Laia Marull protagonitza al TNC el superb ‘El pes d’un cos’, de Victoria Szpunberg, mentre Míriam Iscla ha fet a la Fundació Joan Brossa la comèdia de Marc Artigau ‘Les bones intencions’. Demostracions de força de dues actrius extraordinàries.
La fama, en això, del teatre és una arma que la carrega el diable. Tan aviat com ets a dalt, baixes. I, en el cas d’actrius i actors, no depèn exclusivament de la feina que facin sinó que entren en joc molts altres factors, com la sort que tingui el projecte, de la seva factura final, de com de bé ho facin els companys… I, avui dia, els seguidors que arrosseguis a Instagram. Sobretot per als joves.
Fa uns anys, quan Laia Marull va fer La llista (Teatre Lliure, 2016) em va confessar que, després de guanyar el Goya per Te doy mis ojos, es va quedar sense feina, fenomen curiós que els passa a molts intèrprets d’aquesta banda de món que, quan reben un premi important, s’acaben les trucades. Per això va pensar que podria aixecar un monòleg, cosa que va fer una dècada més tard.
Marull no és actriu que es prodigui gaire als escenaris. I més ara que ja no té l’edat d’interpretar papers de femme fatale, rol que li va caure a sobre durant una dècada bona, des d’aquella magnífica Lulú (TNC, 2001) fins a la més discreta Hedda Gabler (Teatre Lliure, 2011). Des d’aquell Ibsen no arriba a les deu obres en onze anys, ni una per any, i això que és una de les millors actrius de la seva generació, cosa que demostra amb escreix a El pes d’un cos, en cartell al TNC.
La peça de Victoria Szpunberg no és gens fàcil. S’ha de posar en la pell d’una dona que veu com el seu pare se’n va, un viatge intens i dolorós que farà gairebé sola. La dramaturga, a més, li ha posat el nom d’Olga, la gran de Les tres germanes de Txékhov, l’abnegada, qui ho fa tot per la família i el bé comú. Es troba atrapada en un atzucac, amanit amb qüestions mèdiques i burocràtiques, del qual no sap quan en sortirà.
El pes d’un cos és una tragèdia contemporània i és gairebé un monòleg, en què Marull porta a sobre tota la funció, amb interludis musicals i diàlegs ràpids amb els multiinstrumentistes (Marc Tarrida Aribau, Carles Pedragosa i Sabina Witt) que l’acompanyen a l’escenari. Hi ha duresa i incomprensió. I budells que es remouen. Però Marull ho entoma tot amb una mirada sincera que traspassa la platea. Està perduda i trista. La seva Olga és un personatge tremendament humà, d’aquests que veiem poc al nostre teatre. I, al final, sap greu que poc més de mitja sala pugui gaudir d’aquest gran espectacle.
Aquesta obra és especial i no apte per a qualsevol actriu. Szpunberg va fer una gran tria amb Marull, a qui ens agradaria veure molt més als nostres teatres. Potser no li arriben textos com aquest. I és una dona que escull.
A Míriam Iscla, l’hem gaudit més. Però feia temps que no la teníem en una comèdia de l’estil de Les bones intencions. Fa uns mesos, ens va clavar a la cadira fent de comissari Porfiri a Crim i càstig, un paper mil·limètric, que demanava un tempo molt concret. A l’obra de Marc Artigau, canvia totalment de registre per presentar-nos una dona vestida de pubilla i carregada de pastilles a la motxilla.
Joan Negrié l’acompanya. És un home en hores baixes que ha perdut l’amor de la seva vida qui, a sobre, l’escarneix amb un noi jove i guapo. Tots dos, en una nit d’àcid, decideixen muntar una empresa de festes per encàrrec. I ja podem preveure que la que preparen en Pere i la Paula, amb l’ajuda del públic, no els sortirà gaire bé.
Iscla va foguejar-se com a actriu còmica tota la joventut com a membre de T de Teatre, fins que va plegar, amb Com pot ser que t’estimi tant (2007). D’aleshores ençà, ha guanyat reputació com a intèrpret versàtil, i ha treballat amb directors de tota mena, d’Àlex Rigola a Lluís Pasqual, sense oblidar-nos de Pere Riera, Xavier Albertí i Jordi Casanovas. Al públic i al privat, amb papers d’actriu principal i de secundària. Però no havia tornat a protagonitzar una comèdia tan estripada com Les bones intencions.
Amb una simple inflexió de la veu ens fa petar de riure. Amb el moviment del cos, allargant una vocal. No li cal exagerar, ni fer escarafalls. Iscla sap molt bé el que es fa. I val a dir que no hi ha gaires papers còmics per a les dones en la història del teatre. Això ha estat gairebé un terreny exclusivament masculí, com tantes altres coses.
Per a les dones que voregen la cinquantena o la superen, disposar de textos com El pes d’un cos o Les bones intencions és un luxe. En aquesta edat, has d’haver fet molt bé les coses abans perquè et continuïn necessitant. Perquè tampoc no hi ha gaires Olgas per portar a escena, papers essencials, que permetin que una actriu ho doni tot quan ja té un bagatge important al darrere i que no hagi d’encarnar tots aquests personatges femenins carregats de connotacions nefastes, quan es pensava que les dones de 50 no eren res més que ‘material’ prescindible. Hi ha vida més enllà de Lady Macbeth o Gertrudis.
I d’aquí la importància del teatre contemporani, d’autors que omplin el forat terrible que hi ha per a una part substancial de la professió. És bo que un director decideixi canviar de gènere un Porfiri, que un altre busqui més enllà de les dues o tres que vol tothom. Perquè ni la Marull ni l’Iscla, curiosament, no han guanyat cap premi teatral. Tant se val. Però tenen una mirada pròpia.
