L’Institut d’Estudis Ilerdencs presenta Fornas. La imatge de la Catalunya dels 60; una exposició que aprofundeix en l’obra gràfica d’un dels artífexs del disseny català i en l’aportació d’un dels protagonistes que va formar part de l’engranatge que revolucionà i modernitzà la nova identitat de la cultura catalana.
Fornas. La imatge de la Catalunya dels 60
Comissari: Pau Llop
Institut d’Estudis Ilerdencs
Plaça de la Catedral s/n. Lleida
Fins al 5 de setembre de 2021
A partir dels anys seixanta els moviments d’oposició al règim emergeixen de la subjugació a la que havien estat sotmesos i apleguen sectors cada vegada més grans de la societat. L’economia i la societat catalana viuen una profunda transformació: l’entrada de capitals estrangers, la diversificació de la indústria i el turisme propicien una expansió econòmica que s’expandeix amb l’arribada de milers de treballadors provinents d’altres indrets de l’Estat espanyol. Catalunya, un país en evolució, amb una llengua amenaçada i una cultura prohibida reclamava innovacions urgents que van generar un moviment plural de retorn a la llibertat, la democràcia i l’autonomia. En aquest context, una creixement burgesia s’havia de dotar d’una cultura catalana pròpia per edificar un país nou i llançar una imatge de modernitat a les noves generacions. Aquest impuls és possible gràcies a diferents plataformes culturals que projecten una nova realitat nacional més dinàmica i integradora. Les necessitats comunicatives de la creixent societat en reconstrucció eren diferents de les anteriors a la Segona Guerra Mundial i, per tant, demandaven una nova representació gràfica de reacció i impacte amb un objectiu comú: el d’oposar-se al règim franquista i a les seves directrius culturals per incentivar un canvi col·lectiu.
Coberta disc Raimon. Canta les seves cançons (I). Ediphone, Sèrie Especial Edigsa, 1963. Fotografia: Oriol Maspons 
Coberta disc Núria Feliu. Gent. Edigsa, 1965.
A la dècada dels seixanta les tendències modernes del disseny van arrelar amb força a casa nostra i alguns precursors van encapçalar el disseny gràfic català en el marc d’un moviment de modernització de la cultura catalana que necessitava sortir de la grisor imposada. Jordi Fornas (Barcelona, 1927-2011) fou un d’aquests protagonistes que va ajudar a bastir una nova identitat “d’un temps i d’un país” com deia Raimon, conjuntament amb altres pioners creatius com ara Ricard Giralt-Miracle, Antonio Morillas, Joan Pedragosa o Pla-Narbona.
Coberta disc Música per a flauta. Edigsa, AHMC, 1967 
Coberta llibre Els argonautes de Baltasar Porcel. Edicions 62, El Balencí, 1965-1968 
Coberta llibre Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Edicions 62, Llibres a l’abast, 1962
Artista i dissenyador, fou a partir del 1960, quan Fornas es dedicà plenament al disseny gràfic i, d’ençà de la seva col·laboració amb editorials i discogràfiques del país, esdevé un dels principals responsables de la renovació formal en les publicacions catalanes i de la construcció gràfica de grans referents culturals. Fruit d’aquesta intensa tasca, fou guardonat amb els Premis Delta FAD pel disseny de cobertes de llibres i portades de discos. L’any 1975 torna completament renovat a la pintura i comença a treballar en el camp de la plàstica. En l’àmbit de la proposta gràfica, va donar forma a molts dels projectes del catalanisme cultural dels anys seixanta i setanta i conferí d’una nova estètica la imatge del sector cultural català. Dels seus treballs més reconeguts destaca la col·lecció de novel·la negra publicada en català La Cua de Palla (1963), dirigida per Manuel de Pedrolo. Aquest projecte d’Edicions 62 va plasmar l’arribada d’aires de modernitat al sector editorial gràcies al disseny de les seves cobertes: impreses a una sola tinta (el negre) sobre cartolina groga; aquests dos colors (negre i groc) es convertirien en el signe identificatiu de la col·lecció. Amb una imatge en blanc i negre, totalment contrastada (cremada), tècnica molt de moda a nivell internacional; el títol compost en tipografia de pal sec (principalment Helvètica), i amb aquests elements (text i imatge) disposats amb una perfecta interacció entre tots dos, aconseguia una gran coherència formal. Altres col·leccions emblemàtiques d’Edicions 62 com El cangur, Antologia Catalana o El Balancí oferien literatura progressista per a un jove públic lector i Fornas apostava per un disseny captivador i sorprenent. La seva obra en publicacions s’estén a altres editorials com Curial, La Llar del Llibre, Nova Terra, Península, Pòrtic o Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Coberta llibre El pispa d’Ed Mac Bain. Edicions 62, La Cua de Palla, 1963 Coberta llibre El cervell de Thomas B. Reagan. Edicions 62, La Cua de Palla, 1963
L’ús progressiu del català incentivà publicacions periòdiques com ara la Gran Enciclopèdia Catalana (publicada en fascicles a partir del 1968 per Edicions 62) i les revistes Serra d’Or (1959), Oriflama (1961) o Presència (1965) que van contribuir a crear un activisme cultural en els Països Catalans. Per aquells mateixos temps va emergir la Nova Cançó i la presència de Jordi Fornas va esdevenir habitual en els programes, cartells i, sobretot, cobertes de discos de la discogràfica Edigsa i per exemple, va forja la imatge d’un joveníssim Serrat, o d’un emergent Raimon. Va ser fonamental la col·laboració amb Oriol Maspons amb qui formà un tàndem perfecte per a la realització de les fotografies dels intèrprets i músics.
