Magda Puig Torres i el duet format per Miriam Moukhles i Joan Sentís demostren que els marges són rics i que, enmig de la regularitat avorrida dels nostres escenaris, es poden estrenar peces diferents, com les que ells han deixat veure, respectivament, a l’Espai Lliure i al Maldà.
Passa poques vegades que un rum-rum sorgit lluny dels espais teatrals cèntrics desperta tanta expectació, fins al punt de fer coincidir en una mateixa funció els principals programadors públics del país, Lliure i Nacional, entre la platea d’una sala de 70 localitats. Doncs, això és el que ha generat Nodi: de gossos i malditos, una peça de La Moukhles & Sentís, amb dramatúrgia de Maria Donoso i Albert Boronat, que parla, bàsicament, de Pau Malvido i de Pau Riba, i de la Barcelona dels setanta i dels vuitanta, la de la contracultura i de l’heroïna.
Una ciutat que ha estat venerada des de la literatura (Monzó, Roig, Guillamón, etc.), però que rarament treu el cap en el benpensant teatre barceloní, com vam dir parlant de l’adaptació d’Iván Morales d’El día del Watusi. La ciutat que va veure matar Puig Antich, la d’Ocaña, la que va rebre Roberto Bolaño, la que va canviar Tuset Street per La Rambla, la d’un Pau Riba prometent liquidar la cultura catalana i un Pau Malvido-Maragall encarnant-se en un maleït de manual. Tots dos, nets de patums passades per la centrifugadora de l’antifranquisme.
Nodi: de gossos i malditos parteix d’una conversa, via 012, entre en Joan Sentís, actor que fa de telefonista per subsistir, i la Marisa Muñiz, antiga vedet de la contracultura que truca a informació perquè vol rebre la pensió mínima. Míriam Moukhles demostra, fent de Marisa, que té un do brutal per a la interpretació. Entre tots dos, entre els records de l’un, d’aquells dies blaus en què venerava Pau Riba, i els de l’altra, mestressa d’un gos, Nodi, que va perdre la batalla amb el Cobi, es va aixecant una obra que barreja teatre del jo i teatre documental. I a on apareix, amagada, la mitificada Barcelona anterior als Jocs Olímpics.
L’obra del Maldà no és perfecta, ni de bon tros. Hi ha trames que queden penjades, símbols massa críptics. Això no obstant, el que fan Moukhles, Sentís i Fermí Delfa, que no arriben ni als trenta anys, és estratosfèric. És antimodern i, alhora, rotundament contemporani. Perquè es tracta d’una obra artesanal, farcida de referents personals, tan teatral que només té sentit dalt d’un escenari.
Ara, quan les funcions de Nodi ha acabat, apareix la pregunta de sempre: quan tornarà? Seria magnífic que la temporada que ve tinguéssim un díptic Watusi-Nodi en algun teatre de la ciutat. O en algun festival. Són dues obres complementàries, la ficció de l’una completa el documental de l’altra. I viceversa. Això, tanmateix, no passarà. I ja tornem a patir del mateix, amb l’altra pregunta: què en fem de les obres que funcionen, que generen expectativa i que deixen molts espectadors frustrats perquè no han estat prou ràpids? Hauria de ser un delicte.
A l’altra banda del taulell, tenim Thauma. Una peça creada en residència al Teatre Lliure per Magda Puig Torres, amb Andreu Martínez. Però que també ha despertat gran expectació, almenys entre la gent de teatre. Per què? Doncs, perquè també es tracta d’un muntatge poc comú, per ben acabat i perquè s’emmarca dins una tendència que crèiem que no donaria més fruits. Thauma és una peça de teatre d’objectes, entre els primers Agrupación Señor Serrano i els últims El Conde de Torrefiel.
I diem que forma part d’una manera de fer teatre híbrida que crèiem que no donaria més fruits per la senzilla raó que no han aparegut gaires companyies d’aquesta mena en l’última dècada i mitja per mor d’una cosa ben bàsica: s’han de llaurar una carrera fora per sobreviure. Amb el suport de dos o tres festivals locals, no en tenen prou per rendibilitzar els espectacles.
La creació de Puig Torres és deliciosa, un esclat d’imaginació i de recursos. Tot parteix d’aquella cosa tan brossiana de la sorpresa, de deixar-se sorprendre. Sortir d’aquí és un desafiament majúscul per a l’artista. Com es pot provocar l’astorament en l’espectador? Puig Torres ho fa servir tot: objectes teledirigits, tècniques de circ, moviment, text. Aquí, en escena, tot es belluga i res no és el que sembla. Fins i tot apareix un dinosaure!
La recreació d’una pel·lícula de catàstrofes hollywoodiana, amb un barri residencial format per metrònoms, uns cotxes que van amunt i avall, també un helicòpter, fum escampat, un àudio amb converses d’emergències, és del millor d’un espectacle aixecat a partir de diferents escenes. Hi ha bellesa, a Thauma, però sobretot hi ha un cervell predisposat a la meravella.
I no, no hi ha cap missatge subliminar. A Nodi, la banda sonora amb temes de l’anomenat Rock Català que provoca l’exasperació d’en Joan, el fan de Pau Riba, ens deixa entreveure una història de vencedors i de perdedors, com aquells que van néixer artísticament a finals dels anys vuitanta es van apropiar d’un nom i van tenir el fervor de les masses. Els del Zeleste del carrer de l’Argenteria (avui una botiga de roba) i companyia van haver d’esperar al primer quart del segle XXI per trobar el reconeixement.
A Thauma no hi ha cap lliçó a aprendre més enllà del gaudi estètic. I de tres paraules que es belluguen damunt l’escenari (Som, Éssers, Sols) i que conviden l’espectador a fer-se càbales. Però que de seguida perden pes pel que amaguen darrere. De la transcendència ontològica al memfotisme contemporani.
L’obra de Magda Puig Torres també ens planteja la mateixa pregunta que Nodi després d’haver esgotat entrades: i ara què? Tindrà, segur, més recorregut a casa nostra, entre els festivals híbrids, d’avantguarda, que poblen el territori. Amb una de les seves peces anteriors, Plácido Mô, un dispositiu artístic urbà, va arribar fins a Montreal. Amb Thauma hauria de visitar els cinc continents! I aquí és on el Lliure hauria de donar-los un cop de mà.
Perquè la supervivència d’espectacles i companyies com les que han creat aquests espectacles “marginals” no depèn mai dels artistes mateixos. Necessiten que la gent els vegi, que els programadors hi tinguin accés. Nodi deu ser fàcil de moure. Thauma, no.
Totes dues, tanmateix, deixen clar que cal continuar empenyent la creació sense topalls. Hi ha molta vida lluny del centre, de les sales grans, públiques i privades. Hi ha un sotabosc ric en propostes. Cada temporada se n’estrenen desenes i les quatre o cinc que són alguna cosa més que un mer anar tirant, han de gaudir de la possibilitat d’enlairar-se, de prendre el vol cap al lloc que els pertoca. Nodi hauria de tenir assegurats cinquanta bolos per Catalunya i els seus intèrprets, una cua de directors que els volen a les seves produccions futures. Thauma hauria de ser l’any que ve al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les, a Estocolm, a Estrasburg, a Viena… Feu-ho possible.
