Anpu –Anubis per als grecs– treballa amb la precisió d’un cirurgià en un cos que acaba de tancar els ulls. Els obrirà en una altra vida virtual si el déu de l’inframon fa bé la seua tasca. Si tot va bé, es trobarà en una altra “pantalla” de la seua existència. En aquesta, l’espera un Camp de Joncs etern. La momificació és un procés llarg i secret que està reservat al déu-xacal i als seus operaris. La màquina de resurrecció està en marxa.
A la major part de la societat occidental ens fascinen. Les mòmies són la demostració física més pròxima que demostra que des del principi de l’evolució humana hem mirat de perdurar. D’inventar-nos si calia un més enllà, però sense els problemes del “més ací”. Volem proposar-vos un viatge a través d’autèntiques mòmies de cronologies i procedències diverses. Precisament en aquests dies on recordem els morts i d’alguna manera, els tornem a la vida. Gràcies bàsicament a l’escalfor de les castanyes i els moniatos, que fa un temps ens protegien del fred que no acaba d’arribar-hi. Mòmies.
Algunes són ara mateix a València. I la darrera la coneixerem gràcies a una exposició organitzada per la Fundació “la Caixa” en col·laboració amb el British Museum que s’exhibeix al Caixaforum de València, a allò que Santiago Calatrava va batejar com “L’àgora”. La mostra es diu “Mòmies” i ens dona a conèixer la història de sis persones que van viure fa més de dos milers d’anys. Aquests cossos –amb noms- encara “perduren” embolcallats en una mortalla gairebé eterna. La visita no només és recomanable. És intensament aconsellable.
L’interés d’aquest article no només és estètic; també és antropològic. Perquè alguns dels cossos que descobrireu en el nostre Temps de les Arts tenen un denominador comú: són infants. Restes humanes inhumades o momificades. L’últim –el que podem veure a la mostra de la Caixa- ens conta l’anònima i curta vida d’un xiquet d’uns tres o quatre anys que segurament gràcies al seu retrat el podríeu reconèixer al carrer ara mateix.
I comencem el nostre viatge a través de restes humanes de més de dos mil anys. En primer lloc, haurem d’anar al Museu de Prehistòria de la Beneficència de València per a trobar un enterrament infantil ibèric. Aquest infant es va descobrir sota el sòl d’una habitació al poblat del Castellet de Bernabé, molt pròxim a Llíria, l’Edeta ibèrica. Aquest batibull d’ossos ajupits i un crani proporcionalment gran – que mostra l’edat de l’individu- no s’havia soterrat al costat dels adults a la necròpolis de la ciutat. Els erudits parlen d’un ritual específic: potser relacionat amb sacrificis fundacionals o litúrgies que tenen a veure amb el pas de l’edat. Té uns dos mil tres-cents anys i continua relatant-nos coses si parem l’orella a escoltar-lo. Els que escriuen açò van assistir al moment en què un visitant s’acostava a aquell enterrament en gerro i el contemplava en silenci, com imaginant-se’l en vida…
Però, efectivament, la nostra primera parada no ens ha mostrat una mòmia… Una paraula –“mòmia”– que deriva de l’àrab “mumiya”: en un principi significava “betum resinós” que s’aplicava a alguns cossos. Després, esdevingué una exudació resinosa i negra que s’extreia de les “mòmies” egípcies embalsamades. La paraula passà a designar un cos tractat d’una determinada forma per a perdurar anys, segles, mil·lennis… I ara, anem a la primera “mòmia” autèntica del nostre particular Hit-parade momicular…
Per a fer-ho, haurem de visionar tota la col·lecció de relíquies de la Corona d’Aragó i fixar-nos en una en especial. Ara mateix, aquests objectes que anaven ajuntant els reis de la Corona, es troben a la Seu de València. Entre draps, tíbies, cabells, sospirs de sant Joseps, ales i samarretes, trobem una “mòmia”. A primer cop d’ull sembla un d’aquells aliens que els americans tenen en la mítica àrea 51 –concretament, a l’hangar 18- al desert de Nevada, una extensió tan gran que hi cap de tot: fins i tot naus alienígenes i éssers vinguts d’un altre planeta. Però no.