Molt entroncat amb la modernitat europea, aconseguí investir aquelles iniciatives innovadores d’un aspecte diferenciador que contrastava amb la imatge conservadora que presentava la migrada producció editorial del moment. Va crear un estil propi en la línia dels moderns corrents gràfics internacionals i segons Pau Llop, va beure de tres influències: per una banda de l’estètica pop que impacta aquells anys; de l’altre el mestratge de Sandro Bocola –amb qui treballà a l’empresa Meyba- que li aportà una incursió a l’estètica racionalista suïssa i també de l’escola francesa que conegué quan va estar vivint a París. Els dissenys de Jordi Fornas representaven un alè d’esperança: la plasmació gràfica i ideal del món en el qual un aspirava a viure en llibertat. La línia gràfica que emprava era hereva de la Bauhaus i la seva voluntat civilitzadora oferia ordre i claredat. La tipografia –va ser un mestre en la utilització de la lletra Helvètica, especialment en caixa alta– oferia una alenada d’aire fresc.
L’exposició Fornas. La imatge de la Catalunya dels 60 sintetitza aquella nova cultura emergent, subversiva enfront del franquisme, amb tot un seguit de característiques i recursos gràfics; un conjunt d’aplicacions i ingredients que conformen una atmosfera i una estètica que, amb els anys, esdevenen representatives, icòniques i identificadores. Amb paraules dels seu comissari Pau Llop: “La gràfica de Jordi Fornas ens fa viatjar en el temps fins a la Catalunya dels 60 i 70. El que defineix la seva identitat gràfica és la suma del tipus de recursos gràfics que utilitzava en els dissenys, el moment històric específic de Catalunya i la cultura vigent, i el fet que fou dissenyador d’una gran part de la producció gràfica en sectors com l’editorial i el discogràfic, i d’un gran ventall d’autors i intèrprets d’aquella dècada”. Amb motiu de l’exposició s’ha editat un catàleg amb extensa documentació i articles de fons sobre la seva important participació al renaixement cultural català de la segona meitat del segle XX.
Coberta disc Josep M. Espinàs. Canta les seves cançons (I). Ediphone, Sèrie Especial Edigsa, 1963. Fotografia: Oriol Maspons 
Coberta disc Nadal Jazz. Catalònia Jazz Quartet. Edigsa, 1965
Igualment cabdal fou la seva contribució als inicis de la recuperació democràtica del Govern de la Generalitat de Catalunya quan el Departament de Cultura, amb Max Cahner de conseller, que fou qui va imprimir caràcter a l’àrea de publicacions -dirigida per Joan Llobet- i on Fornas hi va jugar un paper fonamental. Els esquemes que va marcar Cahner eren els propis d’un historiador, un bibliòfil i un editor, que volia reprendre el fil de la història i d’una manera o altra donar continuïtat al llenguatge gràfic institucional que s’havia estroncat el 1936.
El 2005 va cedir el seu fons bibliogràfic a l’arxiu Montserrat Tarradellas i Macià del Monestir de Poblet i bona part dels seus originals gràfics es conserven a la Biblioteca de Catalunya.
