Una de les obres més suggestives i més subtilment doloroses de l’exposició Territoris indefinits. Perspectives sobre el llegat colonial, que es podrà visitar al MACBA fins al proper 20 d’octubre, és la titulada This is not an apricot, de l’artista brasilera Maria Thereza Alves. Són vint aquarel·les sobre paper que representen, cada una d’elles, un fruit diferent. A cada dibuix, hi ha escrita la frase “This is not an apricot” –Això no és un albercoc– i el nom científic del fruit en qüestió.
A l’artista, la idea de fer aquesta obra se li va ocórrer un dia que comprava en un mercat popular de l’Amazones i va trobar un venedor que anomenava “albercoc” a fruits que eren òbviament diferents. Alves va veure en aquell venedor la representació dels efectes letalment empobridors del colonialisme cultural i lingüístic, que no tan sols va robar les paraules als indígenes sinó que els va estrènyer, empetitir i uniformitzar la manera de dir la realitat. També la manera de viure-la. Paradoxalment, Alves –brasilera– denuncia aquest empobriment lingüístic colonial usant l’anglès, una de les lingua franca diguem-ne colonials d’avui, en lloc del seu portuguès-brasiler propi. És una opció que, a més, pot confondre, perquè pot induir a pensar que allò que ha anorreat la riquesa lingüística del Brasil ha estat el tsunami anglosaxó i no l’expansió i la identitat portugueses, les quals configuren l’artista. De contrasentits –o equívocs– d’aquest estil, l’exposició en té uns quants, i són potser el més substanciós i provocador –involuntàriament substanciós i provocador, cal dir-ho– que hi trobaran els espectadors.
Territoris indefinits. Perspectives sobre el llegat colonial
Diversos autors
MACBA. Barcelona
Fins al 20 d’octubre del 2019
Més interessant que atractiva, estimulant o entretinguda, l’exposició funciona sobretot en el pla conceptual, en la reflexió entre analítica i denunciadora d’un univers ideològic i d’uns processos històrics molt determinats: els que portaren els països més poderosos del primer món –sobretot, les grans potències europees i els EUA– a ocupar, explotar, sotmetre i transformar estructuralment altres països. Fins i tot en aquells casos en què hi ha hagut processos oficials i més o menys eficients de descolonització, el llegat colonial continua sent molt palpable: és una de les tesis recurrents de la mostra.
L’exposició inclou obres que aborden el tema amb una mirada històrica i remota, com Mapa de Nuremberg de Tenochitlan, de la mexicana Mariana Castillo Deball (una xilografia del mapa, ampliat, de l’antiga capital asteca), o Chinkachiy, del peruà Alán Carrasco (un retrat del líder indígena Túpac Amaru, el líder d’una revolta del segle XVIII en contra del domini espanyol que no tan sols va acabar executat sinó també esborrat de la història oficial del país). Tant una obra com l’altra incideixen en un aspecte clau de les relacions de poder entre països i cultures: qui té la força suficient i qui s’apropia el dret en exclusiva de representar l’altre, de decidir si mereix ser recordat o tingut en compte, i de quina manera se’l percep o se’l recorda… En aquesta línia, cal incloure les vistoses pintures acríliques de Pala Pothupitiye, que “presenta cartografies reimaginades a través de narracions profusament il·lustrades sobre mapes oficials que barregen mitologia i història colonial”. Qui té el poder polític i econòmic també té el poder simbòlic i narratiu –o viceversa– i, per tant, és quasi invencible.
Hi ha altres obres, com la colorista pintura mural del nord-americà Jeffrey Gibson que es titula Look how far we’ve come i que reprèn alguns motius gràfics propis dels nadius americans, que tracten la qüestió (post)colonial amb la ironia amarga, amb el sentit de l’humor tocat pel fatalisme, de qui sap que no hi ha res a pelar. Perquè, naturalment, aquest “mireu fins on hem arribat” –o “mireu que lluny que hem arribat”, si en fem una traducció més literal– no pot sinó ser falsament optimista, tenint en compte que, en els Estats Units actuals, la majoria dels descendents dels nadius americans ocupen un lloc marginal en l’esfera cultural, diluït en l’esfera política i degradat –el joc, l’alcohol, les famílies desestructurades…– en l’esfera íntima i socioeconòmica.
