La final de la Bertsolari Txapelketa Nagusia, el Campionat Absolut de Bertsolaris, que se celebra cada quatre anys a Euskal Herria, és segurament la celebració contemporània al voltant de la poesia —de la poesia oral improvisada, si volíem afegir-hi una sobrera precisió— més important del planeta. Enguany la convocatòria va reunir 13300 persones al Navarra Arena d’Iruña el passat 18 de desembre que gaudiren d’un ritual de vora vuit hores de poesia, cançó, emoció i autoestima col·lectiva.
La singularitat de l’esdeveniment, que arribava a la 18ena edició, es veia reforçada enguany per la seua coincidència en el calendari amb una cita d’abast universal. En efecte, mentre mig món estava pendent de la final del mundial de la vergonya, una festa del cinisme i la corrupció, l’escenificació del sotmetiment definitiu de la política al capital, una petita multitud es reunia per celebrar poesia, resistència lingüística i identitat. Un cridaner contrast entre homogeneïtzació i diversitat, impostura i autenticitat, genuflexió i resiliència. Un abisme entre dos mons connectats només per eventuals —i furtives— ullades al mòbil.
La força del moviment bertsozale
L’enorme incidència popular que té avui bertsolarisme no és fruit de l’atzar, ni de la vel·leïtat de les modes, ni d’un disseny administratiu generosament nodrit amb fons públics. És la conseqüència de molts anys de tenacitat i autogestió des de la Bertsozale Elkartea, l’associació d’amics dels bertsolarisme que compta amb uns 2600 socis i vora 120 treballadors en nòmina —en la seua majoria professors en la atapeïda xarxa de berto-escoles que arriba fins al darrer racó de la geografia euskaldun. De fet, la mateixa Txapelketa Nagusia va prendre tota una nova dimensió quan, el 1986, va començar a organitzar-la l’associació. Fins aleshores se n’havien organitzat 8 edicions amb periodicitat irregular: dues convocades els anys 1935 i 1936 per Euskaltzaleak i Eusko Gaztedi Elkartea i sis celebrades entre 1960 i 1982 sota els auspicis de l’Euskaltzaindia, la Reial Acadèmia de la Llengua Basca.
La fundació de la Bertsozale Elkartea el 1986 coincideix, a més, amb la primera participació en la final del gran Andoni Egaña, qui dominarà el campionat entre els anys 1993 i 2005 —quatre txapeles honoren la seua trajectòria— i donarà un nou alè modernitzador al gènere.
L’ofici de bertsolari
La poesia oral improvisada és un vell instrument expressiu propi de la societat tradicional que, contra tot pronòstic, s’ha resignificat a molts indrets per integrar-se a la modernitat en conservar intacte el seu potencial comunicatiu i la seua capacitat per transmetre sentiments i generar coneixement. Així passa a casa nostra on les diferents modalitats de cant improvisat –glosa a Mallorca i Menorca, cant d’estil i albades al País Valencià, jotes de l’Ebre i el fenomen transglosador al Principat—viuen un bon moment. De fet són molts els representants d’aquestes modalitats que assisteixen a la final en una mostra de germanor entre gèneres poètics i territoris.
Avui, ésser bertsolari continua sent una forma de vida, de filtrar la realitat a través de l’estructura rígida i pautada del bertso, les restriccions de la qual funcionen al contrari del que podríem presumir: mètrica i rima no són obstacles, sinó estímuls per a construir significat.
La dimensió que ha agafat el bertsolarisme en els darrers anys a Euskal Herria —s’hi celebren més de 1500 actuacions formals a l’any— retroalimenta la qualitat dels bertsolaris: la quantitat de públic que els segueix i la intensitat de la vivència esperona l’agilitat del discurs i la profunditat de l’expressió. El bertsolari sap que cada actuació és un passeig per la corda fluixa amb l’única xarxa del seu propi domini de l’ofici. Sap que el gai-jartzaile, la persona que proposa els temes sobre els que haurà d’improvisar i que resulta essencial en espectacles i competicions, el posarà en situacions incòmodes, el farà representar rols situats a les seues antípodes ideològiques, intentarà fer-lo sortir de les seues zones de confort, però igualment encendrà el seu enginy i farà de palanca que el portarà a troballes poètiques insòlites.
