Més de 50 anys de teatre damunt les espatlles. Unes 70 obres. Molts premis. I, sobretot, l’admiració de milers d’espectadors. Josep Maria Pou és la història del teatre català contemporani. Ara al Romea, amb 78 anys, fa una funció de pes, diferent a les que ens tenia acostumats. És l’Andreu d”El pare’, una obra de Florian Zeller que és, segons molta gent, un dels millors textos teatrals escrits al segle XXI.
A ‘El pare’, Pou és un home gran que està malalt i no ho vol admetre. “És un home molt vulnerable, un home que es creia una columna de ferro, o una columna de ciment, que era una monòlit posat en una cruïlla d’una ciutat, que ni el vent ni cap tempesta farà moure, però de cop i volta veu que comença a trontollar i sap que, al final, caurà”, explica l’actor.
Amb direcció de Josep Maria Mestres, Pou encarna el que diu que és “el personatge més vulnerable” que ha interpretat mai. Passar una bronquitis mentre assajaven, explica, el va fer apropar-se encara més a l’Andreu. Haver-se posat en la pell de grans herois, del rei Lear al capità Ahab, no li servia de gaire, aquí. Només troba un cert paral·lelisme en el Tom Sergeant de ‘Celobert’.
“És la primera vegada que surto a escena en pijama i en sabatilles”, assegura. Potser és la primera vegada que s’exposa tant, que les seves pors, la seva vida, es colen de manera tan directa en un escenari. Per això diu que si algun espectador vol conèixer qui és en Josep Maria Pou, com és, haurà d’anar a veure ‘El pare’ al Romea.
Fa uns anys que Pou s’està acomiadant dels escenaris. Afirma que potser aquest és el seu últim gran paper. “M’agradaria dir que és el meu últim protagonista”, diu. Tot i que no pot descartar que el tornin a seduir amb una altra obra, més endavant. Tanmateix, és clar: “Tinc la sensació que ja he complert”. Creu que altres han d’agafar el relleu, que li toca jubilar-se. I això que no ha arribat a interpretar en Willy Loman, el protagonista de ‘Mort d’un viatjant’, d’Arthur Miller, la que és, segons ell, la millor peça del segle XX.
“No em retiraré fent un últim concert, com en Serrat”, apunta. “M’agradaria anar-me allunyant d’aquest ofici sense fer soroll”, diu. I afegeix: “El dia que faci l’última funció no ho sabrà ningú més que jo”.
Tampoc no sap si se li tornarà a despertar el cuquet de la direcció. Fa uns anys que ho va deixar. Les obres que voldria pujar a l’escenari són, ara mateix, inabastables per als productors d’aquesta banda de món.
Tema de portada: ‘Cançó animada’, de Joan Colomo
