L’actor i director barceloní serà l’encarregat de dirigir el Teatre Lliure de 2024 a 2029 amb el principal objectiu de donar embranzida a una institució que porta anys adormida. La recepta? Una passió pel teatre fora mida.
Si una cosa té Julio Manrique quan es posa davant o darrere l’escenari és entusiasme. És un apassionat del teatre que porta gairebé tres dècades dedicant-s’hi, amb molts d’èxits (i una pila de premis) i algun fracàs, entre els quals potser podríem posar-hi els seus tres anys com a director del Romea (2011-2014) en la pitjor època del teatre català contemporani, en temps de pujada de l’IVA cultural i pessimisme generalitzat.
Però el teatre és record i és memòria i, d’aquells anys, sempre recordarem el seu ‘Roberto Zucco’ i aquell magnífic ‘La nit just abans dels boscos’ en què Òscar Muñoz ens deia Bernard-Marie Koltès per les entranyes del Romea. També va programar-hi algun David Mamet i Oriol Broggi va oferir la seva millor versió, amb ‘Incendis’ i ‘L’orfe del clan dels Zhao’. També vam tenir algun cicle musical interessant, la reposició del ‘Sé de un lugar’ d’Iván Morales, ‘L’habitació blava’…
A nivell artístic, l’època de Manrique al Romea van ser força bons. Era el successor de Calixto Bieito i tenia el llistó molt alt. La veritat, tanmateix, és que venia d’un registres minsos de públic i, amb la crisi pel mig, no va poder enlairar el teatre.
El 2011, quan Àlex Rigola va posar punt final a la seva etapa al Lliure, el nom de Manrique, de fet, era el que més sonava a les travesses. Aleshores, això dels concursos no s’estilava i si volies dirigir el Lliure, o et proposaves tu o et proposava el Patronat del teatre. Mai no he arribat a esbrinar què va passar, com Lluís Pasqual va arribar a la cadira. El mateix Manrique em va dir un dia que sonava més pels bars que en la realitat, i que llavors no se sentia preparat per fer-se càrrec de la institució, tot i que, en molts sentits, hauria estat el relleu natural de Rigola.
En aquell moment, Manrique havia començat a dirigir amb èxit. Qui no recorda ‘La forma de les coses’ o ‘American Buffalo’? Quin teatre tan engrescador! Però suposo que, en temps de retallades, a molta gent li va entrar la por i el que hauria estat normal uns anys enrere, que algú de 38 anys, que era un director emergent, assumís la responsabilitat del Lliure, llavors no va semblar el camí a seguir. Vuit anys enrere s’havia apostat per un Rigola de 33 anys per renovar el teatre. Es va fer un salt cap a un lloc que es creia segur, amb el nom de Lluís Pasqual.
I així, en molts sentits, vam perdre una dècada, perquè es va trencar una cadena, una via més rockera de fer front al teatre, també des de la programació artística. Van desaparèixer els Radicals, els joves, els alemanys, els argentins i els flamencs. I el Lliure, mica en mica, tot i les bones xifres de públic, va deixar de ser la pedra central del teatre català, amb les seves crisis, els seus daltabaixos i els seus renaixements.
Mentrestant, tots aquells que s’havien criat i havien crescut al Lliure de primers del segle XXI van anar fent. Xavier Albertí va passar a comandar el Nacional, Carlota Subirós i Julio Manrique esdevenien directors indiscutibles, l’avantguarda es va recloure a l’Antic Teatre i als festivals, i a alemanys, argentins i flamencs els havien d’anar a veure a Temporada Alta. I tornar a començar.
El teatre, a més, va desaparèixer d’Europa. Rigola l’havia portat d’Austràlia a Xile. El mateix Manrique, Ivan Benet, Joan Carreras i Pere Arquillué, com a membres de la companyia del Lliure, van poder trepitjar els millors escenaris del món, en un període que no oblidaran mai.
El 2021, li vaig demanar a l’home que dirigirà el Lliure a partir de l’1 de febrer de 2024, quins records tenia d’aquells anys. I la resposta pot ser un indici de quines són les seves intencions: “Sempre passaven coses, aquí i allà. Sovint penso: ‘A veure quan torna, allò’. El Lliure de Rigola voltava. Els espectacles sortien fora del Lliure, es passejaven per Espanya, per Europa, pel món. Valdria molt la pena recuperar-ho. Ara estem en un lloc molt cabró. La gent que gestiona els teatres està atrapada. Però crec que la mirada hauria d’estar posada a recuperar allò… Van ser uns anys molt eufòrics. Teníem 30 anys, ens estàvem fent, obrint. Era un Lliure molt divertit. I va ser molt estimulant tot el que ens va portar, com els primers espectacles de Thomas Ostermeier. Vam veure ‘Shopping and Fucking’ i vam flipar. Tots volíem fer teatre alemany i anar a Berlín. Era molt inspirador. Les festes al Lliure eren collonudes. Va ser un gran moment per al ‘teatrerisme’, que és una cosa molt maca, molt de l’ofici, de la nostra tribu. Això, potser producte de les crisis, s’està desfent una mica. És una pena”.
