Apel·les Fenosa (Barcelona, 1899–París, 1988) és l’autor d’algunes de les escultures més colossals i impressionants del segle XX. Penso, entre altres, en els bronzes que es poden veure al jardí de la seva casa-museu al Vendrell, sobretot l’Orlando furioso, que reprodueix l’escena en què el protagonista del poema d’Ariosto camina amb el seu estimat cavall mort carregat a l’esquena, i també el Polifem cec, que retrata, amb èpica enjogassada, el moment en què Ulisses, amagat sota una ovella, s’escapa de la cova del furiós gegant Polifem després d’haver-lo enganyat i haver deixat cec el seu únic ull.
La casa de l’escultor
Jean Marie del Moral
Fundació Apel·les Fenosa
El Vendrell, 2021
258 pàgines
Però la grandesa de Fenosa no rau només en la capacitat per fer obres monumentals i, tanmateix, prenyades d’una valentia, una vulnerabilitat, una força i un dramatisme commovedorament humans. Més aviat és tot el contrari. La majoria d’escultures que va crear al llarg de la seva prolífica trajectòria van ser de mida petita, terracotes delicades que tant podien ser retrats dels seus amics poetes (Francis Ponge, Paul Eluard, Salvador Espriu…) com de figures enigmàtiques d’aspecte a la vegada realista i simbòlicament vegetal, sovint basats en temes clàssics extrets d’obres com Les metamorfosis d’Ovidi o l’Odissea d’Homer.
Culte i treballador, Apel·les Fenosa va ser, i continua sent encara avui, un artista potser no gaire conegut pel gran públic, però enormement apreciat i reconegut per tota mena d’altres artistes i escriptors. Basti dir, en aquest sentit, que un dels seus avaladors més perseverants i entusiastes va ser Pablo Picasso, que li va comprar més d’un centenar de terracotes i li va dispensar sempre un tracte quasi paternal. Per si això fos poc, una de les obres més magnètiques de Fenosa, un retrat vivíssim i poderós de Dora Maar, està fet a quatre mans amb l’artista malagueny, que va retocar, invasivament creatiu com sempre, l’obra que el seu amic havia fet a partir del rostre de la seva dona.
Un altre bon amic personal, i coneixedor entusiasta de la seva obra, va ser, ja a la part final de la seva vida, el fotògraf hispanofrancès Jean Marie del Moral (Montoire, 1952), fill d’exiliats republicans (mare catalana i pare andalús), que el va visitar i retratar molt sovint tant a París com al Vendrell.
Del Moral acaba de publicar La casa de l’escultor. És un magnífic llibre de fotografies –fetes entre el 1980 i el 1987, les del Vendrell, i entre el 1980 i el 2010, les de París– que inclou retrats de l’artista i la seva esposa Nicole i imatges d’algunes de les obres més rellevants de l’escultor, però que sobretot té com a eix o motiu central la Casa del Pardo –un preciós palau renaixentista del segle XVI, l’edifici més antic del Vendrell, la seu de la Fundació de l’artista– i la casa de Fenosa a París.
Fenosa va comprar la Casa del Pardo l’any 1957 i, des d’aleshores i fins a la seva mort, sempre hi va passar els estius. Al llibre, Del Moral en mostra l’arquitectura i en capta l’atmosfera, però també en consigna, subtilment, expressivament, les rutines de Fenosa i la seva dona fent-hi vida.
Exiliat de la degradant i castellanitzadora Espanya franquista, Fenosa va mantenir sempre una catalanitat natural i vivíssima –en una de les fotos, se’l veu amb el diari Avui al costat–, i per això la seva va ser una vida viscuda entre el barri de Montparnasse i Catalunya. La casa de l’escultor funciona, així, com una exploració respectuosa i càlida de com eren els escenaris en què va transcórrer aquella vida. D’alguna manera, es pot dir que les fotografies de Del Moral, en especial les fetes al Vendrell, exerceixen retrospectivament d’amfitriones i transporten l’espectador als anys en què la casa era habitada i s’hi respirava un vitalisme plàcid, auster, conforme i enèrgic.
Editat per la Fundació Apel·les Fenosa, el llibre té, a més de les fotos de Del Moral, una emotiva carta apòcrifa del mateix fotògraf a l’amic escultor, mort fa temps, i un breu i substanciós assaig de Josep Miquel Garcia, el director de la Fundació Apel·les Fenosa.
No és fàcil destacar unes poques fotografies d’entre el centenar llarg que conformen el volum. Hi ha fotos en què es pot apreciar el Del Moral més formalista i suggeridor (per exemple, en la foto en blanc i negre de l’escala, la barana i les parets blanques, o també en la foto de colors elegants i vivíssims del porxo blau, amb els seus coixins i balancins i la seva tauleta); hi ha fotos en què el Del Moral retratista llueix amb una esveltesa plena de força i de precisió (Fenosa dibuixant, Fenosa descansant, Fenosa contemplant, Fenosa amb Nicole, Nicole treballant i vivint…); i hi ha, també, moltes fotos de detalls inopinats, d’objectes rars, d’obres i racons de taller captats amb una mescla enormement persuasiva de joc i de sensibilitat. En definitiva: un llibre excel·lent sobre un escultor (i el seu món, el seu art i la seva vida) excel·lent.
