Darrerament, diverses notícies han posat damunt la taula el debat sobre la implicació de les institucions públiques de casa nostra en el món del còmic, tan sovint menystingut per part de l’oficialitat cultural benpensant. D’una banda hi ha hagut la compra d’una important quantitat d’originals de còmics underground catalans -uns cinc mil- per part del prestigiós Archivo Lafuente de Santander. D’altra, la inauguració del Museu del Còmic de Sant Cugat -una iniciativa totalment privada que neix de la implicació de tres col·leccionistes-, en contrast amb l’enquistada paràlisi del que hauria de ser el Museu del Còmic de Badalona.
En aquest context, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) acaba d’obrir les portes de l’exposició ‘El Víbora’. Comix contracultural, que es podrà visitar fins el 29 de setembre; una mostra temporal que d’alguna manera ve a ser la seqüela espiritual de l’anterior Liberxina. Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971, pel que té de recorregut cronològic d’una part de la nostra cultura popular, i que fa conviure en un mateix espai l’art romànic amb les estripades historietes sobre drogues, sexe i marginalitat urbana de la llegendària revista El Víbora.
‘El Víbora’. Comix contracultural
Museu Nacional d’Art de Catalunya
Fins el 29 de setembre
El comissari de l’exposició és -juntament amb Àlex Mitrani, conservador del MNAC- l’expert Antoni Guiral, que va començar a idear l’exposició arran de una mostra que el Saló del Còmic de Barcelona del 2018 -aquell any encara es deia així- va dedicar a les revistes de l’anomenat boom del còmic per a adults, amb la mirada posada en el 40è aniversari d’El Víbora. L’entitat organitzadora del Saló, Ficomic, ha signat aquest any un acord de col·laboració amb el MNAC, i la idea de l’exposició va ser molt ben rebuda pel Museu perquè -segons Guiral- el seu director Pepe Serra “no només és un fan del còmic sinó sobretot d’El Víbora”.
Fem història: El Víbora va néixer el 1979 amb una bona part dels artistes que havien anat consolidant una cultura underground molt vinculada a Barcelona, recollint un esperit llibertari i provocador que va esclatar amb la mort de Franco. Curiosament, en els seus millors moments El Víbora va arribar a vendre 40.000 exemplars al quioscos, convertint en fenòmen de masses el que havia nascut amb vocació alternativa. Diversos llibres recents s’hi han referit tangencialment, en especial La ciutat interrompuda (Anagrama), de Julià Guillamon, Cómo acabar con la contracultura (Taurus), de Jordi Costa, i Gestió del caos (Angle), d’Aleix Salvans.
‘El Víbora’. Comic contracultural se centra sobretot en els primers deu anys de la revista, “els que li van donar la seva filosofia”, i en els que era més present el seu paper abanderat de la contracultura catalana i espanyola. El proverbial rigor que Guiral imprimeix als llibres i exposicions dels quals s’encarrega es veu ja des d’un començament que contextualitza els origens d’El Víbora com a deutora del còmic underground nord-americà, i també en els corrents de les publicacions alternatives antifranquistes que s’editaven a Catalunya.
El recorregut que proposa la mostra està organitzat de manera temàtica a partir d’alguns dels leit motivs recurrents en aquests anys de la revista. Els apartats en què es divideix són Poder i subversió, en què es mostra la visió crítica de la societat i la política que estava present a les pàgines d’El Víbora; Eros i feminisme, al voltant de la deshinibida i transgressora visió del sexe que s’hi mostrava, i de la ocasional reivindicació feminista que hi feien les seves autores; i Vida urbana, que reflecteix la costumista visió de la ciutat -sobretot dels baixos fons- que s’hi plasmava.
‘El Víbora’. Comix contracultural compta amb originals de Pons, Calonge, Pàmies, Ceesepe, Carratalá, Isa Feu, Jaime Martín, Mariscal, Laura, Marta, Martí, Max, Mediavilla, Gallardo, Montesol, Nazario, Onliyú, Roger i Tornassol; en total s’hi poden veure gairebé quaranta obres, entre les quals la portada de Nazario per al número 1 o els dibuixos de Max i Isa Feu per a l’històric número dedicat al cop d’estat del 23-F. Al seu costat s’hi poden veure prop de cent portades de la revista, fotografies i documentació complementària.
Tot plegat evidencia l’absoluta llibertat i manca de pèls a la llengua que va predominar a El Víbora; Antoni Guiral està convençut que molts dels continguts de la revista no es podrien permetre en aquests moments: “és una paradoxa que a l’any 2019 estiguem dient això d’una publicació de l’any 1979. En aquell moment s’estrenava la democràcia i tothom tenia ganes de dir coses i d’expressar-les amb llibertat. Ara sembla que tinguem por d’estar gaudint d’aquesta llibertat i s’ha imposat una correcció política que no té cap sentit i que és un atac a la intel·ligència. La reacció intel·ligent és deixar que la gent s’expressi com vulgui i no consumir allò que no t’agradi”. Una altra paradoxa, que és il·lustrativa de la precària situació de la historieta al nostre país: ben pocs dels autors exposats es dediquen al còmic, en l’actualitat.
Gràcies al pacte signat entre el MNAC i Ficomic, una exposició com aquesta no serà un fet aïllat i està previst que cada any es pugui organitzar al museu alguna mostra relacionada amb el còmic; hi ha diverses idees sobre la taula, que lògicament, encara no poden transcendir.