Crònica d’una final inoblidable
El Campionat de Bertsolaris 2022 s’ha desplegat en 14 sessions celebrades entre el 24 de setembre i el 18 de desembre amb 42 bertsolaris d’eixida, dels quals només 8 arribaven al Navarra Arena: tres debutants en la final (Alaia Martín, Nerea Ibárzabal i Joanes Illarregui, l’únic navarrés a l’escenari) i cinc habituals de les darreres convocatòries: Amets Arzallus (guanyador el 2013), Aitor Mendiluze, Beñat Gaztelumendi, Sustrai Colina i Maialen Lujanbio, ja amb dues txapeles: la del 2009 que li serví per destronar el fins alehores imbatible Egaña i la de la darrera edició, l’any 2017.
Cridava especialment l’atenció la participació femenina, sobretot si la comparàvem amb qualsevol de les edicions anteriors: fins el 1997, quan es produeix la fulgurant irrupció de Maialen Lujanbio, no hi havia participat cap dona en la final. I, des de llavors, només la presència persistent de la genial bertsolari d’Hernani, ens estalviava l’oprobi d’un escenari exclusivament masculí.
Resultava difícil no pensar que això succeía en la primera edició de la Txapelketa celebrada després de la publicació de Kontrako eztarritik. Emakume bertsolarien testigantzak, el llibre d’Uxue Alberdi que denunciava justament el biaix històricament masculinitzat del món bertsolari. En qualsevol cas, es tractava d’un fet altament valorat per organitzadors, mitjans de comunicació i públic en general, que ho comentava alleujat com qui s’ha tret un gran pes de damunt.
El ambient al pavelló, ple una hora abans de començar, és festiu, efervescent, i augura una diada exultant. Un presagi que comença a confirmar-se ben d’hora: s’ha de viure en directe l’eixida dels bertsolaris al pavelló per copsar l’emoció sísmica que el sacseja de sobte, amb tot el públic dempeus aplaudint com si li anara la vida —de fet, és fàcil intuir que l’hi va— i els protagonistes desfilant amb el gest lleument desencaixat i assumint per unes hores el paper d’herois populars. Literalment populars: vesteixen informals, amb impermeables, dessuadores i vaquers, com si foren vuit persones del públic arbitràriament designades. El presentador els anomena un per un i el públic respon amb una cridòria proporcional, imaginem, a les seues preferències personals. Diríem que Maialen Lujanbio és la que suscità un major entusiasme, però la diferència en el brogit és massa subtil per no haver d’atribuir-la a l’autosuggestió.
Aleshores comença el ritual de presentacions, no puntuable i Nerea Ibàrzabal deixa anar una primera perla poètica on acara la vulnerabilitat de l’idioma amb l’eufòria identitària del pavelló: “Caminem amb una llengua que sempre va descalça / i que ens deixa els peus gelats / però avui pots sentir com crema / l’escenari d’Iruña / cadascun de nosaltres és un magma d’emocions al roig”…
Acabada la fase de cortesia, comencen els jocs de rol, primer en forma de controvèrsia i després d’exposició en solitari, on es posaran a prova diferents habilitats: rapidesa mental, sentit de l’humor, capacitat dialèctica, etc. El públic segueix el moment de preparació i d’interpretació de cada bertsolari amb un silenci que eriça la pell i que es manté impertèrrit al llarg de les vuit hores. Un silenci que no és només respecte: hi ha una connexió profunda entre l’esforç del bertsolari en la creació i el de cadascun dels espectadors en la recepció, un vincle íntim i transcendent que s’arrodoneix al final de cada interpretació quan el públic s’anticipa cantant al bertsolari en la confecció del darrer vers.
