El nostre article comença amb una frase feta que té molt de poètic: “Hi cantaran els àngels” vol dir que allò que mengem o allò que fem és exquisit, molt bo. Tan bo que sentirem els àngels cantar, que és de les coses més sublims que un humà pot experimentar. I és que els àngels han estat presents al llarg de la nostra història, de la nostra estètica i de les nostres vides. Àngels bons i àngels dolentots. Però aquest primer capítol els dedicarem als “convencionals”. Als divertits els farem un altre capítol… “per llepar-se’n els bigots”.
En una carta adreçada al seu pare, el jove Piero Mazzei li diu: “He arribat a Barcelona i Rafel m’ha acompanyat tot el camí. Gràcies a ell no he tingut cap problema i també m’ajudarà a enfortir la nostra presència ací”. Piero era el fill de l’amo de la casa Datini, una casa comercial que tenia sucursals a Pisa, Gènova i Barcelona. L’amic de Piero era Rafel, un àngel… Millor dit: un arcàngel. Havia estat el seu protector durant el llarg viatge de Florència a Barcelona. Era la primavera de 1415. I és que en aquell moment, els àngels eren tan reals com els dimonis. Éssers capaços de canviar les nostres vides.
Quan els autors d’aquestes ratlles tenien sis o set anys, els seus avis els avisaven de la presència d’aquests éssers fantàstics i miraculosos: si ens havíem portat bé, teníem ales d’àngel, però si no havíem fet bondat la cua i les banyes dels àngels del mal –del dimoni– ens havien crescut al cap i al cul.
De meitat del segle XIV tenim un retaule extraordinari. Podem trobar l’obra al Museu Episcopal de Vic i prové de Sant Joan de les Abadesses. El va fer un equip comandat per un artífex genial: Bernat Sarlet. És d’alabastre –una pedra semitransparent i molt efectista– vidre i està policromada. És conegut com el retaule de la passió, i és com una auca on els que saben llegir-la, troben moments de la passió, la mort, la resurrecció i l’ascensió de Crist. I en algunes “caselles” apareixen àngels d’una factura extraordinària.
El 1446, el dissabte dins l’octava de Sant Pere i Sant Pau, la ciutat de València s’encenia en flama quan desfilava un seguici protagonitzat per un jove vestit d’àngel que anava a lloms d’un cavall magnífic. En aquesta imatge devien estar pensant els que segles després idearen el famós anunci de Terry. Un herald cridava al seu davant: “Àngel Custodi de Déu infinit/ Guardau la ciutat de dia i de nit/ perquè no hi entre lo mal esperit…” Anys després, uns àngels esculpits magnífics representaven l’esperit de l’edifici més valuós i extraordinari del gòtic civil europeu: la llotja de la ciutat, feta nova de trinca. Els àngels custodis protegien el símbol, la Corona i els negocis. Uns àngels primorosament treballats, que mostraven el nivell d’esplendor d’una societat…en decadència.
Al llarg de la història i per tot el nostre país els àngels i els dimonis han jugat un paper importantíssim en les nostres festes, en les nostres mitologies, en els nostres mites i en les nostres tradicions.Tant els àngels del bé com els del mal han ocupat espais en sepulcres, en portades, en frontals, en taules pintades, enllenços… Fins i tot n’hi ha alguns que baixen cantant d’una de les poques dramatitzacions que ens queden de l’Edat Mitjana, el Misteri d’Elx. O en la representació dels Pastorets, o en els dimonis que prenen pacíficament camps, carrers i collites. O en les sibil·les, una mena d’àngels que anuncien esdeveniments escatològics. O ens àngels que canten a la Mare de Déu, assumpta. En aquest primer capítol parlarem d’àngels bons, aquells que trobem en pessebres, anunciacions, altars i murs d’esglésies. I el primer que podríem fer és visitar l’ecosistema natural de les categories angèliques: el paradís. Perquè a la capella de Sant Miquel de l’església de Sant Joan de l’Hospital de València trobem una de les primeres representacions del cel, del paradís…
Imagineu el paradís… Millor dit: el Paradís. Els Elisis del món romà. El Cel cristià. En tenim un pintat del 1260 aproximadament. És una representació policroma del paradís dins de la capella de Sant Miquel de Sant Joan de l’Hospital. I és una de les primeres pintures que fan els croats quan integren València dins del món cristià. És un registre horitzontal amb arbres i ocells que volen… De fet, és un dels primers paisatges de la historia de l’art pintat en época medieval al País Valencià. Els autors eren els besnéts –o els rebesnéts- dels artífexs que van treballar a Taüll.
