La Fundació Vila Casas presenta una exposició antològica d’una de les figures més genuïnes i intenses de l’art dels anys setanta i vuitanta. De tarannà bohemi i extremadament prolífic, encara és poc conegut i força oblidat. Pintor autodidacta i de personalitat excèntrica, aviat va abandonar els privilegis de la burgesia barcelonina per iniciar un viatge iniciàtic, físic i pictòric. La seva singladura el va portar a allunyar-se progressivament de Barcelona cap a Sevilla i Madrid, a fer estades estiuenques a Horta de Sant Joan i a imbuir-se de Marràqueix i Bilbao en múltiples desplaçaments; ciutats on se submergia en els ambients més populars. Per a Claramunt, l’art era una prolongació de la vida mateixa, un espai en el qual buscava reconèixer el mateix estat d’intensitat que vivia.
Luis Claramunt. Naufragis i tempestes
Fundació Vila Casas. Espais Volart
Ausiàs Marc, 20-22. Barcelona
Fins a l’1 de maig de 2022
Mentre els artistes de la generació de Luis Claramunt (Barcelona, 1951-Zarautz, 2000) abracen l’art conceptual i polititzat, ell se centra en la pintura i el dibuix com una experiència catàrtica de donar compte de la realitat. Va treballar allunyat de les modes del seu temps, creant un estil totalment propi. Per alliberar-se dels seus orígens benestants, la seva font d’inspiració era la vida dels carrers de Barcelona on va compartir activament la cultura gitana i contacte estret amb el flamenc. Es capbussava en els ambients marginals, és a dir, les lluites de galls, els toros, el port, el barri xinès, els bars de matinada o els mercats ambulants. Extreia igualment temes dels seus autors de capçalera, com ara Stevenson, Melville, Conrad o Monfreid, tots ells narradors de sorprenents aventures en el mar viscudes en primera persona, que l’artista va recrear de manera molt personal.
En aquesta transformació vers la conquesta de la llibertat, va optar per l’art brut, el neoexpressionisme i les transavantguardes dels vuitanta, corrents en què va aprofundir mitjançant la seva relació amb els alemanys Martin Kippenberger i Albert Oehlen. Amic de Barceló, coincideix amb ell en el profund calat intel·lectual i en l’aventura personal que fa del quadre una alquímia sorprenent. Va guanyar reconeixement, quan es va traslladar a Sevilla i després a Madrid, gràcies al fet que Juana de Aizpuru -fundadora de la fira ARCO- es va convertir en la seva galerista i mentora. El MACBA li va dedicar una retrospectiva el 2012 amb una mostra que anava més allà del pictòric per centrar-se en fotografies, fotocòpies i experiments d’autoedició. Igualment, el 2016 la Galeria Marc Domènech va presentar una selecció de les obres dels anys 80.
Comissariada per Àlex Susanna i Sílvia Martínez Palou, l’exposició fa un recorregut cronològic que comença amb uns intensos retrats, fets de masses matèriques, gairebé amorfes, que al llarg dels anys es van diluint fins a convertir-se en signes gairebé cal·ligràfics. El trànsit entre allò figuratiu i allò abstracte, que caracteritza tota la seva producció, es fa més palès en els grans formats, on representa la memòria dels seus passejos pels entorns urbans de Barcelona, Madrid, Sevilla i Marràqueix, que tant el fascinaven. Observa sense descans deixant que siguin els llocs els que li parlin. “Per a mi no hi ha diferència entre la pintura figurativa i l’abstracta, perquè la pintura en si ja és la imatge d’una realitat. Una brotxada pot ser qualsevol cosa: un insecte, una lletra, una persona. Quan fas una pintura abstracta també es parteix d’una realitat, llavors funciona la imaginació i la memòria que és una realitat tan tangible com qualsevol altra”, assegurava l’artista que es negava que pengessin etiquetes a la seva obra.
