Carles Dachs Clotet (Santa Eugènia de Berga, 1987) és una de les joves veus a tenir més en compte de la nova poesia del país. Llicenciat en Filologia Catalana, professor, crític a La Lectora i autor de Suc de llum (Premi Joan Duch 2009; Editorial Fonoll, 2010) i A dalt més alt (Premi Maria-Mercè Marçal; Pagès Editors, 2015), Dachs fa una poesia d’aparent senzillesa, que entra per la pell, d’estructures sòlides i arrelada en una tradició que coneix —i amb qui dialoga— molt bé.
Vent a la mà (Edicions 62, 2021) és el seu darrer llibre i ha estat guardonat amb el Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, un dels guardons poètics de més prestigi i dotació en llengua catalana. Un llibre de versos madurs, de precisió en la forma i amb sentits que ens remouen. Malgrat que el poemari està estructurat en tres parts de forma diversa, el llibre manté una unitat que solidifica la veu i el missatge.
A la primera, “Vent a la mà”, Dachs ens presenta un robayat (el plural del robaí, una estrofa originalment persa formada per quatre versos, dels quals rimen el primer, el segon i el quart). “L’estructura mètrica és molt llaminera, i per aquí vaig estirar el fil”, explica l’autor. El resultat és un torrent lingüístic que reflexiona sobre el temps, el tacte, l’essència dels records, de la poesia mateixa, de la vida que passa. “Escriure és intentar retenir certs instants. Quan escrivim una postal, sovint recordem allò que hem escrit. Passa el mateix amb els missatges que hem enviat a la família o amb la llista d’anar a comprar, que està feta per recordar”.
Per a Carles Dachs, en aquest sentit, l’escriptura serveix “per crear-te el record que en mantindràs: quan el text i el temps es trenen, acabes recordant més el record generat amb el text, que no pas el real“. Un fenomen que es produeix en la voluntat que tenim de combatre el pas del temps en l’aspecte més quotidià, “de retenir la memòria de les paraules que ens han llegat els nostres escriptors i pares. Tot allò que perdura de la llengua”.
Una llengua “per tocar les coses”
A la segona part, “Duna”, el poeta presenta un poema llarg que sorgeix després de l’experiència de tornar a casa per Nadal i a l’estiu —ha estat professor lector de català a Budapest, entre el 2017 i el 2021— i de notar que cada vegada la gent integrava més castellanismes a la parla. “Et preguntes què passa: se’ns està esfondrant la llengua?”.
El poema, que ens transmet una energia molt potent i rítmica, molt juganera amb l’oralitat, vol reflexionar sobre com escrivim i si la llengua de la gent ja no ens serveix per fer literatura. “La llengua són les mans del pensament, que ens permet agafar les coses i entendre-les. Si la llengua se’ns mor, com tocarem les coses?” I aquí s’hi afegeix la pantalla, tot el que fem servir per relacionar-nos (“i ja no toquem enlloc / i ens morirem de mans: / els llums de menjador il·luminaran / pantalles negres plenes de ditades”).
La tercera part, “Tonada”, és curta i precisa, formada per dos quartets i tres sonets, amb la mort del pare com a eix reflexiu, i on torna a demostrar un do líric innat. “La poesia ha de crear bellesa més enllà del sentit; m’interessa la bellesa verbal“, afirma. “A casa meva, la memòria és una cosa que s’ha transmès oralment. La poesia és oral, és cançó, i ha de sonar bé. A mi no m’agrada fer recitals, però m’hi fixo, perquè les paraules que sonen bé, són les que et generen aquest impuls d’escriure”.
Al capdavall, “és a través del silenci que pot existir la paraula i que aquesta té sentit”. Vent a la mà, allò que hi és, però no veiem, el fet d’existir, de notar, de ser: “Sentiu, ulls clucs, l’espai que no té terme / d’un cel desclòs i un núvol solitari? / On ets? Què sents? Potser no cal pensar-hi: / la terra diu et tinc, junts vàrem ser-me.”
