Un dels objectius de l’any Fuster era suscitar una nova lectura i anàlisi de la seua obra. I, atesa aquesta predisposició, potser no hi haurà millor oportunitat per reevaluar-ne l’aportació poètica, mai ponderada en la seua justa mesura. L’escassedat de musicacions, en una cultura tan donada a posar en solfa els seus poetes, és el millor termòmetre de la seua anòmala clandestinitat.
Dins del marc general d’autor icònic, només parcialment llegit i tossudament desconegut, especialment pels seus detractors més viscerals, la vessant poètica de Joan Fuster resulta, segurament, la més malparada de tota la seua producció literària.
I trobe que hi ha almenys tres raons que han fet possible aquest infundat menysteniment. En primer lloc, el propi autosabotatge de l’autor. És ben sabut que Fuster féu de l’escepticisme una de les seues principals eines de dissecció intel·lectual i que, molt sovint, utilitzava aquest distanciament com a captatio benevolentiae. Una estratègia que, en referir-se a la seua pròpia poesia, va portar a l’extrem. Ja a una anotació del seu diari del 5 d’agost de 1963, publicada després a Causar-se d’esperar (1965), escrivia: “Fa uns quants anys, vaig publicar tres o quatre reculls de versos: poca cosa en quantitat i en qualitat, que els crítics, i jo mateix, hem procurat discretament oblidar”. Però el súmmum de autodisplicència arriba quan ha de prologar la publicació de l’obra poètica completa el 1987, a Set llibres de versos: “Com que el projecte no naix de mi, ni l’he acceptat amb un gran entusiasme, em considere desobligat de justificar-lo. Ara sóc incapaç d’imaginar quina curiositat, o quina mena de curiositat, poden despertar aquests textos” —escriu en l’antipròleg per excel·lència de la història de la literatura catalana. Hi ha en tot plegat com una prevenció malaltissa contra tota temptació sentimental, com si volguera aixecar un barandat retòric per allunyar el lector de la seua exposició excessiva en els versos, relativitzar des del pròleg les efusions passionals que s’hi intueixen després tot fent-les passar per vel·leïtats juvenils sense massa valor literari.
La segona raó és ben òbvia: l’epifania de l’obra fusteriana en la dècada de 1960 té lloc en el terreny de l’assaig. Els poemaris anteriors havien tingut una circulació molt restringida i, quan es reediten, la figura pública de l’autor, erigit ja com un gegant intel·lectual i, sens dubte, el pensador polític més important dels Països Catalans, els condemna a la injusta condició d’aportació menor, un apèndix d’una obra proteica que es dispersa per camps diversíssims i que comença a resultar ja del tot inabastable.
I, finalment, la tercera raó té també a veure amb la data de les reedicions. Fuster escriu els seus dos millors llibres de versos cap el 1950. Un es publica el 1954 —Escrit per al silenci— i, com els anteriors, té escassa repercussió popular, més enllà dels cenacles literaris. Aquella li arribaria quan es reedita dins de la col·lecció de poesia de 3 i 4 l’any 1978, amb la memorable sèrie “Criatura dolcíssima” com a bandera. L’altre, el més extraordinari de tots —Ofici de difunt— no trobarà editor i romandrà inèdit fins el 1987, quan es publique amb la resta de poesia reunida a Set llibres de versos. Es tracta d’una obra absolutament diferent a tota la poesia anterior de Fuster: la presumpta contenció d’abans esclata ací en un insòlit doll de ràbia, sarcasme i exquisida presentació formal. Fuster explora, amb la lucidesa i el poder de penetració que anys a venir fonamentarà el seu prestigi, els mecanismes de l’escriptura automàtica i dels recursos expressius del surrealisme, sense més coercions que l’armadura mètrica i una voluntat transgressora, provocadora, que no l’impedeix mostrar-se en carn viva sota la virulència catàrtica de les paraules. No s’estava escrivint res com això en la poesia coetània i encara avui es mostra com a una illa expressiva inexplicada.
