La Cubana és, encara avui, la companyia més catalana de totes les companyies que han existit. Poca-soltes, agosarats, han fet del teatre un art híbrid molt connectat amb la tradició popular que han exportat arreu. Jordi Milán n’és l’alma mater des de fa més de 40 anys. I ara que són al Coliseum barceloní amb Adeu Arturo, aprofitem l’avinentesa per parlar amb un savi que les ha vist de tots colors i que és dels pocs que pot dir que té xavals i iaios asseguts a la platea.
La Cubana va estrenar Adeu Arturo a València, el 2018 i abans d’arribar al Coliseum 300.000 persones han vist aquest espectacle mutant arreu de l’Estat. Un xou que és l’essència de la tropa, hàbils, com sempre, a teatralitzar la vida quotidiana. Així com han fet des que van començar a Sitges a primers dels anys vuitanta.
Milán, tanmateix, sempre diu que “La Cubana mai ha tingut futur”, que no són bons empresaris, sinó “oliveta menjadeta, oliveta cagadeta”. És a dir, que ni s’han fet rics, ni esperen, a aquestes altures de la pel·lícula, ser-ho mai.
Són mites vius del teatre català. I de la televisió. Ara fa 31 anys que TV3 va estrenar Teresina S.A., tretze capítols que han donat per a molt. Deu ser el producte audiovisual català més amortitzat de la història, només comparable amb Plats bruts. No debades, Milán diu que “Les Teresines són el país”. “La inspiració va ser Sitges, però quan ho vam posar en solfa, ens vam adonar que allò no era Sitges, sinó Reus, Manresa, Vic, que era Catalunya”, afegeix.
Gràcies al compte de Twitter Teresinologia, que troba coincidències entre les escenes de la sèrie i qualsevol cosa que passi al món, La Cubana ha arribat a capes de població que ni havien nascut quan es va posar de llarg. Això no obstant, la companyia no ha fet gaire tele més. Ara, fruit de la pandèmia, Milán assegura que estan treballant en sis projectes audiovisuals diferents. A veure si tornen d’una vegada…
Adeu Arturo, ens avisa el director, “és el mateix de sempre”. I afegeix: “Ens repetim com l’allioli, com els lloros. Sempre parlem del mateix, de teatre, que és el que a mi m’agrada. Del teatre de cada dia, el que normalment no entenem com a teatre”.
El més curiós de tot és veure com La Cubana no ha tingut mai gaires ajudes públiques, tot i ser l’essència del país. Mai no han coproduït amb un teatre públic, encara que van estar a punt de fer-ho, amb el TNC, a finals de la primera dècada del segle XXI. Ara, Milán ja ha perdut tota esperança. “No crec que ens ho diguin mai”, afirma. “No som de la corda”, remarca. Tot i que, creu, “som una companyia catalana i tindríem tot el dret de ser-hi”. El director deixa clar que o el venen a buscar o ell ja no està per encalçar ningú. “No faré cap passadís per provar de ser-hi”, remata.
Tema d’obertura: ‘Agricultors ingràvids’, de Joan Miquel Oliver