De fet, esteu davant d’una relíquia molt important, perquè és un cos sencer. Forma part de la col·lecció d’objectes sagrats que els reis de la Corona deixaren en herència als seus ciutadans. Molts d’aquests objectes són fascinants, sorprenents o fastigosos, segons com te’ls mires. Des d’una pedra del portal de Betlem fins a una camisa que una tradició pietosa diu que portava el nen Jesús. La que observem ara són les restes d’un dels infants que va morir la nit de la degolla dels innocents manada pel rei Herodes. Segons la tradició, el terrible rei (ho va ser, de fet) manà “degollar” tots els nens que tenien entre zero i dos anys. Així eliminava Jesús, que acabava de nàixer. D’aquesta manera es desfeia de la competència, ja que la profecia deia que el Messies es faria amb el poder de Palestina. I això no ho podia permetre ell, perquè Herodes “era” el poder.
Però mentre no hi haja un estudi paleoforense de la peça, només podem emetre conjectures sobre aquesta despulla humana. Podrien ser fins i tot les restes d’una mòmia egípcia del període ptolemaic que va passar d’Alexandria a Jerusalem i d’allí a Roma. O directament d’El Caire a mans dels reis de la Corona, ja que els intercanvis de tot tipus amb Egipte eren normals entre nosaltres i l’orient de la Mediterrània des del segle XIII. Molts notables musulmans “regalaven” relíquies als nobles cristians en senyal de bona voluntat. Per als primers no tenien cap valor aquells fragments de despulles. Però per als segons significaven molt. El mercat de relíquies en l’edat mitjana movia molt negoci i tenia una part important d’impostures i falsificacions. Ara mateix, moltes relíquies que formaven part de la col·lecció patrimonial de la Corona d’Aragó estan exposades en el nou espai museístic de la Seu de València. Una d’elles –no exhibida– és l’infant que es conserva en una urna i pretén ser un d’aquells innocents que el poder romà va eliminar quan Herodes i Ponç Pilats estaven buscant entre els nounats el Jesús evangèlic. A València el Patriarca Ribera – apassionat de les relíquies i l’antiguitat- també té dos o tres “innocents” en la seua “col·lecció”. E se non è vero è ben trovato…
Les restes del patriarca Ribera
Ell mateix s’ha transformat en una relíquia perquè dins del “taüt” daurat a la capella de Corpus Christi de València, trobem el seu cos conservat en una mena d’exoesquelet que conserva restes dels ossos de l’home més poderós i influent del Regne de València. I amb sabatilles. Aquest prodigi el podem observar el dia 6 de gener de cada any, que es commemora la mort del virrei. Aquest dia, el bocaport que tapa part de la capella dedicada a sant Joan de Ribera s’aixeca i deixa veure el sepulcre daurat del patriarca entre dos lleons. Però com en una nina russa, a dins encara hi ha més sorpreses. Si el “despullem” trobarem una curiosa carcassa que mostra una imatge sorprenent: una mena de Robocop postridentí, una mena d’escultura antropomorfa de metall amb diferents finestres per a mostrar-ne part de les despulles. Aquesta fotografia la va fer José Grollo, un dels emprenedors i activistes empresarials i culturals més importants que tingué la ciutat de València a principis del segle XX. Grollo va fer moltíssimes fotografies amb un valor patrimonial indiscutible. I una d’elles va ser la de les restes del patriarca Ribera.