L’itinerari s’organitza en set àmbits que permeten recórrer les diferents etapes i viatges que va fer al llarg de la seva vida i que van marcar el seu rumb. Hereu d’una tradició expressionista que entronca amb “l’España negra” que passa per Goya, Picasso, Zuloaga, Gutiérrez Solana i amb una connexió profunda amb el miserabilisme de Nonell (el MNAC va presentar el 2012 un diàleg entre ambdós artistes), cal destacar la seva passió per les figures torturades dels expressionistes alemanys com ara Munch, Nolde, Beckmann o Kirchner. Els anys de Barcelona (1970-1985) van ser foscos i tràgics, d’empastació rica, colors violents i descomposició dels traços. Els indrets de pobresa i exclusió (zones deprimides, suburbis i ravals), on el dolor hi és ben present, adopten una actitud agressiva de traços febrils i veloços, mitjançant la qual deforma la semblança natural per evidenciar el procés gestual i cal·ligràfic. Línies desordenades, escissions aspres i traços tremolosos configuren una obra que no intenta reproduir sinó materialitzar directament el que viu. Així el pintor no se sent obligat a escollir els colors segons un criteri de versemblança, ans a l’inrevés, les seves torturades figures són vermelles, grogues o blaves segons un procés d’atribució de significat. La funció plàstica constructiva del color és entesa com a element estructural de la visió. Color i sentiment, color i estat d’ànim constitueixen una unitat. La Galeria Dau al Set amb Salvador Riera al capdavant va exposar en diverses ocasions el treball tremendista d’aquesta etapa.
Luis Claramunt. Paisaje con telaraña, 1979. Oli sobre tela. © Pablo Román 
Luis Claramunt. Sense títol. Naufragio negro rojo, 1997. Oli sobre tela. © Pedro Martínez de Albornoz
A Sevilla (1985-1990) pren un compromís ferm amb la pintura, es professionalitza i el seu llenguatge evoluciona cap una síntesi i reducció amb l’emprament dels mínims elements possibles. Els temes de toros i de visions urbanes nocturnes que conrea en aquell moment perden densitat i textura, la gamma cromàtica es redueix, la perspectiva es distorsiona i les estructures semblen tremolar. Les seves llargues estades a Marràqueix (1985-1988) també suposen un canvi radical. Viu l’atmosfera i la proximitat de la gent i connecta amb la tradició orientalista que idealitza l’exotisme. Però els seus personatges no viuen en palaus ni vesteixen fastuosament, sino que captaires, músics, venedors o encantadors de serps subsisteixen al carrer immergits en una llum esclatant. Retrata l’activitat quotidiana amb una certa desproporció i un rigorós esquematisme que aplica amb un traç directe, escarit i essencial proper a l’abstracció. El seu trasllat a Madrid (1990-2000) significa connectar amb l’expressionisme abstracte i retornar a la literatura. Amb la sèrie Shadow Line, en homenatge a la novel.la de Joseph Conrad La línia d’ombra, en la que el protagonista deixa enrere el mar quan els signes de joventut s’acaben, reprèn els motius mariners, però ara no són temes portuaris sino velers a la deriva enmig d’un mar ferotge.
Als anys 90 s’interessa per la natura: primer la sèrie sobre arbres (oliveres) i després la suite apocalíptica sobre naufragis de barques i tempestes de sorra al desert. La sèrie titulada Naufragis i tempestes (que dona el títol a l’exposició) és la darrera i encara segueix mantenint aquesta manera compulsiva d’entendre la pintura tan característica al llarg de la seva trajectòria. El gest dinàmic que recorre la tela descarrega l’energia acumulada com si es tractés de cops de fuet, impulsos que són el reflex directe de l’estat visceral del pintor. La desintegració de la pinzellada, carregada inicialment de matèria pictòrica, que s’arrossega i es deixa anar a poc a poc fins a perdre la seva densitat, està directament relacionada amb els estralls del tema tractat. El dramatisme de les imatges, d’una naturalesa agitada i desenfrenada –que reflecteixen l’experiència existencial de l’ésser- resta subratllat per l’execució arrauxada que accentuen la visió romàntica de l’absolut. La travessia clou amb el conjunt Tormenta de hielo que va realitzar uns mesos abans de la seva mort en el que es recondueix a sí mateix obrint-se pas a la llum i la calma. El mateix Claramunt va dir: “Cada cop m’estic tornant més zen”.