La controvèrsia pren les formes més diverses: dos investigadors que afronten una nova retallada en les inversions amb estratègies diferents; dos adolescents que assisteixen a una xerrada sobre ludopatia al seu institut i un d’ells s’hi veu retratat; dos xiques que comparteixen una botiga vora mar i valoren el seu trasllat davant les amenaces del canvi climàtic; dos amics que queden per dinar i un es passa la cita fent fotografies als plats; etc. És un moment d’humor amb diverses finestres per a la crítica social que els participants fan servir a la menor oportunitat. Abans d’iniciar l’exercici, de mètrica prescrita, pacten la melodia, triada d’un rebost on n’hi ha centenars. I, avesats a la loquacitat del llenguatge corporal en les músiques mediterrànies, no deixa de sorprendre el hieratisme de les interpretacions: el bertsolari, tant fa que cante versos greus o jocosos, no mou cap muscle més enllà dels necessaris per articular la veu, com si no volguera distreure cap esforç ni llevar el focus de la paraula cantada. L’únic signe llegible del cos és la posició de les mans: darrere de l’esquena o posades a la butxaca, amb el polze per dins o per fora. Tots canten bé —amb menció especial per a la calidesa i el subtil vibrato de la veu d’Aitor Mendiluze que contrapesa la severitat permanent del seu gest— i aprofiten estratègicament la melodia per subratllar la prosòdia i arrodonir la dicció.
La successió d’exercicis —després de les controvèrsies hi ha l’exposició amb inici forçat: el presentador canta el primer vers i el bertsolari completa l’estrofa sobre un tema donat— permet als finalistes exhibir les seues virtualitats: la frescor de Nerea Ibarzabal, a qui trobem un poc cansada, la bonhomia introspectiva de Sustrai Colina, la naturalitat de Beñat Gaztelumendi, el descarament nerviós del joveníssim Joanes Illarregui, la lectura sempre original i compromesa que fa dels temes Maialen Lujanbio…
Ben bé sense adonar-nos-en, s’hi arriba a la primera pedra de toc, el repte creatiu que constitueix la prova abans anomenada la presó i ara, en una oportuna correcció onomàstica que li treu connotacions innecessàries, les golfes: tots els bertsolaris menys un abandonen l’escenari i es reclouen en un lloc on no poden escoltar el que passa al pavelló. Els vuit hauran d’improvisar 3 bertsos de mètrica lliure a partir de l’estímul amb què els convida el gai-jartzaile i que en aquest cas es redueix a la frase “us mireu amb un somriure de complicitat”. En uns pocs segons el bertsolari ha de composar un llarg poema en tres parts, formalment impecable, que responga a la proposta, que explique una història i que tinga substància poètica. És en proves com aquesta, quan el bertsolari posa en joc tota la seua capacitat narrativa, poètica i intel·lectual, on el bertsolarisme assoleix els seus inapel·lables cims artístics. En la final, fou el gran moment d’Alaia Martin: una exhibició de talent i sensibilitat que abastà creació i interpretació. La bertsolari d’Oiartzun va construir la seua intervenció fent un zoom invers des de dins cap enfora: el primer bertso era tot sensualitat i explicava en primera persona els prolegòmens juganers d’una relació sexual on es compartia “primer el somriure i després la besada”; el segon bertso movia la mirada cap enfora i de sobte es trencava amb una bella i violenta metàfora, “avui som dos papallones, avui no sóc un cavall”, que preludiava la intuïda constatació: “abans havia provat la carn de xics; avui és la meua segona primera vegada, amb una xica”; finalment, el tercer bertso elevava el to i passava de l’anècdota personal a la categoria moral: “per què limitem el plaer fins esmussar-lo, si la llengua del nostre cos és multilingüe?”. Acostumats a escoltar en bucle textos banals i dessaborits, el miracle fugaç d’una meravella improvisada com aquesta no té preu. És aquesta la màgia exacta de la improvisació, la flama que enlluerna per uns instants, el moment irrepetible en què ens recorre el cos una descàrrega elèctrica d’emoció.