I ara, anem directament a la mòmia que s’exposa a la mostra de Caixaforum: és d’un infant, i possiblement siga coetània de “l’innocent” de les relíquies dels nostres reis i reines… Prové d’El Fayum, un oasi proper a la ciutat d’Arsinoe. Correspon al període grecoromà, un temps on els rituals de momificació van canviar substancialment. Una de les innovacions importants en els rituals funeraris egipcis d’aquest període tardà -i que connecta directament amb els primers segles de la nostra era- les trobem en el món de la pintura de retrats i d’icones. Perquè les anomenades “màscares de mòmies” procedien sobretot de l’oasi de Fayum, literalment Shedet “el mar” en egipci.
Aquests retrats d’El Fayum van ser descoberts per Pietro della Valle al segle XVII, però més tard Flinders Petrie –un dels pares de l’arqueologia moderna- va excavar i recuperar d’una manera sistemàtica centenars d’aquests retrats a la zona d’Hawara i Antinòpolis, que recorden moltíssim les representacions que trobem als frescos de Pompeia i Herculà: amb una mirada que s’adreça a l’espectador, amb grans ulls i amb una extraordinària força expressiva. Aquestes “taules” pintades amb el rostre del difunt, es col·locaven entre les benes de les mòmies i coincidien amb la cara del mort. I es van escampar per tot Egipte, fins arribar a la zona del Delta i fins i tot al sud, a Assuan. Aquest sincretisme compatibilitzava i reinterpretava les concepcions i les pràctiques funeràries clàssiques de l’antic Egipte amb els nous gustos estètics de les societats hel·lenístiques i romanes. De fet, en aquesta zona de la terra del Nil, s’havien trobat egipcis, grecs i romans. La momificació es va continuar practicant, però les tècniques, els rituals i els estils van evolucionar. Fins i tot, les ofrenes funeràries també van canviar. En aquest enterrament col·lectiu –on es trobava la mòmia de l’infant– l’equip de sir Flinders Petrie no només va trobar els objectes habituals, sinó que a més descobrí joguets perquè el nen pogués jugar en el més enllà. Una piloteta amb uns colors sorprenentment vius ens fan pensar que el xiquet la va comprar ahir, a la parada del cantó de casa. Una pilota que recorda les de la pilota valenciana.
A conseqüència d’aquest sincretisme, els taüts antropomorfs es modificaren en part i aparegueren noves solucions per a la representació del rostre dels difunts. De fet, no sabem si els retratats eren romans, grecs o egipcis. Però sí que sabem que es transformaren en una mena de finestra espiritual cap al món dels relats de la nova religió sorgida de la fusió de totes les anteriors religions de l’antiguitat. La Mediterrània –el Mare Nostrum– s’havia convertit en una mena de distribuïdor de costums i d’influències. Els sarcòfags ja no es feien només de fusta, sinó que aparegueren materials com el lli i el guix que modelaven la forma del cadàver. A la part del cap ara es col·locava un bust que s’aproximava molt als trets físics dels difunts. Són les denominades “màscares de mòmies” que els arqueòlegs van dividir en dos grups: les més realistes, on es defineix perfectament el rostre del personatge momificat, o els més idealitzats, amb trets més difuminats, però amb més policromia i llum.
A aquesta tradició –més romana– se l’acompanyava de símbols i amulets egipcis, com l’ankh, que era la clau de la vida i que donarà lloc a la creu cristiana. També hi havia una tercera variant: es posava una taula molt fina de til·ler o d’altres fustes corbades on apareixia representada la cara del finat. O senzillament, tot el cos es siluetejava en forma de sudari que cobria tota la part superior del cadàver. Era un llençol dibuixat, el que ara definiríem com un “pòster” del difunt. Hom pensa que els artífexs venien directament de la Campània o de la mateixa Roma. Per això trobem tanta proximitat entre les pintures de Pompeia, Herculà, Roma i els retrats d’aquesta època a Egipte. En molts retrats d’El Fayum –i la nostra mòmia n’és una mostra- podem apreciar la semblança entre el retrat del difunt finat i el “retratat”. Gràcies a les arracades, als collars, als pentinats, barbes i cabells, podem datar les imatges amb una precisió d’anys, perquè en fa 2000, la “globalització” també creava moda, tendència i “fashion victims”.