Com tan certerament apuntava Enric Sòria, “la bomba oculta dins Ofici de difunt encara no s´ha desactivat”. El seu caràcter inèdit, primer, i mig perdut en el recull, després, sumat als vora quaranta anys de diferència entre escriptura i recepció, aigualiren dramàticament el seu impacte. Pensem que quan finalment veu la llum, Gabriel Ferrater ja ha escoltat veus d’obrers que canten des d’una cambra de tardor (1960), Vicent Andrés Estellés ja ens ha explicat que l’amor es fa a rebolcons, entre besos i arraps (1972), els grills de Joan Navarro ja han esmolat ganivets a trenc de por (1974), Maria Mercè Marçal ja li agraït a l’atzar l’etern triple tèrbol atzur (1976) i el seu paisà i amic Josep Palàcios ja ha assolit secretament el cim —Devastació de Tricomart (1981)— on encara roman esquerp i ignot.
Joan Fuster sobre pentagrames clàssics
Els primers en interessar-se en convertir en cançó algun poema de Joan Fuster van ser l’estol de compositors cultes que cobejaven crear una música genuïnament valenciana i oberta, al mateix temps, als corrents contemporanis. Entre ells, Vicent Garcés (Benifairó de les Valls, 1906-1984) autor del ballet pioner Passionera (1934), sobre poemes de Joan Lacomba, que va voler repetir l’operació amb Marinada, amb textos de Joan Fuster. Marinada va tindre un part llarg, repartit durant diverses dècades: es va començar a escriure en la dècada de 1940, s’estrenà parcialment el 1957 i va ser guardonada com a inèdita el 1972 amb el premi “Joan Senent”. Hi ha un enregistrament discogràfic a càrrec d’Enedina Lloris i l’Orquestra Municipal de València dirigida per Manuel Galduf en un volum de l’Antologia de la Música Valenciana que publicà el segell Ànec el 1982.
També Manuel Palau, mestre de Garcés, va musicar el 1966 el primer poema de “Criatura dolcíssima”, partitura enregistrada recentment per la jove i talentosa soprano Marta Estal i el pianista Daniel Ariño en una ajustada revisió al disc Manuel Palau. Música per a veu i piano (2021).
Però sens dubte va ser “la deliciosa” Matilde Salvador —així l’anomenà Fuster en un article on reivindicava justament tots aquests compositors valencians— qui va aprofundir més i millor en la poesia fusteriana. En va musicar quatre poemes del llibre Ales o mans i dos de la sèrie “Criatura dolcíssima” d’Escrit per al silenci, reunits en la suite fàctica Idioma de l’absència: “Per a mi la nit, Senyor”, “Ara que vens”, “Escampadissa”, “Els ulls”, “No sé si m’estimaves”, “Record et dius”. Hi ha un enregistrament complet a càrrec del malaguanyat tenor manxec José Herrero i el pianista Jaume Bertomeu: Matilde Salvador. L’amor somniat (2012). Borja Penalba ha adaptat darrerament “Escampadissa” i la va estrenar amb Maria del Mar Bonet a la Rambleta el passat 28 de maig,
En els darrers anys, altres autors s’hi han afegit a aquests noms il·lustres. Així, el seu paisà Voro Garcia ha musicat per a cor a quatre veus “No tenir-te” (2000) i “Per què no?” (1994) i prepara, per encàrrec de l’IVC amb motiu de l’Any Fuster, un ambiciós Terra en la boca per a orquestra i cor que s’estrenarà, en un programa que també inclou Marinada, el proper 30 de juny al Festival Serenates 2022 en el Claustre de la Universitat de València. També el compositor ontinyentí Josep Sanz Biosca ha posat música a tres poemes d’Ales o mans: “No tenir-te”, “Ara que vens primavera” i “Sent eixa escampadissa”. Com en el cas anterior, però, no en coneguem translació discogràfica.
Recitacions
Molt significativament, Joan Fuster tampoc ha sigut un poeta molt freqüentat pels rapsodes. Si ens fixàvem en els dos grans recitadors de la Cançó —per si hi ha dubtes: Celdoni Fonoll i Ovidi Montllor—, el primer només en va enregistrar un sonet, “Ara us preguem per Catalunya” de Va morir tan bella (1951) —inclòs després a Terra en la boca—, (Enllà del temps, 1989) que pronunciava solemne sobre una composició de Lluís Millet: “Pregària a la Verge del Remei”.