La final arriba al descans del dinar sense un clar favorit entre els experts. Tots s’han mogut a un nivell molt alt i s’anticipa un desenllaç apassionant. Acabat el recés, el públic torna a rebre els bertsolaris dempeus i ells retornen l’afecte amb un bertso de cortesia que fa referència al viscut fins ara i a allò que presumiblement vindrà. Novament Nerea Ibárzabal regala la imatge més eloqüent: “heu deixat espases i ganivets a la consigna / nosaltres hem entrat d’estranquis una intenció esmolada sota la llengua”.
La represa de controvèrsies i exposicions torna a fer-nos bascular de la comicitat a la transcendència i de la denúncia a la tendresa. Els temes als quals s’han d’enfrontar els bertsolaris abasten tot el espectre de la quotidianitat sense esquivar tabús ni conflictes. Quan acabe la final, hauran improvisat sobre els abusos infantils, la precarietat laboral, el supremacisme lingüístic, el despoblament rural, els primers amors, els records d’adolescència, l’agorafòbia postpandèmica, el creixement de l’extrema dreta, la crisi de la sanitat pública, etc.
La darrera intervenció en solitari abans que es coneguen els dos bertsolaris que es disputaran el campionat en el buruz burukoa (mà a mà) final, semblava situar Maialen Lujanbio definitivament al capdavant en representar el paper d’una dona que arriba a casa després de passar tot el dia netejant cases d’altri. Pocs minuts més tard, el presagi es confirmava: Amets Arzallus i Maialen competirien per la txapela. El clamor popular que va seguir el comunicat del jurat ratificava col·lectivament la seua decisió.
Els exercicis preparats per al mà a mà —dues controvèrsies i una nova tanda de les golfes— combinaven amb molt bon criteri lleugeresa i gravetat: en el primer, els bertsolaris representaven una parella que s’havia conegut en una teràpia per a superar la timidesa; en el segon —el que més riallades suscità en el públic de tota la diada—, Amets era l’actor que anava a fer de Maialen en un biopic sobre l’hernaniarra; finalment, per a les golfes, la frase estímul va ser “no hi ha pla B”, un esquer impagable per a la profunditat de camp de la tricampiona que abordà les conseqüències socials de la pandèmia amb una conclusió tan genial com torbadora: “El que més por ens fa és que el futur està a les nostres mans”. La seua victòria semblava indiscutible i, amb el seu anunci, el pavelló se’n va vindre avall: els aplaudiments es barrejaven amb els crits i les llàgrimes en una catarsi de joia sense parangó possible.
I, per si això fora poc, a la ronda de comiat ens esperaven alguns dels millors bertsos del dia, especialment per banda dels dos finalistes. Amets els dedicà a la marginalitat de l’èuscar:
| …euskara da beltzik beltzen euskara da transik transen gorputz onartu gabe bat mundu berriak asmatzen ta ibili gabe inori pasaporterik eskatzen euskaratik has gaitezen bizitza oro askatzen. | …L’èuscar és el negre dels negres L’èuscar és el trans dels trans. Un cos no acceptat inventant nous mons i sense demanar-li a ningú el passaport. Comencem alliberant tota la vida des de l’èuscar. |
Maialen, que rebé la txapela de les mans de l’estimat Iñaki Murua, expresident de la Bertsozale Elkartea, anava, com sempre, més enllà encara:
| …ta munduak hartu dun itxura latzari aurre egiteko beraz laguna altza hadi bultza hainbat borroka ederren martxari kontrapisu eginez eskuin balantzari txapela bete indar mingaina dantzari borroka irabazteko desesperantzari. | …el món ha agafat una imatge ruda així que, amic, aixeca’t i enfronta-t’hi, encoratja la marxa de moltes belles batalles fent contrapès en la balança a la dreta amb la txapela plena de força, i la llengua ballarina per guanyar la batalla a la desesperança. |
Un punt i final a l’alçada d’un dia inoblidable.
