subjectiu. És en l’any 1982 quan estrena Sans Soleil, un diari de viatges filmat, la seva obra mestra, un monument i homenatge a la complexitat de la memòria humana on una dona en veu en off llegeix fragments de les cartes que un viatger anomenat Sandor Krasna li ha anat enviant des de Tòquio, Guinea Bissau, Cap Verd, Sant Francesc, Islàndia, etc.
Dins l’imaginari Markerià s’intueix una cosmogonia pròpia plena de potencialitat i d’instants susceptibles de ser atrapats com un punt de fuga incapaç de permetre l’abast a l’ull, a la mirada. És a dir, un univers propi on sols la càmera permet l’abast tot just quan irromp el fulgor o la idea dins un món ple d’imatges. Ell aconsegueix una de les fites més àrdues per a qualsevol procés de creació: trobar el camí més breu entre allò que es vol transmetre i el realment representable en la imatge finita. I ho aconsegueix en una brevetat de vint-i-vuit minuts en què reflexiona vastament sobre la cadència del temps i l’espai que ocupa la memòria.