Ovidi, per la seua banda, si descomptem el treball pòstum A dos de val al qual ens referirem de seguida, no va arribar a enregistrar oficialment cap peça, malgrat haver-ne dissenyat diversos muntatges com el que li poguérem escoltar, ja visiblement malalt, amb textos d’”Ofici de Difunt” a l’església de la Companyia de Jesús de València l’any 1993 dins dels actes paral·lels dels Premis Octubre.
L’única obra declamada d’entitat de què disposem, doncs, més enllà de les gravacions casolanes que es poden trobar a la xarxa, és Joan Fuster recitable (Edicions 96, 2016), una molt equilibrada selecció de poemes i aforismes realitzada per Salvador Ortells, que reciten Maria Josep Escrivà i Josep Vicent Cabrera sobre músiques escrites ex profeso per Josep Manuel Marqués (Jah Macetas, Barrejat). Marqués juga amb els gèneres musicals en un diàleg permanent amb els textos: ara busca un acompanyament més atmosfèric —“No tenir-te”—, adés optava per evocar una escena concreta —“ars poètica”— i més tard s’atreveix fins i tot a cantar-los –“De l’amor”, “Ara que vens primavera”. Sempre, però, molt allunyat de la cauta neutralitat amb què se solen abordar aquests menesters.
L’emotiu experiment d’A dos de val
L’any 1993, Ovidi Montllor va recitar a l’Olleria una selecció de poemes de Joan Fuster sense cap acompanyament musical. D’aquell recital es conservava l’enregistrament i Paco Muñoz va voler donar-li nova vida encarregant la seua musicació a Albert Ortega Bertomeu. Aquest, lluny d’acompanyar els poemes amb un fil musical innocu, va decidir d’intervenir-hi a fons i acompanyar el recitat amb fragments cantats per algunes de les veus més importants de la escena musical en valencià: Al Tall, Lluís Miquel, Obrint Pas, Eva Dénia, Pau Alabajos, Bajoqueta Rock, Dani Miquel, Sva-ters, Andreu Valor, Batà, Rapsodes, Rafa Xambó, Empar Torres, Carraixet, Ovidi Twins o el mateix Paco Muñoz. L’operació era certament arriscada perquè superposava dos plànols temporals i artístics allunyadíssims i forçava Ovidi Montllor a una col·laboració si més no involuntària. Però resulta difícil no emocionar-se escoltant-lo recitar Fuster envoltat d’una reunió de veus tan diversa i resplendent.
Fuster pop
La primera musicació pop de Fuster la devem a Lluís Llach qui va resumir la sèrie “Criatura dolcíssima” amb un constructe que prenia versos dels poemes 1, 4, 5, 6 i 7, en reordenava les estrofes i, fins i tot, apedaçava un vers —“els nostres cossos obraven en llur glòria”— amb fragments d’altres tres. La intervenció pagava la pena perquè Llach atrapava perfectament el pathos de la composició poètica original i, tot exhibint una extraordinària intuïció musical, representava melòdicament els dos estats d’ànim que alternava el poema: la serena nostàlgia d’un amor conclòs i el neguit revoltat per allò perdut. “Criatura dolcíssima” era un dels millors moments d’un disc d’aparença menor, Somniem (1979), encaixat entre dos obres conceptuals de notable envergadura musical: El meu amic el mar (1978) i Verges 50 (1980). La musicació de Llach obria les portes per al gran públic d’una peça major, un dels poemes d’amor més bells de la literatura catalana contemporània, farcit de trobades inoblidables i on descobrim un Fuster sentimental i vulnerable, que ja no tornarem a veure mai més. Com li escrivia, amb ambigua lloança, el professor Antoni Comas en una carta del 1955, “confesso que no et coneixia sota aquest aspecte, ni t’hi imaginava”.
Borja Penalba i Mireia Vives n’han fet una versió esplèndida en el seu darrer disc Cançons de fer camí (2019).
