Es tractava d’un acte polític, social i cultural amb una motivació molt concreta: recaptar fons per afrontar la que s’esbrina complicada defensa dels catorze joves antifeixistes de Pego encausats amb enfollides peticions de condemna per fer front a un grupuscle neonazi amb disfressa d’animació futbolística. Però el “No passaran!” d’anit va ser també una mena d’assaig general de memòria i resistència, una prèvia dels molts actes que vindran en els temps foscos. Amb la cultura com a arma per canalitzar les reivindicacions i protestes.
Anit, a La Trilladora de Pego, la màquina metafòrica de matar feixistes de Woody Guthrie va tornar afinada i sonant amb força. Davant l’inici del judici a Alacant contra els activistes, el 17 d’octubre vinent, el grup de suport als joves i el món de la cultura es posaren a treballar en l’acte per poder dotar la defensa d’una caixa solidària. Un acte reivindicatiu, amb actuacions en petit format i gran significat i diversos parlaments, més un concert més festiu. Per alliberar les moltes tensions del moment.
Amb bona part de l’escena valenciana bolcada. La cooperativa Neu al Carrer i l’empresa Tickètic es posaren al servei de la causa per la recaptació. Altres entitats com el col·lectiu jurídic contra la repressió Alerta Solidaria també hi col·laboraren. Feliu Ventura i els pegolins Smoking Souls s’encarregaren de la direcció artística. La convocatòria i la resposta popular foren un èxit. Persones de totes les edats, de Pego i molt diferents procedències, ompliren el recinte. O donaren suport econòmic a través de la fila zero i moral amb diferents missatges. La participació dels artistes va ser totalment desinteressada. Els organitzadors anunciaren una recaptació gens menyspreable de 45.000 euros.
Tot i els lemes benintencionats, tanmateix, a pesar de la brutal energia positiva generada, costa de pair el que està per vindre, un judici en què uns joves podrien acabaren en presó per ensenyar-li les línies roges al feixisme. “Com els dius als teus pares, els teus amics o la teua parella que ens poden privar de llibertat?”, es preguntava el portaveu dels encausats. Situacions kafkianes que s’estan produint a tot arreu, en què l’Estat, amb governs conservadors i suposadament progressistes, criminalitza determinades dissidències amb un entramat legislatiu de lleis que permeten l’acarnissament.
L’acte serví per recordar la situació dels CDR, Valtònyc, Pablo Hasél (de qui es va llegir una carta) o els joves d’Altsasu. Sense oblidar els casos repressius sense eixir del País Valencià, a Alacant, València i Castelló. Tot just un encausat de València recordava també que, lemes entusiastes a banda, els feixistes “ja han passat”. “El que hem de fer ara és fer-los fora”, va concloure. El feixisme ocupa, de fet, les institucions. Blanquejat i amb poder.
Memòria. Beneïda, maldita memòria.
Però seria injust amb aquest enorme esforç quedar-nos amb les pors, el vertigen i la mirada fosca. Perquè el d’anit va ser un acte de vitalitat i voluntat col·lectiva, d’advertència que quan passen aquestes coses el feixisme i els seus tentacles trobaran algú a l’altra banda. De fet, l’acte, conduït pels periodistes Sénia Mulayali i Cèsar Monsonís, va començar amb retard perquè la zona d’acreditació es va veure desbordada. “L’abraçada popular als encausats”, com la va definir el conductor, va ser gegantesca. L’objectiu de fer-los veure que no estan sols. Que “respondre al feixisme no és cap delicte, és una obligació”, com va dir la portaveu d’Alerta Solidària, Maria Josep Martínez.
Les actuacions musicals, totes amb contingut i càrregues de profunditat, s’alternaren amb discursos i vídeos. Inici amb veu de dona, amb La Maria, Jazzwoman i la cantautora de Pego Kela, sòbries i emotives. “Açò passarà, açò passarà”, cantava Kela com en un mantra. Tant de bo. I un bloc de discursos de personalitats pegolines. L’escriptora Elvira Cambrils va fer el primer gran exercici de memòria. I va invocar Herbert Marcuse per recordar com és de perillosa la tolerància amb els intolerants. Eva Salvador, ampliava la panoràmica al voltant de la memòria, els avenços socials amb la República, la repressió feixista posterior a la Guerra Civil.
Salvador també va recordar, molt simbòlicament, els antifeixistes del poble assassinats en camps de concentració, com ho farien més tard Josep Nadal i Àlex Seguí, reunits per interpretar de nou un dels clàssics de La Gossa Sorda, “Tres de Pego”. Moment d’alta intensitat emocional, per molts motius. Uns minuts elèctrics.
Salvador Bolufer, mentrestant, va bandejar per uns moments el seu vessant sorneguer per fer un símil entre els fets actuals i la persecució que Pego va patir a la dècada del 1980 per la guerra de l’aigua. I Miquel Ramos, periodista i antic component d’Obrint Pas, va posar sobre el taular la violència feixista “contra les nostres manifestacions i actes”, en referència a les víctimes del Nou d’Octubre de 2017, agressions que es jutgen ara. Temps d’observació sobre el comportament de la justícia en uns casos i altres. Perquè, va dir Ramos, els que haurien d’enfrontar-se al jutge eren aquelles que volien empaperar els carrers de Pego amb la cara d’Adolf Hitler. “No sols vos donem donar suport, vos volem donar les gràcies. Ni un pas enrere. La lluita continua”, va concloure.
A més de totes les lluites passades i presents de Pego, de les seues víctimes, hi hagué una altra figura que va planar en el tram final de l’acte, la de Guillem Agulló. La intervenció del Cor de l’Eliana, les actuacions emotives de Feliu Ventura i Xavi Sarrià, remetien a l’homenatge al jove antifeixista assassinat, celebrat el maig del 2022. Guillem pare i la seua germana Betlem, també hi volgueren estar presents, com a acte de suport impagable a les famílies. Betlem, a més, va fer un discurs contundent, amb molta molla. Va recordar “batalles perdudes” i va argumentar que “amb el govern del Botànic hem perdut una gran oportunitat. No es pot governar per a tots”, va dir en referència a no haver aprofitat l’oportunitat per enfortir la identitat pròpia, els drets i llibertats. Mostrar l’stop a la intolerància.
Darreres actuacions musicals, no sols de l’escena en la nostra llengua perquè Ciudad Jara i Mafalda també es van sumar. Moment Smoking Souls. I el torn dels protagonistes, els encausats, sostenint una pancarta recordant que el judici no és un malson, que és real. I articulant un discurs dur, sense concessions, parlant de “judici polític”, d’una lluita “que dura 90 anys”. “No som els primers ni els únics en sofrir un Estat fallit i corrupte”, van etzibar. El públic dempeus, amb un nus a la gola. L’angoixa i l’esperança planen pel recinte. Sona la Muixeranga. Irrompen uns muixeranguers. Més emoció. Acaba la primera part.
Parlem uns moments amb Pau Camps, guitarrista dels Smoking. Està esgotat però content. Els artistes han respost. La gent ha respost. Toca una mica de distensió després de tantes emocions i solemnitat. Es retiren les cadires. Es prepara l’escenari per a les actuacions de Pupil·les, Vaire, Diàspora, Blarse i DJ Cate. “Si no puc ballar, la teua revolució no m’interessa”, va dir Emma Goldman. Temps i ocasions hi haurà de tornar a tòrcer el gest.
