Sembla que tindrem un estiu més normalitzat i els festivals d’arts escèniques a ple rendiment. El sector de la dansa, sens dubte un dels més afectats per la pandèmia, ha demostrat una resistència inaudita i sobretot fortalesa creativa. Comencem a veure-hi el fruit del “non-stop” al qual han estat sotmesos, sovint amb la incertesa com a protagonista. Han continuat assajant, treballant, sense tenir la seguretat plena que es podria presentar la seva feina. Cal valorar aquesta gosadia de la millor manera com el públic pot donar-hi resposta: omplint les sales i espais on presentarà aquell esforç. Us seleccionem les propostes que ens semblen més suggerents per al pròxim mes.
El Festival Grec de Barcelona, com no podria ser d’altra forma i així ho va demostrar l’any passat, capitaneja la represa. Amb una edició dedicada a Àfrica. La dansa contemporània d’un continent sencer, sovint tan ignorat. Molt atents a Nadia Beugré, premi de la crítica de Catalunya 2019 pel solo que va presentar en el marc del Festival Africa Moment, i que torna amb un al·legat sobre la situació de les dones de Costa d’Ivori, d’on és originària. “Legacy” és una acció participativa amb un taller que es durà a terme uns dies abans amb intèrprets femenines de la ciutat i l’assistència coreogràfica d’Aïda Colmenero Diaz, sens dubte qui més sap entre nosaltres de la diàspora africana i de qui també veurem una obra: “2 de noviembre, el quitador de miedos”. Moviment potent, enèrgic, per expressar necessitats i realitats específiques, universalitzables per l’experiència vital que retraten.
Amb un to completament diferent, a la Sala Hiroshima, arribarà una producció dirigida per qui és l’ànima de l’espai: Gaston Core. “The very last northern white rhino” parteix de la història de les dues darreres femelles vives d’aquella subespècie, per endinsar-se en una experiència amb diverses capes de significat. Es tracta també d’un solo, ballat per Oulouy, actualment resident Barcelona i també de Costa d’Ivori, especialista en danses urbanes. El joc consisteix, precisament, a descontextualitzar aquells diversos estils i situar-los en un espai escènic, per a connectar-los amb la dansa contemporània a través de dibuixos retallats on es barregen sense solució de continuïtat, tradició Afro inclosa. L’altra lectura arriba de la mà de l’observació del mateix fenomen: un “rara avis”. Què faig jo aquí? Alguna cosa així com el captiveri d’aquells dos exemplars que van certificar el final dels rinoceronts blancs de Nord; o la del ballarí de carrer sotmès a les regles de la caixa negra. És una de les perles del Festival, amb un ballarí extraordinari i una direcció coreogràfica brillant.
Re:incarnation de Qudus Onikeku és la peça de gran format que millor explicarà durant el Festival la diàspora, en evidenciar la influència cultural fins al Carib i el Brasil del poble ioruba, grup ètnic i lingüístic originari de Nigèria i Benín. Deu intèrprets a camí entre la dansa contemporània i les noves influències urbanes, passant pel dancehall, l’afrobeat, el funky house i la capoeira. I també s’espera amb ganes una altra obra: “Made of space”, la nova creació de Maria Campos i Guy Nader. Amb set ballarines i ballarins a escena, en coproducció amb el Mercat de les Flors, dins del Projecte Cèl·lula, ens permetrà comprovar com continuen amb la seva investigació sobre l’espai, el temps i el dibuix efímer de la dansa. Segur que amb l’elegància, el compromís i la perfecció tècnica a la qual ens tenen acostumats i amb què han estat reconeguts amb diversos premis com el de la crítica 2018 i el Ciutat de Barcelona 2019. Molta atenció a la música de Miguel Marín, compositor que els acompanya habitualment i factor essencial en les seves peces.
Dos destacats més del Festival barceloní: torna Jesús Rubio Gamo, després del seu anterior èxit “El gran bolero”, amb una desconstrucció del flamenc: “Acciones senzillas”. I es presentarà, com és tradicional, el Premi de Coreografia de l’Institut del Teatre de la mà de Silvia Batet: “Oblivion”.
Figueres i Peralada seran altres bones destinacions durant el mes de juliol per completar visions i maneres d’entendre la programació de dansa. A Figueres es Mou, un certamen que ocupa els quatre primers dies del mes, enguany s’ha apostat per un canvi d’estratègia i han engegat un programa de suport a la creació. De manera que es veuran tres càpsules de produccions que s’estan treballant, en assaig obert, de Miquel Barcelona, Amer Kabbani i Tres tristes tíos. Just l’endemà de la preestrena de l’espectacle “Picaderø” de la companyia Haa Collective. Una combinació que dona molt bona informació dels propòsits del petit gran encontre anual a Figures: l’interès per la hibridació de llenguatges; l’aposta pel moviment com a eina expressiva; i, sobretot, una tasca immensa i continuada que porten fent per atansar la dansa a tota mena de públic.
Per acabar aquest repàs, on no hi és tot, però sí propostes importants, destacar que al Festival de Peralada arribarà el Ballet de Barcelona amb “Perspectives”. En el centre de la nova producció, el seu director artístic Chase Johnsey. Ha treballat sempre des de la perspectiva del trencament de les perspectives de gènere. I la seva interpretació al “Llac dels cignes” de Txaikovski és imaginativa i suggerent. A més de tècnicament impecable i difícil. La composició vol qüestionar els estereotips, tan marcats en la dansa clàssica, amb la finalitat de demostrar el seu innecessari manteniment en l’actual context social i cultural. Si el ballet necessita una revisió urgent per a actualitzar continguts i plantejaments, potser la proposta del grup encara no arriba a encaixar del tot les peces, però inqüestionablement és un pas endavant molt important. I alhora, un homenatge indissimulat a Les Ballets Trockadero de Monte Carlo, on l’artista va treballar catorze anys.