Tampoc no hi falten obres tan unívoques, òbvies i fàcils que gairebé fan ruboritzar. És el cas de la titulada Estat Nació – Part 1. Exercici #1. Història. Cristòfor Colom, de Daniela Ortiz i Xose Quiroga, que denuncia el relat mitificat, i incentivat durant segles pel poder imperant, sobre el personatge de Cristòfol Colom com a heroic “descobridor” de les Amèriques. Més enllà de si la raó està de part dels artistes –Amèrica no va ser literalment descoberta, d’acord, però cadascú sempre parla des del seu punt de vista i recriminar que espanyols i europeus no ho fessin en relació amb aquest tema té alguna cosa d’acusació anacrònica–, el cert és que tractar el tema simplement mostrant una sèrie d’imatges de monuments públics dedicats a l’enaltiment de la figura de Colom fa una impressió pobríssima, d’un simplisme quasi dogmàtic. És en casos com aquest que canten més els límits d’un tipus d’art conceptual que ho basa tot en el discurs i que no té en compte els aspectes més creatius, més imaginatius, menys freds i menys analítics de l’art: l’estètica, l’enginy mental, el diàleg amb la tradició artística, l’ànsia de temptejar nous terrenys des d’un punt de vista formal i intel·lectual (la forma, en art, sempre és una expressió de la intel·ligència)… La figura i el llegat de Colom, tractats amb rigor per centenars d’estudiosos i explicat, sobreexplicat, analitzat i sobreanalitzat en milers de llibres, no pot ser tractat d’una manera tan primària i barroera.
Un cas similar, però diferent, el trobem a Terra de territori indefinit, de Munem Wasif. Són vint-i-una fotografies en blanc i negre d’un paisatge aparentment sense cap mena de significat o de característica rellevant que, tal com explica la comissària de la mostra (Hiuwai Chu), “correspon a una de les zones històricament més conflictives entre l’Índia i Bangladesh, amb fronteres canviants definides per les divisions postcolonials i la guerra”. Tot i que les fotografies no tenen una finalitat estètica, no pretenen ser belles, no aspiren a sorprendre, no són especialment curoses o meditades o singulars ni pel que fa a la composició ni a la llum, sí que provoquen un efecte inquietant. Precisament, la seva naturalesa purament descriptiva, documental, i el fet de mostrar uns paisatges que en principi no tenen cap valor intrínsec, però que alhora són un territori en permanent disputa, causa de tota mena de conflictes, serveix per, d’una manera el·líptica, posar en evidència l’arbitrarietat, la força bruta, la insensatesa, potser també la inevitabilitat fatal i espantosa, de les històries de dominació i de violència.
Una de les peces amb un contingut històric i polític més explícit i ideològicament diàfan i organitzat és la instal·lació de vídeo de tres canals Dues reunions i un funeral, de Naeem Mohaiemen, que “entreteixeix imatges d’arxiu amb la narració de l’historiador Vijay Prashad per reflexionar sobre l’impuls i la solidaritat de les ideologies progressistes del Moviment de Països No-alineats (MNOAL)”. Tot i que també inclou el declivi i la degradació del MNOAL, en part per la deriva autoritària dels líders de molts dels països en qüestió i en part per la influència de l’islamisme, el cert és que veure figures com Castro i Arafat, avui ja difunts però sobretot icònicament molt gastats pels errors que acumularen en vida i per com els ha reubicat i erosionat el pas del temps, resulta molt instructiu: il·lustra sobre com d’antiquat pot ser també el progressisme.
Un aspecte rellevant de l’exposició és el que no hi surt. En aquest sentit, és grotesc que el MACBA munti una exposició com aquesta i que no hi hagi a les sales ni una sola obra referida als conflictes interns, tan històrics com actuals, que viu l’estat espanyol, i que en defineixen el present i en marquen el futur. És l’enèsima constatació que, tot sovint, en art contemporani, el personal només s’atreveix a ser coratjós i irreverent amb aquells temes i en aquells escenaris en què ja hi ha un consens i, per tant, la crítica, les opinions contundents i les anàlisis dissolvents es poden practicar d’una manera gregària i còmoda. Quin contrasentit més lamentable que això que, en art contemporani, en diuen esperit crític sigui, tot sovint, una luxosa, molt ben remunerada i molt conservadora –o reaccionària, o submisa– zona de confort.
