Així, com a ‘chers andorrans’, es referia Guillaume Apollinaire a Fernande Olivier i Pablo Ruíz Picasso en les cartes que els escrivia durant l’estiu que la parella passava a Gósol, petit poble de l’Alt Berguedà, als peus del Cadí, l’estiu de 1906. Una estada crucial, un moment en què Picasso, que encara no era Picasso, és a dir, només era un altre pintor a la recerca d’un nom que participava de la ‘bohème’ parisenca, acaba trobant el germen de la revolució posterior, amb idees que fructificarien en ‘Les senyoretes del carrer Avinyó‘. La confusió geogràfica de l’artista, que es devia creure molt més a prop d’Andorra del que en realitat era, i l’intrigant títol amb què va batejar un dels dibuixos que hi va fer, ‘Pageses d’Andorra’, han servit al Principat com a excusa per fantasiejar amb lligams entre el geni i les valls.
Hi ha hagut intents previs, com l’ampli estudi de la historiadora de l’art Conxita Boncompte De ‘Pageses d’Andorra a ‘Demoiselles d’Avignon’, sufragat i editat pel Govern andorrà. Però qui s’està emportant el gat a l’aigua –si més no, pel ressò aconseguit- és Iñaki Rubio, que a Pau de Gósol. Picasso al Pirineu (Ed. Comanegra) relata aquells dos mesos tan fructífers.
Pageses d’Andorra, o Paysannes d’Andorre, que és el que la mà de Picasso va inscriure al dors, és un dibuix fet amb llapis i tinta marró, una obra de 63,5 per 43,5 centímetres, que es conserva a l’Art Institute de Chicago. El títol, òbviament, va ser l’ham per a la curiositat de Rubio, escriptor nascut a Barcelona però resident de llarg recorregut al Principat, on exerceix com a docent al sistema educatiu andorrà. És, diríem, la segona campanada que toca en poc temps, després de Morts qui us ha mort?, editat també per Comanegra i on recupera la història de la darrera pena de mort executada a Andorra. Darrere de Pau de Gósol, explica Rubio, hi ha una altra curiositat, la de “la imatge d’un Picasso molt jove, que es busca a sí mateix, que intenta construir una identitat i fuig de París per treballar amb màxima llibertat i aïllat del món”. Ho fa, i això també pren força al relat, per escapolir-se d’un bloqueig creatiu, dels dubtes que no el deixaven acabar el retrat de Gertrude Stein, que després convertiria en una de les obres cabdals de la seva producció.
El llibre relata “la transformació de Pau de Gósol en un geni, perquè és aquí on troba com he dit les eines per revolucionar la nostra mirada i també l’art”, explicava Rubio en una entrevista amb Andrés Luengo al diari BonDia d’Andorra. “La forma com mirem l’art va canviar radicalment amb el cubisme. L’art deixa de ser figuratiu, guanya autonomia respecte de la realitat. I precisament el de Gósol és un Picasso que coneixem molt malament, a diferència de la resta de la seva vida, que coneixem del dret i del revés”, hi afegia. Així, el llibre té “tres motors clars”: a banda de la creació artística, Rubio descriu el contacte del creador amb el món pirinenc, que s’estableix a través del personatge de Josep Fontdevila, el patriarca de cal Tampanada, la casa de Gósol on es va hostatjar (i on encara es conserva intacta a seva habitació). El tercer eix del llibre és l’amor, o més ben dit, la relació amb les dones d’aquell moment: Fernande Olivier, perduda en aquell ambient rural, però feliç de veure’l recuperar el frenesí creatiu, i la misteriosa Hermínia (en la relació que van establir és on l’autor dóna via lliure a la imaginació), un rostre que s’albira en l’obra sorgida d’aquell retir.
Les pageses eren o no andorranes? Que ningú no s’atansi a Pau de Gósol esperant trobar-se amb grans revelacions al respecte, ni un devessall d’imaginació ni hipòtesis llamineres; Rubio apunta les incògnites, però es manté fidel a les respostes habituals. “Hermínia era andorrana? O insistir a titular el dibuix Paysannes d’Andorre era una altra manera d’amagar la seva veritable identitat?”, es pregunta. La resposta més probable, no obstant, apunta a una dona casada amb un contrabandista: als paquetaires els coneixien per aquestes contrades com andorrans. L’escriptor recull la idea apuntada per Antoni Ubach en el marc de les Tretzenes Trobades Culturals Pirinenques (Ceret, 2016). Més suggeridora, més romàntica és la teoria que explica Sergi Mas (novament recollida per Luengo): segons ell, es tractaria de dues filles de cal Molines de Sant Julià, que havien anat a servir a Gósol, i d’una de les quals l’artista s’hauria enamoriscat.