Hauríem d’esperar dèsset anys per disposar d’una nova musicació basada en la poesia de Fuster. Els autors eren una d’aquelles formacions seminals que ompliren miraculosament el buit de producció autòctona en la dècada més difícil de la música expressada en català al País Valencià. Es tractava dels Dropo que capitanejaven Joan Blasco i Francesc Pedroche i que en el seu primer enregistrament, una cinta de casset amb quatre temes —Si fots un crit (1996)—, incloïen una cançó conformada amb petits fragments del llarg poema “L’odi” pertanyent al llibre Poemes per fer. Dropo el feien passar pel seu tamís de rock animós i ben travat.
Igualment en clau rockera, però amb tempo de balada, els suecans Inòpia posaven música a “Ara que véns primavera” en l’episodi més tranquil de la seua estrena discogràfica, Latent (2005), abans d’encarar el monumental Les 4 estacions de l’arròs (2008).
La darrera musicació enregistrada fins ara és obra de la cantautora d’Olesa de Montserrat Gemma Boada. Al seu primer disc A la cançó (2016), produït per Marc Durandeau, incloïa “La paraula”, una cançó construïda amb la primera de les cinc invocacions que configuraven Va morir tan bella (agregada després a Terra en la boca). Dedicada per Fuster a Manuel Sanchis Guarner, es tracta d’un cant a la llengua que oscil·la de la ràbia a l’esperança: “Tenir-te entre el dolor, la fe i la ira, / i cantar-te a esgarips, a trossos meus!”
Encara sense enregistrar, però disponibles a la xarxa, hi ha les composicions realitzades pel cantautor suecà Enric Casado que ha musicat “Nota bene” i “No tenir-te”. Resulta especialment significativa la primera, que va interpretar amb la seua filla Elena en el concurs televisiu d’A Punt, Family Duo. Fuster cantat en un programa de prime time deu ser el més a prop de la normalitat que hem estat mai.
Altres musicacions de Fuster
Fora de l’àmbit poètic, trobem altres cançons confeccionades amb textos fusterians. Durant molts anys, per exemple, Obrint Pas va obrir els seus concerts amb un fragment del famós discurs que Fuster realitzà el 25 d’abril de 1982 a la plaça de bous de Castelló muntat sobre una base electrònica tal i com l’havien publicat al disc Terra. El mateix discurs va ser emprat, també sobre una trama musical electrònica, per Orxata Sound System en la peça “Fuster meets Guevara” publicada a la maqueta 0.5 (2005).
Llunàtics, la històrica banda del Priorat, enregistrà en el seu disc de retorn del 2019 un recitat d’una entrada del Diari, del 23 de gener de 1952, inclosa al llibre Raons i paraules (1999) sota el títol “Temptacions de desobediència”. El rapsoda David Caño en recita uns fragments.
I l’any 2000, per al disc Insurrecte, Andreu Valor va escriure “Entre el bé i el mal” tot fent un magnífic collage d’aforismes fusterians que posa l’accent sobretot en aquells que prenen fesomia de consigna.
Any Fuster
La declaració del 2022, aprofitant l’avinentesa del centenari del naixement, com a Any Fuster hauria de ser l’estímul definitiu per a que la poesia de l’intel·lectual suecà es resituara a l’alçada que li pertoca. La nova edició de la Poesia Completa (Institució Alfons el Magnànim) i les diverses iniciatives engegades amb motiu de l’efemèride (protagonisme al festival Barnasants, l’homenatge del COM “Sant Joan Fuster” que se celebrarà el proper 19 de juny a la Beneficiència de València, l’acte de cloenda de l’Any Fuster que tindrà lloc al Teatre Principal el 23 de novembre) podrien propiciar el reencontre. Si més no, ja hem tingut l’oportunitat d’escoltar noves musicacions de Borja Penalba interpretades amb Maria del Mar Bonet —“No tenir-te”, “Els ulls”— i sabem que s’acosta l’estrena imminent d’altres —Enric Murillo, Sandra Monfort, Dani Miquel, Els Ullals… Una nova i definitiva (?) oportunitat per redescobrir un poeta formidable.