El ‘teatrerisme’ no és altra cosa que l’entusiasme de la gent que fa teatre per la seva feina. És un fet molt comú entre els professionals, parlar i parlar del que fan, del que els agradaria fer, de tot el que els ha passat. L’obra que és ara mateix a la Flyhard, ‘La nit del peix kiwi’, de Josep Julien, va d’això. I és una cosa magnífica, aquesta passió desfermada de molts intèrprets, directors i dramaturgs. Els va la vida. Cosa que no trobes en altres arts, més relacionades amb el desmenjament dels artistes plàstics, el gamberrisme dels músics i l’aïllament dels escriptors.
Com em deia Enric Cambray fa uns dies, hem de celebrar que les coses passin. “Si ens celebréssim una miqueta més, l’estat d’ànim de la cultura seria millor, aniríem molt més lluny”, matisava. I aquí, en aquesta part de món, sembla que tot està com adormit.
Seria injust dir que el Lliure de Juan Carlos Martel Bayod ha estat adormit. Hi han passat coses. Més endavant podrem analitzar-les al detall. Hi hem vist com agafava volada José y Sus Hermanas, Miet Warlop, ‘Sun and sea’ i com hi passaven coses interessants. Però ‘entusiasme’ no crec que sigui la paraula que pugui definir el curs del teatre en els últims quatre anys i mig. La brutal crisi del covid, quan tot just hi aterrava, ha marcat a foc el seu mandat. Encara ens ha d’explicar, tanmateix, per què ha decidit no optar a seguir al capdavant de la institució.
Manrique és un intèrpret i director amb una trajectòria més potent. Ara mateix és l’home més sol·licitat del país, capaç d’estrenar a La Villarroel com a director, on ja hi ha prèvies de ‘Love, love, love’, i estar acabant la gira de ‘Cost de vida’, d’Igualada a Manacor, on hi fa d’actor. Però molt em temo que, al capdavant del Lliure, perdrem el Manrique intèrpret. A no ser que sàpiga envoltar-se de prou gent que gestioni la institució quan ell sigui a la sala d’assaig o portant obres pels quatre cantons.
Un altre tema és el dels diners. Ara mateix, el Lliure té menys pressupost (uns 9 milions) que quan va marxar Rigola. Si tenim en compte la inflació, està, més o menys, un 20% per sota. I això ho haurà de solucionar als despatxos o aconseguint uns ingressos extra. Els patrocinis i les gires haurien de créixer, però encara ens trobaríem lluny dels més de 10 milions amb què el teatre podria funcionar de manera òptima.
No tinc cap dubte que Manrique s’hi posarà de valent. Perquè no s’ha presentat al concurs del Lliure per patir, sinó per divertir-se, perquè tothom pugui passar-s’ho pipa amb la seva manera lúdica i compromesa de veure i viure el teatre. No es tracta només de ‘tetatrerisme’, sinó d’encomanar passions, cosa que li haurien de comprar les administracions, els espònsors i el públic.
En un vers escrit el 1862, Emily Dickinson diu, en traducció de Dolors Udina: “Saber el pitjor, fa perdre la por”. I el barceloní ja sap què pot passar. També sap que no som al 2011, que ja ha arribat als 50 i que el panorama ha canviat de dalt a baix. Si aleshores tenia ganes de fer clàssics, Ibsen i Txékhov, ara està molt més ficat en el contemporani. Però, dirigirà el seu primer Shakespeare? Es posarà d’una vegada per totes amb el teatre català? S’atrevirà amb el ‘Maletes perdudes’ de Jordi Puntí? Tornarà a crear una companyia? Quina serà la seva carta de presentació?
Els seus reptes són grans. D’entrada, si ens ofereix una mica de ‘teatrerisme’ ja estarem més que contents. Si, a sobre, el teatre està ple, les obres són bones i aconsegueix portar coses que ens il·luminin, doncs ja ho tindrem. Si, a més a més, la gent de la casa pot somriure una mica, deixar enrere caps cridaners i/o entotsolats, millor.
