Recordo que, fa pocs mesos, jo mateixa escrivia que la manca d’exposicions impressionistes a Catalunya havia suscitat l’espectacle immersiu com l’única redempció possible per a poder presenciar gran part del que s’havia forjat en la París decimonònica. Per fortuna i nostra, però, encara hi ha qui sembla sentir les nostres pregàries i recuperar la feina digna d’un museu nacional.
Suzanne Valadon. Una epopeia moderna
Comissari: Eduard Vallès i Philip Dennis Cate
MNAC, Barcelona
Fins a l’1 de setembre de 2024
Des del 19 d’abril fins a l’1 de setembre de 2024, el MNAC ofereix una exposició que posa el nostre país directament a l’epicentre del comissariat europeu. No només per la innovació del tema, sinó per l’excepcional i meticulosa cura que Eduard Vallès, conjuntament amb Philip Dennis Cate, presenta per primeríssima vegada al públic català i de la resta de l’Estat. Amb el títol Suzanne Valadon. Una epopeia moderna es pretén realçar la figura de Valadon no tan sols per la seva qualitat d’artista, sinó també per a posar en relleu el llarg camí que va haver de recórrer per arribar a consolidar-se com a tal. És per aquest motiu que l’exposició proposa un circuit inèdit per la vida i obra de Valadon que testimonia el seu impacte dins una història de l’art que l’ha volgut oblidar.
Els inicis: de model a artista
Marie-Clémentine Valade – abans de ser batejada com a Suzanne Valadon per Toulouse-Lautrec – va ser una de les figures més importants per a la reproducció artística de finals de segle. Amb un Montmartre encara en construcció i la pintura impressionista obrint fronteres als –ismes artístics, era coneguda per ser una de les models més retratades pels artistes de la Belle Époque. L’exposició s’encarrega de mostrar aquesta primera faceta de Valadon amb obres de Renoir o Lautrec, com Ball a la ciutat (1883), Retrat de la pintora Suzanne Valadon (1885), respectivament, o també quadres de Puvis de Chavannes o André Utter. Suzanne Valadon va ser, endemés, musa d’altres disciplines artístiques tals com la música o l’escultura. Erik Satie qui va crear les famoses Vexations després que finalitzés la seva relació sentimental, i, també, va ser model d’Edgar Degas o Henri Matisse per a diverses escultures.
El que és realment sorprenent d’aquest primer tast de la vida de Valadon és el seu lligam amb els artistes de casa nostra. Va ser retratada per Ramon Casas, Santiago Rusiñol, però sobretot el vincle estret el va tenir amb Miquel Utrillo, sent musa i model de la majoria de les seves creacions. És digne d’elogi l’obertura de l’exposició a través d’una primera sala dedicada a reconèixer Suzanne Valadon dins de les obres més emblemàtiques de Rusiñol o Casas, les quals, tanmateix, formem part de la col·lecció permanent del museu.
Així com afirma Vallès, és important parlar d’aquest pas de model a artista del qual va partir Suzanne Valadon. L’exposició inicia amb aquesta primera aproximació per insistir en la dificultat afegida que va haver de superar Valadon per a ser reconeguda com una verdadera artista dins d’una època en què ser model, la major part de les vegades, estava estrictament vinculat amb les repercussions socials de la prostitució. Cal recordar que aquells temps ja començaven a estar completament vinculats a una cultura de masses consolidada que donava pas a la sexualització dels productes culturals —i, per conseqüència, de les models— cada vegada amb més llicència. L’exposició se centra, per tant, en l’evolució d’aquesta etapa, de model a artista que va superar Valadon, com un cas únic dins la història de l’art.
Retratar l’essència
A mesura que el recorregut de l’exposició avança, hom pot anar identificant aquests gèneres pictòrics referents de l’època. De fet, seguint el relat principal dels (pocs) estudis de la seva obra, és evident que té una clara reminiscència a la dels autors per als quals va ser model. Tempteja entre un impressionisme degasià, on la imatge compositiva és furor de creació; també es percep aquell postimpressionisme més auster que irromp Cézanne; la coloració digna d’un fauvisme matissià, o inclús, l’ús d’elements al·legòrics i retòrics que recorden a les obres de Puvis de Chavannes.
Ara bé, el que verdaderament s’ha d’enaltir d’aquest reconeixement és la mirada meticulosa que va tenir Valadon de tots aquests artistes i gèneres. Va ser una autèntica observadora. És cert que treballar de model va fer que a mesura que posava per a diferents eminències de l’art del moment, tingués fàcil accés als seus mètodes i tècniques. Però, gràcies a aquesta qualitat d’observació, Valadon va arribar a desenvolupar una tècnica pròpia que, tot i que pugui recordar als diferents gèneres pictòrics ja citats, alhora és gairebé impossible associar-la estrictament a tan sols un d’aquests.
