El servei de publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló ha publicat recentment un estudi pioner Abstracción pictórica y cultura artística en Castelló bajo el franquismo (1940-1980) sobre els artistes castellonencs que van fer obra abstracta en plena època franquista. La seva autora, la doctora en història de l´art Silvia Tena Beltrán,especialista en aquest tema, ha dedicat sis anys d ´investigació a aquest projecte. A partir d´ unes dues-centes obres pictòriques estudiades als propis tallers dels artistes, fa un recorregut per dècades, des del 1940 fins el 1980, on es va veient l´evolució d´aquests artistes des de la figuració a l´abstracció passant per tendències de les primeres avantguardes sobretot del cubisme.
En aquest recorregut artístic, Tena fa una rigorosa contextualització general i també focalitzada en Castelló, de la situació cultural i social durant el règim franquista caracteritzada per la repressió, la censura i el foment de la marca hispana que troba en l´art abstracte una manera “inofensiva” de donar una imatge de modernitat de cara a l´exterior. A més, la oficialització d´aquest art per part de l´estat, tindrà el recolzament de l´Església Catòlica. En aquest sentit resulta molt interessant el detallat anàlisi de l´autora de la identificació que fa l´església Catòlica entre abstracció i transcendència espiritual, que en el cas de Castelló té noms i cognoms.
Tena distingeix en les obres abstractes estudiades dues tendències: la primera allò que l´autora anomena La primera abstracción castellonense caracteritzada per una línia kleeniana, mental i geométrica representada per artistes com José Gumbau, Rosendo Esteller i Wences Rambla i els primers anys de José Córdoba. La segona és una línia matèrica, fosca, dramàtica i existencial amb artistes com Miquel Safont, Fernando Peiró, José Agost i les últimes obres de José Córdoba.
Pròpiament no es pot parlar d´art abstracte a Castelló fins a mitjans dels anys 60. Concretament, Tena situa el 1969 com any clau en què aquests artistes arriben cadascú amb el seu llenguatge a síntesis abstractes tot i que mai es perdrà del tot el component figuratiu. Aquesta arribada tardana,Tena l´atribueix a la situació perìfèrica allunyada dels principals focus avantguardistes, a l´ aïllament d´aquests artistes que no creen xarxes artístiques comunes, al mercat artístic insuficient i al latent, persistent i tradicional postsorollisme. Podríem afegir també com a causa d´aquest retard, la manca de tradició de les avantguardes històriques a Castelló que obliga aquests artistes a fer un camí més llarg. La majoria comencen fent art figuratiu i van evolucionant incorporant referents de les primeres avantguardes,sobretot cubisme, fins arribar a l´abstracció. Tena insisteix molt en el que considera excessiu domini de la pintura postimpressionista encapçalada per un excel·lent pintor Juan Bautista Porcar, però les tendències figuratives no són incompatibles amb les tendències d´avançada, al contrari suposen molta més riquesa i amplitud de mires. En el nostre país avui dia encara hi ha una mala convivència d´aquestes dues tendències mentre que en altres països molt avançats aquest tema el tenen molt més ben resolt.
A manca d´infraestructura artística local, el fet que aquests artistes acabin fent art abstracte ve donat sobretot pels seus contactes amb l´exterior. Tena dedica força espai a parlar de les relacions d´aquest artistes amb alguns artistes i intel·lectuals catalans com la relació i influències entre Córdoba i Peiró amb Tàpies. També hi ha d´altres artistes que van marxar a l´estranger, Rosendo Esteller a més dels paral·lelismes iconogràfics que té la seva obra primerenca amb Joan Miró, des de Dusserldorf entra en contacte amb l´avantguarda europea. Tena relaciona l´obra d´Esteller amb Paul Klee en l´obra Diagonales, 1971. Wences Rambla coneix el constructivisme amb unes obres com Nocturn , 1970 on la “superestructura” i no la frontalitat ordena l´espai pictòric visible.
Un artista molt interessant és Manolo Safont, perquè utilitza per a les seves obres un suport genuïnament local com és la ceràmica. El 1968 Safont va ser fundador del Museu de Cerámica d´Onda i també va ser un dels pocs promotors culturals que va propiciar espais de trobada, tertúlia i exposició com la Saleta Municipal d´Onda. Safont comença fent unes obres afiliades al cubisme de Picasso i evoluciona a una abstracció matèrica amb caràcter reivindicatiu que es pot veure a Reixat , 1972 sobre la qual Tena diu:” la superfície pictórica se divide claramente en dos zonas, la superior, de tono neutro y alguna salpicadura como único referente plástico, y la zona inferior, por el contrario, con un cromatismo mucho más oscuro y una alta concentración del empaste matérico, por encima del cual Safont representa las volutas ensortijadas de una alambrada de espino, que parece salpicada y sucia de sangre y otros fluidos. La técnica empleada aquí por Safont ya anuncia la posterior etapa del artista, más cercana a la pintura gestual i al dripping.”
El dripping dirigit i controlat és un recurs molt utilitzat per alguns d´aquests artistes que no són aliens a la influència de l´ expressionisme abstracte americà. És present en les obres de Fernando Peiró dels anys 70 marcades pel “negrisme”, en obres de Rosendo Esteller i de Rambla i molt especialment en les obres de José Agost. Peiró també va establir contacte amb les obres de Rotko i va fer un série de pintures quasi monocromes a la manera dels colour fields com Paisaje de otros espacios,1972 on arriba a la síntesi total.
La culminació de l´abstracció matèrica arriba amb les últimes obres de José Córdoba que tenen un grau de saturació màxima a base de capes de pintura, sorra, pols de marbre i altres materials com a Tierra, piel, sangre, fósil ¡Rostro iberico¡, 1979 per representar cadàvers humans putrefactes, expressió del phatos, herència del barroc espanyol.Com explica Tena: ” És la matèria ( a capas , agredida, comprimida, extorsionada, aplastada,y trabajada a golpe de saturación espacial) la que engendra aquello que quiere ser representado y no a la inversa.”
En aquesta anys però, com diu l´autora, les tendències més noves en art ja apuntaven en una altra direcció, cap el realisme crític i social.
El llibre a més del text, és d´un gran plaer visual en el recorregut de les imatges amb fotografies de l´època perfectament contextualitzades i reproduccions de les obres comentades amb molt detallisme formal per part de l´autora, que s´agraeix perquè no és fàcil posar paraules a allò abstracte que representen aquestes pintures.
Al final, a més de les referències bibliogràfiques, hi ha un molt interessant annex documental de fons primàries en forma de correspondència inèdita, hemerografia i fotografies.
Només queda, com és desig de l´autora, que aquestes obres puguin ser vistes pel públic en exposició amb el context i el discurs que ha fet Sílvia Tena.
