Fins ara teníem coneixement del treball fotogràfic en blanc i negre de Robert Capa, però gràcies a l’exposició itinerant Robert Capa en color, que es pot contemplar actualment a la seu de Lleida de CaixaForum, tenim l’oportunitat de veure també les seves creacions en color, moltes d’elles inèdites. De totes maneres mai va deixar d’utilitzar el blanc i negre, ja que sempre portava a sobre dues càmeres. La mostra procedeix de l’International Center of Photography (ICP), sent la seva comissaria la conservadora del mateix Cynthia Young. Les 150 fotografies que s’exhibeixen s’havien vist abans als CaixaForums de Sevilla i Saragossa, a més de Budapest, Tours, Lille, Madrid i Buenos Aires. També s’exposen documents personals i un audiovisual amb una entrevista radiofònica de les poques que van aconseguir fer-li. Caixaforum sempre ha mostrat un gran interès pel món de la fotografia, tal com hem pogut comprovar per el gran nombre d’exposicions que s’han fet fins ara, entre elles cal destacar-ne les de Eugène Atget, Robert Doisneau, Richard Avedon, Diane Arbus i Henri Cartier-Bresson.
Robert Capa en color
CaixaForum de Lleida
Av. de Blondel, 3 – Lleida
Fins el 27/01/2019
Encara que la majoria de la gent es pensa que Robert Capa era un personatge real, això no és cert, sinó que és tracta d’un pseudònim que correspon a dos fotògrafs: l’hongarès Endré Friedman (Budapest, 1913- Thai Binh, Indoxina, 1954) i l’alemanya Gerda Taro –el seu cognom veritable era Pohorylle– (Suttgart, 1910- El Escorial, 1937). Es van conèixer a mitjans dels anys 30 a París després que ell hagués marxat del seu país de ben jove. Van ser parella sentimental i professional, compartint els seus treballs com a corresponsals de guerra i com a fotoperiodistes, per això van decidir inventar-se el nom de Robert Capa, que sonava molt americà. Fins a la mort d’ella no se sap ben bé qui era l’autor de moltes de les instantànies presses. Van cobrir diversos conflictes bèl·lics, com per exemple la Guerra Civil espanyola des del costat republicà, sent la fotografia més coneguda d’ella La mort d’un milicià, captada a la petita localitat cordovesa d’Espejo, encara que l’autoria no se sap a qui del dos se li ha d’atribuir. Precisament Gerda Taro va morir a principis de la guerra aixafada per un tanc en fer marxa enrere. També va ser a la 2a guerra xino-japonesa, la II Guerra Mundial, la guerra àrab-israeliana del 1948 i la 1a guerra d’Indoxina, on precisament va morir ell en trepitjar una mina quan acompanyava a les forces franceses en una zona selvàtica.
Respecte a l’exposició de Lleida, les fotografies, els documents personals, entre els que hi ha les cartes dirigides als seus editors i la correspondència que mantenia amb la seva família i amics degut als llargs períodes d’absència pels seus viatges, i algunes revistes en les que col·laborava, com Life i Illustrated , estan distribuïdes en 16 àmbits que cobreixen des de la II Guerra Mundial fins a la d’Indoxina. Els altres apartats són Hongria, URSS, Marroc, Israel, Esquí, Estats Units, Picasso, Deauville i Biarritz, Paris, Roma, Generació X, En rodatge, Noruega, Lourdes i Japó. En ells s’aprecia, a banda de les escenes de guerra, els temes més quotidians i representatius d’una manera de viure més plaent, o sigui hedonista, sobretot quan veiem escenes de dones a la platja, a les carreres de cavalls o a les estacions d’esquí prenent el sol en lloc d’esquiar. També els personatges famosos van passar a formar part del seu catàleg fotogràfic, tant del món del cinema com de la literatura i de l’art. Per això veiem els retrats de Pablo Picasso, Humphrey Bogart, Ava Gardner, Truman Capote i Ernest Hemingway. Durant les dècades dels 40 i 50 va treballar per a les revistes americanes Holiday, Ladies’Home Journal , l’anglesa Illustrated i la italiana Epoca.
No va ser fins el 1938 que va començar a interessar-se pel color. Ho va fer mentre cobria la guerra xino-japonesa. L’any 1941 juntament amb Cartier-Breson, George Rodger, David Seymour i William Vandivert, van crear l’agencia Magnum Photos –que avui dia encara representa a Robert Capa-, que tenia com a motiu principal la cooperació entre tots els fotògrafs independents del món.
La utilització del color li servia per donar una perspectiva més entretinguda i divertida del glamur que hi havia als ambient de la gent benestant que semblava aliena a tot el que succeïa a la resta del món. L’èxit o la felicitat també són presents en aquestes escenes, com per exemple l’estil de vida que hi havia a la costa francesa o els Alps suïssos, on imperava la moda de l’esqui, però més aviat estaven interessats per la roba que es posaven a sobre que no pas per l’activitat esportiva, i això és el que captava molt bé Robert Capa.
De les obres més antigues que hi ha a l’exposició una és Un tripulant fa senyals a un altre vaixell d’un comboi aliat que creua l’Atlàntic dels Estats Units a Anglaterra (1942), on destaca la figura de l’home mentre esta fixant el seu objectiu, però que sembla més una escena d’una pel·lícula que no pas de la pròpia realitat, ja que no deixa de ser un vaixell que es dirigeix cap a un conflicte bèl·lic. L’altre també fa referència a la guerra com és Soldats britànics assisteixen a un combat de boxa en un vaixell de transport de tropes d’Anglaterra al nord d’Àfrica (1943), en el que es veu a dos soldats barallant-se, però amb la particularitat de fer gaudir i entretenir a la resta de combatents oblidant-se per una estona del futur que els hi esperarà. Encara que siguin dos imatges que demostren l’existència de la guerra, Capa el hi dona un contingut més humà i proper tal com feia en moltes de les escenes que havia captat a la Guerra Civil espanyola.
Dels anys cinquanta s’exhibeixen una sèrie de fotografies relacionades amb el món del cinema, cas de Humphrey Bogart i Peter Lorre en el rodatge de La burla del diable (1953), on es veu a tots dos actors fumant, relaxats, després d’un descans mentre rodaven la pel·lícula a la petita localitat de Ravello. Quant al tema de l’esqui hi ha una imatge que reflexa fidelment el culte al cos i a la bellesa, on el plaer estètic es fa palès, tant pel paisatge -a la localitat suïssa de Zermatt– que es veu al fons, com per la persona –una jove esquiadora –que apareix en primer pla a Una esquiadora pren el sol davant de la muntanya Cervino (1950).
Finalment només voldria comentar que coincidint amb aquesta exposició, a l’església de Sant Joan, situada al barri barceloní de Gràcia, hi ha una mostra de l’artista Daniel Berdala (Barcelona. 1968), on s’exhibeix una sèrie de pintures que porten com a títol No estem sols, vivim amb la memòria, distribuïdes per tot el temple, que estan inspirades en el treball fotogràfic de Robert Capa realitzat durant la guerra civil espanyola i que es va centrar més en captar el patiment de la població que no pas en els combats. Berdala ha agafat diverses fotografies de Capa i les ha reinterpretat a les seves pintures, donant la seva pròpia visió del conflicte. Destaquen, sobretot, els personatges desfigurats que apareixen, camí de l’exili, on els seus rostres mostren la desesperació i l’angoixa de no saber en realitat el que el hi succeiria.