La figura de Valadon va ser lloada, admirada i, tanmateix, oblidada a causa de l’escàs interès de conservació que va tenir l’obra després de la seva mort. L’exposició s’encarrega, en part, de tornar a posar en boca dels crítics la magnificència artística de Suzanne Valadon, i així ressituar-la en el lloc què hauria de pertànyer dins la història de l’art occidental.
En tot cas, considero que reduir la nostra mirada actual a, solament, perpetuar l’obra de Valadon a través d’una correlació d’imatges, no hauria de ser precisament el verdader epítom per a rendir una bona anàlisi de l’exposició. Per primera vegada ens trobem davant d’un cas únic en tant que la mirada femenina i feminista que s’hi amaga al darrere del simple objecte artístic és una de les mostres més excepcionals de subversió del gènere – tant pictòric com social – que s’ha fet mai. Tal com cita el mateix Eduard Vallès, no es tracta d’elogiar la seva figura per la seva excepcionalitat de dona artista que va poder gaudir de l’èxit de ser-ho en vida, car ja n’hi havia d’altres que feia anys que eren part de la competència artística moderna, sinó que Valadon és un cas singular en tant que per primera vegada la mirada de l’artista és una mirada veraç que aconsegueix trencar amb els prejudicis estètics de l’època.
La subversió dels gèneres
El cas de Suzanne Valadon fa que per primera vegada l’espectador pugui evidenciar els efectes subversius que s’hi amaguen al darrere d’un dels períodes artístics més importants. El fet que Valadon no s’estableixi en cap gènere pictòric concret evidencia que la seva condició d’artista, i, tanmateix, de model, fos incompatible amb aquesta perpetuació de la novetat constant que representava la modernitat. Ja deia Octavio Paz que una de les ambicions de la modernitat repercutia a ruptures incessants que desenvolupaven en nous començaments, als quals Valadon només va tenir accés com a model, però no com a pionera. La pràctica d’aquesta pintora, però, encara és més excel·lent, car el que realment fa és avançar dins la modernitat sense oblidar les arrels, arribant a crear una mena de mosaic que reuneix les característiques més ambicioses del que entenem avui per modernitat pictòrica.
Amb els seus nus —entre els quals hi ha el primer nu íntegre d’un cos masculí de tota la història de l’art, Adam i Eva (1909)— s’ha pogut comprovar que la mirada sobre les dones retratades en total intimitat és completament diferent de la que la història de l’art ha reconegut al llarg de la seva creació, és a dir, una mirada masculina esbiaixada indiscutiblement, pels rols de gènere. El que per a la societat de masses era erotisme i sexualització, per a Valadon eren afers recurrents de la vida de les dones. Per tant, la seva mirada al cos nu trenca amb el que la societat de masses pretenia convertir.
Els nus de Valadon no desprenen sexualització, sinó un costumisme inherent i sorprenent per l’època en què van ser creades aquestes obres. De fet, si hom es fixa en alguns d’aquests exemples, així com La tiradora de cartes (1912), o qualsevol de les seves Odalisques, podem veure com l’autora presenta un cos nu, més aviat, auster que s’oposa amb el tractament meticulós i, inclús eròtic, de les teles o els detalls dels objectes, com les natures mortes, que també formen part de la composició. Es tracta d’un procediment que procura que l’espectador sigui capaç d’aturar-se en l’obra per observar els detalls més minuciosos d’aquesta sense donar una estricta importància al nu.
Voldria pensar que la recuperació de l’obra de Valadon no és fortuïta sinó que és fruit d’aquesta insatisfacció general que s’adreça a la falta de curadories exemplars, tals com la que el MNAC acaba de presentar. Una exposició que escapa del transhumanisme que apel·la a l’entreteniment, per recuperar aquelles estructures que sí que es comprometen amb l’educació cultural. Amb això voldria posar rellevància a la cura dels nombrosos detalls que s’incorporen en l’exposició, així com petites sales o espais annexats dedicats als diferents artistes relacionats amb Valadon, per tal de possibilitar una millor comprensió dels vincles amb els diferents artistes del moment. La sala dedicada a la relació amb Satie o l’espai escenificat amb les ombres xineses de Miquel Utrillo dinamitzen l’exposició sense necessitat d’entretenir ni de treure part de protagonisme a Suzanne Valadon.
Dit això, només queda felicitar a Eduard Vallès i el seu equip per la creació d’aquesta exposició, però sobretot, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, per l’àuria decisió d’apropar la figura de Suzanne Valadon a la societat catalana.
És membre de l'equip d'El Temps de les Arts i ponent adjunta de la Secció d'Arts Visuals de l'Ateneu Barcelonès.