La nostra vida ha estat plena d’àngels i de dimonis, que són àngels… més divertits. De personatges que tenen superpoders, que ens acompanyen, que representen el mal definitiu o el bé en contacte amb la divinitat. Tenen propietats parahumanes, com ara poder volar. Des de l’àngel de la guarda que ens acompanyava a totes bandes fins a Batman, l’àngel protector de la imaginària ciutat de Gotham. Els àngels no són una invenció cristiana. Són figures híbrides entre home, déu i animal que executen i proclament la voluntat divina. Entre els egipcis i els sumeris, aquestes criatures ja ocupaven un lloc preeminent en el seu món transcendent i molts d’aquestes criatures angelicals eren capaces de cantar i fer una música que els aproximava a la divinitat. El déu egipci Thot havia ordenat les veus cantores de les rotacions celestes perquè hi hagués harmonia i consonància. Aquestes harmonies supraterrenals no eren perceptibles per als humans, però sí que connectaven amb la divinitat. Per això molts àngels es representen cantant o tocant instruments, perquè és el llenguatge de Déu.
Barcelona té tot un portal dedicat a l’Àngel i el va crear sant Vicent Ferrer, que el 1419 va travessar l’antiga porta dels orbs seguit d’una gran multitud. En això, se li va aparèixer un àngel: en una mà aguantava la corona comtal i amb l’altra aixecava una espasa.Vicent li preguntà: -Àngel de Déu…què fas aquí? I l’àngel contestà: “guardo la ciutat per ordre de l’Altíssim”.
Era l’Àngel Custodi que havia estat proclamat anys abans patró de la ciutat de València. L’autor de la idea havia estat Francesc Eiximenis, una de les llumeneres més potents i originals del segle XIV a la nostra nació. Francesc era un relatiu amic de Vicent, molt més mediàtic i extravertit. Però el que són les coses: Vicent es trobà l’àngel a un dels llocs més miserables d’aquella Barcelona medieval. L’àngel li va dir que era un enviat de Déu i que a partir d’aquell moment protegiria la ciutat de Barcelona. Vicent ho contà al públic, i a partir d’aquell moment fins i tot hi havia molts ciutadans que declaraven haver-lo vist… L’àngel actuava de protector contra atacs, contra la pesta. És l’àngel que més d’un segle després pintaria Joan de Joanes per al convent de Sant Francesc.
Des de feia molt temps, els franciscans havien posat de moda l’àngel custodi, el protector de les ciutats. Era un sant Jordi sense cavall, un Jordi urbanita. Perquè des de feia anys, els àngels com a figures protectores eren necessaris en una Europa que cada vegada més es connectava entre regions i ciutats. A les repúbliques italianes hi ha un tema que es posa de moda en forma de taula pintada des finals del segle XIII: és Tobies i l’àngel. En les ciutats-estat europees mediterrànies es recupera la figura de l’àngel protector privat, l’àngel de la guarda. Recuperen un antic relat bíblic, on Tobies és un jove que son pare envia a resoldre un problema: ha de buscar un tresor, vèncer un drac i alliberar una princesa. Els sona? Alguns elements corresponen a sant Jordi, però a partir de 1350 la societat baixa del cavall aquest guerrer i el transforma en una “guarda-espatlles” a peu.
