Allò que entenem per Noucentisme no es tradueix arquitectònicament parlant en un estil únic, homogeni. El mateix Eugeni d’Ors quan s’inventà la paraula el 1906 no tenia gens clar com es traduïa concretament en l’art, i hagué d’esperar cinc anys més o menys a que altres, especialment Torres-Garcia, li donessin un contingut definitivament clàssic, mediterranista. Fins i tot en aquesta versió canònica del Noucentisme consagrada en la bibliografia tant hi apareixen com noucentistes els grups escolars abarrocats de Goday com les construccions brunelleschianes de Rubió i Tudurí o de Duran Reynals.
Josep Maria Pericas i Morros.
1881-1966 Arquitecte
Museu de l’Art de la Pell de Vic
Fins al 28 d’abril
En mig d’això l’obra del coetani d’Ors Josep Maria Pericas (Vic, 1881 – Barcelona, 1966) encara resulta més diferent. Ara una exposició al Museu de l’Art de la Pell de Vic, oberta fins el 28 d’abril, permet una visualització àmplia i aclaridora de l’obra d’aquest arquitecte amb personalitat pròpia, que va tenir molt de pes a la comarca d’Osona tot i que també va fer obres molt singulars a altres llocs, inclosa Barcelona.
Pericas va ser estudiat a fons per Aleix Catasús, en una monografia publicada el 2016 pel Patronat d’Estudis Osonencs, que qüestions de calendari havien impedit que esdevingués la tesi doctoral de l’autor. I ara és ell mateix –en col·laboració amb J.M. Claparols, descendent de l’arquitecte- qui comissaria la mostra i en signa un documentat catàleg. Catasús té ja al darrere seu, tot i la seva joventut, una obra considerable, entre la que destaca, una enriquidora síntesi –feta ma a ma amb Bernat Puigdollers– sobre El Noucentisme a Barcelona (Ajuntament de Barcelona / Àmbit 2018).
L’arquitecte vigatà va ser d’aquelles persones que es varen nodrir des de joves de l’activitat excursionística –l’excursionisme científic, que se’n deia aleshores-, que era a l’origen de l’obra de figures tan diverses com Jacint Verdaguer, Eduard Toda, Antoni Gaudí, Santiago Rusiñol o Rafael Masó. Ell era dels que trepitjaven el país i prenien apunts i dibuixos precisos dels monuments trobats, acuradíssimament, alguns dels quals es poden veure a l’exposició.
El seu altar de la capella de la Immaculada de la basílica de Montserrat (1904), fet en temps de plenitud del Modernisme encara, és una original suma d’idealisme cristià i de Simbolisme artístic. Un neomedievalisme peculiar representa la seva església del Sagrat Cor de la Coromina, a Torelló (1904), però aquest estil no el seguí quan projectà obres com les cases Anna Colomer (1906) o Bayés (1907), les dues a Vic, la darrera de les quals conserva encara els bells interiors originals, complexament enriquits amb vitralls, mobiliari i tota mena d’arts aplicades. En aquests casos Pericas es situa en la línia d’un Modernisme simplificat que sembla començar a presagiar el futur racionalisme imperant a l’arquitectura occidental, que tanmateix ell no arribaria mai a abraçar.
Una de les esglésies més personals de Barcelona, la parroquial del Carme, és obra seva (1911-13, ampliada el 1924), encara avui impressionant en el seu interior, malgrat la fúria iconoclasta que va patir, com tantes altres, durant la Guerra Civil. Va per un camí que, sens dubte, havia obert Gaudí, però que Pericas no seguí al peu de la lletra sinó després d’haver conegut i seleccionat també influxos diversos, entre els quals els de la Secessió vienesa, que hi entrà en contacte gràcies a Jeroni Martorell.
Més obres destacades de l’arquitecte són els monuments a Verdaguer de Folgueroles (1908) i de Barcelona (1912-24), la complexa Clínica Mental de Santa Coloma de Gramenet treballada en col·laboració amb Rafael Masó (1917), la casa Puig de Vic (1917), la casa Pericas a Barcelona (1919) –on visqué també un altre vigatà il·lustre, Josep Gudiol Ricart-, la Torre Nova de la Coromina amb el seu jardí (1919-25), la casa Aragó de Barcelona (1922), el santuari de Rocaprevera a Torelló (1922), el convent de les Josefines a Vic (1928), el Grup Escolar de Sant Miquel dels Sants de Vic (1932).
Membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, la confiança que li tenia el bisbe Torras i Bages va fer que des del 1912 fos arquitecte diocesà de Vic, com després ho seria, menys intensament, de Barcelona. Testimoni directe de les brutals destruccions d’elements religiosos a Vic els primers moments de la Guerra Civil, amb la crema de la mateixa catedral, i amb les seves cases confiscades pels anarquistes, i col·lectivitzada la seva empresa tèxtil Pericas i Boixeda, fugí a Marsella i d’allà passà a l’Espanya franquista, on sobrevisqué treballant de tècnic per a l’aviació. A la postguerra mantingué els seus càrrecs d’arquitecte diocesà, i la seva obra d’aleshores, d’un digne continuisme, se centrà més que res en l’arquitectura eclesiàstica, a part d’algunes seus pirinenques de caixes d’estalvis. Potser la seva darrera il·lusió va ser la restauració del santuari de Sant Segimon del Montseny –el mateix on el pintor Marià Pidelaserra s’havia apartat temporalment del món el 1903-, però després de molta feina prèvia la realització de la tasca no prosperà.
Pericas va ser dels arquitectes que integraven totes les arts sota la seva batuta. Va tenir de col·laborador freqüent el pintor Darius Vilàs, no sols en murals sinó també vitralls i mobles. També col·laborà amb Llucià Costa, i amb escultors com Borrell Nicolau o Camps Arnau. Dissenyà reixes i més elements de forja, mobles, retaules, esgrafiats, mosaics hidràulics, elements ceràmics –si bé sovint utilitzava els dissenyats pel seu amic Rafael Masó-, o estendards. El seu estil tendia a la modernitat funcional sense deixar d’accentuar-lo però amb tocs d’arts aplicades acuradament dissenyats, i normalment sense prescindir d’elements molt significatius de pedra, en especial a la base dels edificis, que buscaven les arrels pròpies en una depuració personal del romànic. És un plantejament semblant al que es feia en altres llocs fora del país, com el grup bretó d’entreguerres Ar Seiz Breur (els Set Germans), que també unia modernitat i arrels tradicionals. Segurament no hi havia punts de contacte directes entre això i el que Pericas o Masó feien aquí, però tot responia sens dubte a estímuls d’un mateix aire del temps.
És un col·laborador històric d’EL TEMPS.