Els artífexs –autèntics artistes– aconseguien una imatge molt aproximada de com eren en realitat aquests difunts anònims. La tècnica de pintar i els materials amb què ho feien, permetien una minuciosa representació de la realitat, dels volums i dels colors. Al remat, feien autèntics retrats dels morts. Amb uns ulls enormes i unes faccions molt realistes que han perdurat en tota la història de la pintura: des de les imatges de Teodora i Justinià a Sant Vital de Ravenna, les icones bizantines, els nostres Pantocràtors, al Greco, Modigliani o Roauault. Definitivament, podríem reconèixer pel carrer aquestes persones que ara mateix “tenen” uns 1800 anys. Curiosament, nosaltres hem continuat la tradició dels retrats d’El Fayum: moltes làpides als nostres cementeris tenen la imatge del difunt: una foto. Gràcies a això els reconeixem.
I ara, observem detingudament la mòmia infantil. Es va descobrir en una fossa on hi havia diversos cossos. El 1888 Flinders Petrie la va tornar a la “vida”, que va escriure les primeres impressions de la descoberta: la considerava “la més interessant de totes” perquè tenia el retrat pintat sobre tela, una tècnica diferent a la de les màscares sobredaurades i a les taules de fusta. Quan va morir, tenia aproximadament uns 4 anys i pertanyia a una família molt rica. El seu petit cos està embolcallat amb cura amb moltes capes de benes, i a la part inferior del sudari el veiem com un ésser daurat al costat de sacerdots que fan rituals. Als diversos sudaris del cos, molt malmès possiblement a causa de la manipulació en el procés de momificació, cal afegir-hi una peça de roba més gruixuda que envolta el cap. Sobre ella apareix la fusta sobre la qual està pintat el seu retrat: ulls enormes, vius, cabells curts per davant…I per darrere, el record de la trena lateral que portaven normalment els infants a l’antic Egipte. La substància fosca que encercla la zona superior de la mòmia possiblement servia per a col·locar un altre sudari i centrar així la mirada amb el retrat.
En la mateixa tomba, es van descobrir més mòmies: una d’elles, una dona, que apareixia retratada sobre tela i fusta. Les representacions de la nena i el nen s’havien fet amb cartonatges sobredaurats.
A l’antic Egipte hom creia que el cos d’una persona havia de sobreviure a la mort per poder entrar al Més Enllà. Per tant, si l’aconseguien conservar, era més fàcil que el difunt-vivent aconseguís l’objectiu. Anubis –l’Anpu egipci- n’era el director del projecte Aquest “final etern paradisíac” era l’anomenat “Camp de joncs”, una mena de cel, ple de canals d’aigua i camps fèrtils plens d’albergínies com a melons. Mentre aquest cos es momificava, es transformava en una mena de déu, en una nau nodrissa on els dos esperits de la persona –el ka i el bai- tenien la base per a poder viatjar lliurement entre la terra dels vius i la dels morts. En aquests viatges els morts-vius anaven al seu tros del Camp de joncs a llaurar i a collir. Ni morts podíem deixar de treballar. Els més rics feien servir figuretes d’Uixebti. Eren una mena de “Madelmans” que els difunts enviaven a treballar per ells. En algunes tombes de gent molt rica se n’han trobat 365. Un per cada dia de l’any. Aquestes estatuetes portaven el nom d’Uixebti, que en egipci vol dir “el que respon”. I és que sempre hi ha hagut classes. Uns difunts que no podien permetre’s el luxe de deteriorar-se mentre anaven al bancal. Gràcies al El Temps de les Arts nosaltres podem fer el viatge al nostre particular Camp de joncs cada setmana.