El relat és un ritu d’iniciació: el jove ha de superar les proves per a fer-se digne successor de son pare. Viatjarà amb un company, l’arcàngel Rafel. No cal dir que el jovenet aconseguí les proves i el valor i la pietat, el risc i l’honestedat que qualsevol comerciant necessitava per a portar a terme el seu treball. De fet, per Europa viatgen infants de 14 o 15 anys per aquells segles. L’edat en què els fills dels comerciants anaven a treballar com aprenents en establiments bancaris i de teixits llunyans. Els viatges eren llargs i perillosos. Per això, els arcàngels Miquel, Rafel, Uriel i Gabriel en són la solució. Ells són els precursors de la iconografia angèlica que des de finals del segle XIX es diuen àngels de la guarda…I que fins i tot als cementeris ens cuiden.
Mentrestant, els àngels treballen molt: sant Miquel pesant les ànimes, lluitant contra el dimoni, contra el drac, anunciant impossibles, acompanyant dones als sepulcres…
Un dels exemples més extraordinaris d’aquestes capacitats especials que tenen els àngels les trobem en un sostre que feia vint anys mostrava una superfície neoclàssica. A sota, bategaven els cors d’uns àngels que el cardenal Borja va manar fer. Són al presbiteri de la seu de València i són criatures que mostren el primers renaixement ple fora de la península italiana. Ací no només cantaven els àngels, també eren uns músics genials. Les fotografies que acompanyen el reportatge d’aquest sostre no les té ningú més. Es van fer quan les bastides estaven encara en contacte amb el sostre que a poc a poc s’obria per a mostrar la meravella. Un dia emocionant que els tècnics sabien que hi arribaria, tard o d’hora. Perquè allí a sota hi havia un tresor amagat.
Quasi va ser tan emocionant com el dia que Howard Carter va fer el primer forat per tal de començar a entrellucar les meravelles que hi havia a l’altre costat del mur, a la tomba de Tutankamon. Però el forat que es va fer a la catedral de València no va ser tan mediàtic. Uns tècnics que estaven eliminant la capa neoclàssica de l’altar major de la Seu de València van descobrir a través d’un badall una cara que els somreia. Una cara enorme. Un àngel els mirava fixament. L’experiència confirmava allò que els tècnics i els historiadors de l’art ja sabien: sota la capa de guix neoclàssic hi havia unes pintures extraordinàries. Una vegada van eliminar tota la cobertura del segle XVIII, descobriren un conjunt d’àngels que tocaven instruments i que es creien perduts en gran part . Era l’any 2004. De fet, aquestes pintures havien romàs ocultes sota una volta feta el 1670 que tapava l’antiga superfície gòtico-renaixentista. Però el seu destí podria haver estat tràgic, ja que als llibres de fàbrica de l’època constava que les pintures havien de ser “picades” perquè estaven ennegrides i la nova decoració barroca necessitava una superfície adequada.
El 1471, el futur papa Borja havia encomanat a Francesco Pagano i Paolo di San Leocadio una decoració “moderna” per a la capçalera de la Catedral de València. Els artistes venien del centre del món de l’art en aquell moment: el triangle de Florència, Roma i Nàpols. I més enllà: Ferrara, Pàdua… El conjunt és magnífic i respira un renaixement gloriós. Però això per alguns era “art massa modern”. Ells eren molt més de fons daurats i figures no tan expressives. Els gustos i les tendències tarden molt a canviar. I diríem que una societat dorm plàcidament en el conservadorisme més tranquil·litzador i evocador del passat. I no estan disposats a canviar. Els canvis generen desestabilitat, incertesa… De manera que la proposta de Francesco Pagano i Paolo di Sant Leocadio no va ser ben rebuda per l’opinió pública valenciana, molt més pròxima a les siluetes planes i als daurats gòtics tradicionals. El fum dels ciris i la brutícia del segle XVI van fer la resta.
Després, amb la reforma neoclàssica quedaren amagats per una discreta i mediocre cobertura de guix ornamental. En l’any 2004 es van poder fer les primeres fotografies de les pintures a través d’un orifici. Els àngels, malgrat tot, s’havien conservat d’una manera sorprenent. En definitiva, aquests àngels són de les primeres obres renaixentistes plenes fora de Roma. Ara els veiem, contents i amb un sentit del ritme extraordinari: cadascun tocant un instrument.
