Música

Tornar a Alacant, recuperar el sud

A poc a poc, la ciutat d’Alacant, i per extensió el sud del país, recobra el terreny perdut en l’imaginari popular des que Els Pavesos, amb “La manta al coll”, la situaren al bell mig dels saraus de la transició. Feliu Ventura, Cesk Freixas, El Diluvi, Vienna, Bacora, Tardor o Els Jóvens, els han cantat recentment en una retrobada que s’estén per altres àmbits.

“Massa prop de Múrcia, cap persona il·lustre. / No té massa coses, no és molt especial. / Plan Rabasa i màfia, plouen quatre gotes. / Despreciada, sempre el segon plat”. Ho canta Bacora, grup punk de nació saforenca i obediència californiana que, entre desficaci, iconoclàstia i ironia, caricaturitzen l’estereotip d’una ciutat condemnada a representar-se com un reducte de terra cremada, sucursalisme polític, depredació urbanística i resignació lingüística i cultural. Un estereotip que s’estendria pel sud fins a la frontera amb Múrcia —amb l’illa de Guardamar subtilment protegida per la fraseologia nacional— i pel nord fins als confins septentrionals del Manhattan benidormer. Alacant simbolitzaria, doncs, el sud perdut, l’amenaça despersonalitzadora, el territori espoliat, l’aculturació definitivament complida.

No importa que la realitat matise, esmene i, en alguns casos fins i tot, desmentesca aquest panorama apocalíptic: la força de l’estereotip imposa el seu ordre en l’imaginari col·lectiu i, dissortadament, ben sovint acaba transferint-lo a la vivència quotidiana mitjançant els perversos mecanismes de la profecia autocomplerta. 

I és justament en la construcció de l’imaginari popular on es juguen les batalles decisives. Per això pot esdevenir tan transcendental el lleu gir que s’endevina des de fa uns anys en les narratives que vehicula la música que s’expressa en català al País Valencià i que trenca una dinàmica, involuntària si es vol, però no per això menys perillosa, instal·lada en les arrels fundacionals d’aquest darrer boom: la colossal força centrípeta que hi ha exercit la ciutat de València, incontestable pol d’atracció —pel seu pes polític, per la concentració universitària que suporta, pel caràcter icònic que li han atorgat els governs conservadors— que ha inspirat algunes de les pàgines més celebrades del cançoner contemporani —”La vida sense tu” (Obrint Pas), “Esbarzers”, “Camals mullats” (La Gossa Sorda), “Quan caminàvem” (Aspencat), “València eres una puta” (Sénior i el Cor Brutal), “València tensa” (Òscar Briz), “València senil” (El Corredor Polonés), “València crida” (Orxata), “València resistent” (Pupil·les), “Nevar a València”, “Patraix”, “Digne de recordar” (Tardor), “Tremole” (El Diluvi), “València negra” (Borja Penalba i Mireia Vives)… El reguitzell és gloriós i inacabable, però la macrocefàlia capitalina comporta uns danys col·laterals tan evidents com perniciosos, si tenim en compte que aquesta poderosa embranzida musical està reconstruint l’inconscient col·lectiu, si més no dels segments de població més mobilitzats lingüísticament, a marxes accelerades.

Hi calia, doncs, l’aparició d’un vector compensatori que, no només recuperara Alacant i el sud del país en aquest procés de rehabilitació identitària, sinó que els acostara a la centralitat que havien tingut en els primers anys d’eufòries democràtiques de la mà dels Pavesos (“La manta al coll”, “Xe que agust”), Al Tall (“A Miquel Grau”) o Cadafal i que només continuaven tenint dins l’àmbit estricte de la música tradicional, gràcies al treball de formacions com el Grup Alacant, el So dels Barrejats o Salpassa.

La primera càrrega de profunditat en aquest sentit la devem a Feliu Ventura, autor de la lluminosa metàfora amb què obria una de les seues millors cançons: “A voltes necessites la cançó / Quan vols estar despert, alerta i sobri / Anant cap a Alacant —per interior— / On diuen que has guardat tots els teus codis” (“Alacant —per interior—”, Alfabets de futur, 2006).  La llegenda d’un senyal de trànsit com a imatge del viatge a la recerca de la identitat individual i col·lectiva que passa, peremptòriament, per la capital del sud. De manera ben significativa, Zoo, la banda amb més públic de l’escena actual, s’incautava la imatge per elevar una mica més un dels cims absoluts de la nostra producció musical recent, “Carrer de l’amargura” (Tempestes venen del sud, 2014).