Teories a banda, Rubio es confessa obsessionat amb l’Hermínia: “Amb l’ajuda d’especialistes i veïns, he buscat als registres les dones de Gósol el 1906. I gràcies a les famílies, he pogut trobar les fotos d’algunes d’aquestes dones”. Hi troba candidates, però cap certesa. “No desisteixo. Confio que podré esbrinar qui era realment Hermínia. No vull obsessionar-m’hi, però no deixo de mirar una vegada i una altra els dibuxos que en va fer Picasso”. Fins a disset vegades la va retratar. “I cada cop l’estilitzava més, passant de retrats molt realistes –i alguns molt sensuals- a imatges en què progressivament va estereotipant les seves faccions en un procés de simplificació que el durà a una de les obres més significatives de la producció gosolana: La dona dels pans”. Per a Rubio, Hermínia va ser “un motor creatiu”. La Gioconda del Pirineu.
No l’únic, per descomptat. A Gósol, l’artista malagueny –batejat Pau pel padrí de cal Tampanada– ensopega amb el romànic. “Aquí comença a experimentar sense por que ningú xafardegi ni entri a l’estudi, comença a trencar amb perspectiva, la figuració dels retrats i desenvolupa un element essencial en la seva obra: la màscara”. La talla romànica de la Mare de Déu de Gósol, el món rural on s’inscriu i el pensament màgic del Pirineu l’ajuden a arribar al concepte que li permetrà d’enllestir el retrat de la mecenes parisenca que tan trasbalsat el tenia, la idea que el retrat “ha de representar algú, no fidelment de forma natural, sinó amb la màscara que el representa”.
Durant la gestació i escriptura del llibre –i ara, amb l’artefacte a les mans i encantat de presentar-lo–, Rubio va esdevenir passejant habitual dels carrers de Gósol, fent algun “tram del camí que Picasso i Fernande van fer de matinada per buscar el pas dels gosolans”. En els seus recorreguts, els físics i els de la memòria, va comptar amb complicitats com la de Joan Ganyet, qui havia estat alcalde de la veïna Seu d’Urgell en els temps gloriosos dels Jocs Olímpics (també de l’aiguat que havia arrassat mitja comarca i part d’Andorra, al 1982), amb arrels al poblet del Berguedà. També va poder accedir a cal Tampanada –que va funcionar com a fonda fins al 1986- gràcies als actuals propietaris: “Cal Tampanada no havia canviat gaire des de l’estada del pintor: la principal diferència és que s’hi havia posat llum de carbur –primer- i llum elèctrica després”.
El llibre d’apunts on l’artista feia anotacions, esbossos de les tres-centes-dues obres en què va fuctificar l’estada, una llibreta que duia sempre a sobre, també va ser companya de l’escriptor. És una de les peces centrals del Centre Picasso obert a tocar de cal Tampanada. Amb fotografies i objectes quotidians de l’època. De les obres, això sí, l’equipament ha de conformar-se amb reproduccions: els originals estan dispersos per museus i centres d’art d’arreu del món. El de les Pageses està, dèiem, a l’Art Institute de Chicago.
En això, en mirar-se l’obra només de lluny, comparteixen sort amb Andorra, que al 2016 pretenia organitzar una magna exposició al voltant del dibuix, després d’haver comprat a Boncompte l’estudi que el situa a la gènesi de la revolució cubista posterior. Es tractava de “vincular el nom de Picasso amb Andorra”, feia gala l’Executiu del moment. Van ensopegar amb la realitat, no obstant: el museu nord-americà no va cedir l’obra. Deixant de banda els elevadíssims costos del trasllat i les assegurances, la fràgil peça –recordem que és un dibuix a llapis i tinta de petites dimensions traçat fa un segle– s’acabava d’incloure en una exposició i la conservació exigeix uns anys de repòs posteriorment. Així que aigualit el viatge i el somni andorrà, que el cop que va tenir més a prop el dibuix picassià havia estat 1992, quan va formar part de la retrospectiva Pablo Picasso 1905–1906 al Museu Picasso de Barcelona, com recollia en un article d’El Periódic d’Andorra la periodista Esther Jover. Des d’aleshores, puntualitzava, “no havia participat en cap més mostra, fins la del 2013 a l’Art Institute of Chicago, on el dibuix va arribar entre els anys 1930 i 1933, procedent d’una donació de Robert Allerton”. Per cert, que les Pageses van ser rebatejades al 1980 per Josep Palau i Fabre: Dues andorranes i rostre de gosolana. L’Hermínia?
