‘El fingidor’ és una coproducció del Festival Grec 2021, el Teatre Principal de Palma i la companyia Oblideu-vos de nosaltres, que mena Pep Tosar (Artà, 1961). Va ser estrenada aquest estiu tant al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet com a Mallorca dins el Festival Fila U. És una obra multidisciplinària basada en la vida i obra de Fernando Pessoa (Lisbona, 1888-1935), el gran poeta portuguès del nou-cents i una de les veus poètiques més aclamades del segle passat al costat d’Eliot, Rilke, Valéry, Riba o Ungaretti.
El fingidor de Pep Tosar i Evelyn Arévalo
Direcció i interpretació: Pep Tosar
Piano: Elisabet Raspall
Veu i sintetitzador: Joana Gomila
Circ: Griselda Juncà i Tomeu Amer
Pròximes funcions: 28 i 29 de gener al Teatre Principal de Palma; 18 de març a Artà; 19 de març al Principal d’Inca, i 2 d’abril a la Garriga
No és el primer cop que Tosar escriu, actua i dirigeix muntatges sobre alguns dels poetes que més l’han colpit: pensem en Federico García sobre Lorca, Poseu-me les ulleres a partir d’Estellés, La casa en obres entorn de Blai Bonet o Esquena de ganivet amb permís de Damià Huguet. O en els recitals de Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera o el projecte actual de Sonetos del amor oscuro de García Lorca. Pensem en l’autoria a can Lleonard Muntaner de Qui bones obres farà, inspirada tant en L’hort dels cirerers com en La gavina txekhovians. Me’n recordo, igualment, del sublim Molts records per a Ivànov (també adaptada del dramaturg rus), que escenificà fa una partida d’anys a la Sala Mozart de Palma, i la seva actuació superba en el paper protagonista. Però citar Oblideu-vos de nosaltres i esmentar Evelyn Arévalo (que ha confegit a quatre mans amb Tosar l’estructura d’aquest treball) és pensar immediatament en el populós Carrer de Txernòbil, en què exhauriren totes les entrades el curs passat tant a La Fornal com al Teatre Sans i que, sortosament per a vosaltres, encara circula pels escenaris -el cap de setmana passat la tornava a reposar a Manacor.
El títol l’emmanlleva d’una coneguda composició del mateix Pessoa: «Autopsicografia». Res hauria estat més senzill per a Tosar que no afaitar-se el bigoti, emprovar-se unes ulleres redonetes i lluir capell per fingir ser Fernando Pessoa, però com un heterònim més, continua essent el gran actor a què ens té avesats. Tampoc aquesta volta erra el tret. Sembla que, per jugar a distreure’ns, flaira un aire més pessoà amb barret i ulleres a la foto que es feren a la Costa del Teatre arran de la conferència de premsa per anunciar l’espectacle. Al final de la peça, quan es difumina una de les poques imatges de Pessoa que n’hem conservat (una de les més cèlebres, val a dir-ho), tot el públic s’aixeca dempeus per comunicar que un cop més ha aconseguit l’essència del que es proposava amb el muntatge.
Marina en el drama, el teatre, la música, el circ i l’audiovisual. La combinació amb la dansa, Tosar ja l’havia percaçada en els esmentats muntatges basats en escriptors, però mai l’havia temptat el salt mortal al circ. L’artanenc, tanmateix, necessitava envidar-se a si mateix. I la recerca de l’art total dels modernistes i avantguardistes (que tenen molt a veure amb l’autor d’El banquer anarquista, introductor d’aquests moviments a Portugal) constituïa la millor manera de metaforitzar la polifonia que habita dins l’interior pessoà. Curiosament, podríem pensar que el que en surt més malparat és el vers. Ben al contrari. En realitat, caldrà afegir que tot és lírica en aquesta posada en escena onírica i circense que ens ofereix. I plural, perquè, de la mà de Pessoa, caldrà estrafer els heterònims que emprà: Alberto Caeiro, Ricardo Reis, Álvaro de Campos i el semiheterònim Bernardo Soares, responsable d’El llibre del desassossec, o el primer de tots, Chevalier de Pas, que havia creat quan tenia només sis anys. Es parlarà també de la seva Ofèlia de Queirós, nom, és clar, que rendeix tribut al malaguanyat personatge shakespearià. El traç d’El fingidor és cronològicament horitzontal des del naixement fins a la mort: «Entre uma e outra todos os dias são meus» escandeix Pessoa en un dels seus versos.
Sobre l’escenari veurem sovint assegut Tosar rere un faristol recitant-ne composicions, fragments en prosa o la correspondència amb el malaguanyat Mário de Sá-Carneiro, el trapezi de Griselda Juncà, el micròfon de Joana Gomila i el piano d’Elisabet Raspall. Un fado versionat i cançons lusobrasileres o anglosaxones des d’Amália Rodrigues fins als Beatles indistintament perquè aquí el joc va de mixtures i de força equilibris —en tots els sentits. Entrant i sortint, Tomeu Amer, la roda romana i l’escala individual. Un tel de ceba els separa del cel·luloide sobre el qual es projecta el documentari rodat per Agustí Torres en versió original amb les veus de Nicolau Dols (cotraductor en català d’El llibre del desassossec a Quaderns Crema i flamant president de la Secció Filològica de l’IEC), Perfecto Cuadrado (responsable de la mateixa edició en castellà a Acantilado), Manuela Nogueira, neboda del poeta, que el conegué en persona i que fa riure al públic pràcticament cada cop que intervé, Maria José de Lancastre, Jerónimo Pizarro i Richard Zenith, tots ells especialistes en la producció pessoana.
Per acabar-ho d’adobar, igual que Baudelaire és París, Pessoa flaneja per Lisbona, de manera que les imatges projectades recorren un seguit de paratges de la capital portuguesa com ara l’estatge del Largo de São Carlos on nasqué, la plaça de Rossio, el Castell de San Jorge, el cafè A Brasileira, el monestir dels Jerónimos de Belém on descansen les seves despulles…
No ens ha d’estranyar la influència de la literatura anglesa, sobretot pel fet que Pessoa romangué part de la seva infantesa a la colònia anglesa de Durban a Sud-àfrica, on rebé una educació exclusivament britànnica que emmotllarà fins i tot el seu idioma d’escriptura fins que torni a disset anys al seu país natal.
En herència dels herois de Carlyle i del superhome nietzscheà, Cuadrado parla que havia d’emergir a Portugal un superpoeta. I Pessoa s’assaja aquesta capa al mateix temps que fa pul·lular arreu de la literatura lusitana, juntament amb els companys Almada Negreiros i l’esmentat Sá-Carneiro, una colla d’heterònims amb què desembarcar l’avantguarda i amb què es creen ismes nous com ara el saudisme. Avui dia, sortosament, encara en parlem.