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Un factor determinant en aquest procés de revisibilització d’Alacant ha sigut l’activitat agitadora de l’àmbit associatiu on hauríem de destacar especialment l’aportació del casal popular Tio Cuc. Que la primera actuació d’El Diluvi tinguera lloc per a la inauguració del casal l’octubre de 2011 no és una casualitat. De fet, el destí de tots dos va tornar a creuar-se el 2013 per a enregistrar l’emocionant Lib Dub d’Alacant. La cançó sobre la qual es munta el lip dub és ”Bandera clara”, text inaugurat per uns versos bellíssims d’Estellés —”Alacant, bandera clara de la llibertat / Matí de mar i més mar (vent i més vent enramat)…”— que el Diluvi completa amb una declaració d’amor a la ciutat. Una versió més arrodonida musicalment de la cançó acabaria apareixent a Alegria (2015) interpretada, amb tots els accents de la llengua, per Francesc Ribera Titot, Xavi Sarrià, Marcel Pich, Cesk Freixas i Feliu Ventura.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Un dels participants en l’enregistrament, Cesk Freixas, incitat potser pels darrers versos del text —que fan referència al bombardeig que va sofrir Alacant el 25 de maig de 1938 per banda de l’aviació italiana— exterioritzava els seus vincles sentimentals amb la ciutat mitjançant una cançó, “Alacant 1938” (Proposta, 2017), que jugava amb el paral·lelisme de dues línies temporals, l’actual i l’al·ludida pel títol, i que feia brollar la tornada al punt neuràlgic de la ràtzia feixista: “Ara sé que, al mig del sud, / hi ha un espai per aprendre, / com una biblioteca, o una universitat, / i tinc la certesa que compartir / ens fa més lliures, més grans. // T’espero, / puntual, / a les escales / del Mercat / Central”. 

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

La irrupció d’Els Jóvens l’any 2017 marca un profund punt d’inflexió en l’escena valenciana —absolutament revolucionada pel talent i frescor que hi aporten—i, singularment, en aquesta reconstrucció de l’imaginari meridional. Perquè, en efecte, si en el seu projecte anterior, Pep Mirambell i René Macone ja havien volgut marcar territori —”La Costa Blanca”, “El diluvio”, “Juan el Santapolero”… (Pep Mirambell, Costablanca, 2013)—, amb Els Jóvens hi ha un programa complet i decidit per a posar el seu poble, Sant Vicent del Raspeig, i la seua comarca en el mapa de la referencialitat cultural del país. Des de la inoblidable presentació d’”Anís Tenis” —”la rondalla més trista de l’Alacantí”— a les contínues al·lusions territorials que poblen la resta de cançons: el barri de Corea de Sant Vicent, el Baresito del carrer Major, el parc lo Torrent o la coca de pala d’Agost formen part indestriable d’un univers expressiu que magnetitza les brúixoles i capgira els discursos, ni que siga amb la rutilant fugacitat —almenys momentàniament— de l’efímera trajectòria de la formació.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

No ens hauria d’estranyar, doncs, que quan Tardor tanquen El mal pas (2019) amb “Benidorm, si s’acaba el món”, una apologia sentimental i sense ironies de la ciutat —Àlex Martínez, cantant i compositor hi té part de les seues arrels familiars—, conviden Els Jóvens a sumar-se a l’homenatge: “Si arriba l’apocalipsi / no em trobareu en un temple pregant. / Estaré dalt de la bici / buscant la mar amb les persones que més he estimat. / […] Si és veritat que s’acaba el món / em trobaràs en Benidorm”.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Tots aquests precedents constitueixen el brou de conreu perfecte perquè, finalment, puga materialitzar-se una proposta com la de Vienna. El duet format per Pau Castillo (Monòver) i Arturo Pérez Deltell (Petrer), autors d’un pop melòdic i escumós de benèvoles cadències, situen Alacant com a epicentre de la seua poètica quotidiana. Una inequívoca estratègia expressiva que li explicaven a Vicent Contrí en una entrevista per a Enderrock: “Som pro Alacant “a tope”. Monòver i Petrer estan a vint quilòmetres de la capital i hi anem sovint. Recorde que quan vaig sentir Feliu Ventura amb “Alacant per interior” o quan El Diluvi va traure “Alacant, bandera clara” m’hi sentia molt identificat. Fan falta més cançons com aquestes”. Dit i fet: Alacant esdevé l’escenari principal on transcorren les seues cançons (“Als 30”, “Un altre aire”) i la protagonista d’una de les seues peces més aconseguides, “Alacant o el Pop d’aquí” (Tot allò que una vesprada morí amb les bicicletes, 2021). La seua aposta resulta doblement efectiva perquè no només reubiquen la ciutat en l’imaginari musical contemporani sinó que, a més, n’espolsen totes les connotacions perifèriques i claudicants i la repristinen tot encomanant-li l’optimisme i la vitalitat que nodreixen les seues cançons: “I així com vam mirar la vida passar / Des d’un cantó de la ciutat d’Alacant / I així com vam cantar i així com sempre quedarà / La nostra història és una part de la ciutat”.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

La feina de formacions com Els Jóvens o Vienna, doncs, ultrapassa l’àmbit de l’anècdota i, sumada a la tossuda picada de pedra d’altres formacions i intèrprets locals —Natxo Gironés, La Caixa de Gel…—, hauria de canviar la mirada de la resta del país sobre aquest sud que mereix, sens cap mena de dubte, més consideració i menys paternalisme. Que el projecte expositiu #Primavera Musical – La música valenciana reviscola, s’haja concebut i materialitzat a la Universitat d’Alacant és un símptoma més que eloqüent de la definitiva inconveniència de certs estereotips.  

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Josep Vicent Frechina
Crític musical especialista en músiques de la Mediterrània. Coordina la revista de música i cultura popular Caramella. Ha estat jurat dels Premis Ovidi, dels Premis Sons de la Mediterrània i de la primera edició dels Premis Temps de les Arts. Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals i ha publicat, entre d'altres, els llibres La Cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (2011); Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània (2014); El cant de la terra. Pep Gimeno Botifarra (2016, amb Joan Olivares); i Bressolant. El llibre de les cançons de bressol (2016).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close