Presentada la temporada 2023-2024 del Gran Teatre del Liceu i digerits alguns dels seus despropòsits mateixa, l’optimisme ens fa veure el got mig ple.
Certament, la temporada vinent del Gran Teatre del Liceu no convida a massa alegries. Els aficionats no hi veuran òperes de Wagner, Mozart o Richard Strauss. Els belcantistes (a excepció de Rossini) brillen per la seva absència. Un Verdi com Un ballo in maschera sempre és interessant, tot i que és una òpera que vèiem fa massa pocs anys al teatre de la Rambla. Els fons d’armari a l’estil de la Turandot de Núria Espert (no tenim més recent la producció de Franc Aleu?) no sembla justificable, tot i el centenari de la mort d’un Puccini de qui ja toca recuperar títols com La fanciulla del west o La rondine. El mateix passa amb la Carmen que signa Calixto Bieito, que hem vist massa vegades. I programar una òpera com Médée de Charpentier, que mai no s’ha pogut veure ni escoltar al Liceu, però fer-ho en versió de concert, és fer-li un trist servei. Per no parlar d’un excés d’altres versions en concert com l’esmentada, a més de L’Orfeo, Orlando Paladino, El castell de Barbablava o Fidelio. Amb Médée, la cosa suma cinc òperes no escenificades, un nombre excessiu per a un teatre com el Liceu.
Per altra banda, el capítol de grans veus tampoc no és per llançar coets, tot i la presència de Lisa Davidsen, Piotr Beczala, Javier Camarena o Jonas Kaufmann, a l’espera que no cancel·lin.
Hom esperava que el desgavell de les temporades 2019-20 i 2020-21, sota els flagells de la pandèmia, hauria restituït alguns dels títols programats aleshores, com ara la producció de Katarina Wagner sobre Lohengrin, per no parlar de Dialogues des Carmélites o Alcione. Esperem aquests espectacles amb candeletes, així com Guerra i Pau amb muntatge de Tcherniakov que recentment s’ha vist a Munic en un espectacle coproduït pel Liceu. Almenys, el teatre sí que ha programat un títol pendent i previst la temporada 2020-2021: Ievgeni Onieguin, que obrirà les portes del teatre de la Rambla el mes de setembre vinent. Un títol que il·lusiona. Però hem de reconèixer que no és l’únic, perquè hi ha dues bondats que truquen a la porta en forma de creacions operístiques del segle XXI.
Dues apostes interessants
Una de les apostes de tot teatre públic és el repertori que li és contemporani. I també si és d’un autor de casa. És el cas de l’òpera Orgia amb música del català Hector Parra, que el mes de juny s’estrenarà amb caràcter absolut al Teatro Arriaga de Bilbao i que el Liceu ha programat en dues funcions el 2 d’abril del 2024, amb posada en escena de Calixto Bieito i amb la participació de l’Ensemble Intercontemporain de París. El llibret, del mateix Bieito, adapta el drama homònim de Pier Paolo Pasolini (escrit el 1966 i com a avantsala de Salò o les 120 jornades de Sodoma) amb l’intent de generar, i citem del web del Teatro Arriaga, “un diàleg entre poesia i música que contribueixi —en paraules del mateix Pasolini— a una «acció expressiva elevada i indefinible com les accions de la realitat»”. Veurem.
Abans, però, el Liceu haurà presentat l’estrena europea d’Anthony and Cleopatra, la darrera òpera de John Adams, representada amb caràcter d’estrena absoluta a l’Òpera de San Francisco el setembre de l’any passat en ocasió del centenari del teatre californià. Basant-se sobretot en William Shakespeare, però també en textos dels historiadors Suetoni i Plutarc, el compositor nord-americà explora amb la seva òpera el drama amorós i polític que van personificar el militar romà Marc Antoni i la reina egípcia Cleòpatra, que tants riu de tinta ha fet vessar al llarg dels darrers cinc-cents anys de cultura occidental.
Héctor Parra i John Adams representen dues mostres de la modernitat operística i són dos bons signes dels temps que ajuden a pal·liar una temporada coixa i desigual en un Liceu que manté abonats i públic en general una mica escèptic, tot i les bones intencions de les direccions general i artística del teatre barceloní. Dos títols que, tanmateix, ens ajuden a veure el got mig ple, al costat d’alguns altres títols que segur que seran ben rebuts. Malgrat tots els malgrats.
