Feia temps que a Barcelona no vèiem el treball del pintor i escultor Xavier Mascaró (Suresnes-sur-Seine. París. 1965). De fet només tenia coneixement d’algunes exposicions realitzades durant la dècada dels 90, concretament a la desapareguda galeria Matisse, on mostrava les seves pintures relacionades amb la natura a través de fulles vegetals, de les que Maria Lluïsa Borrás vinculava a l’art povera. En canvi en exposicions anteriors, també dins del terreny pictòric, es va interessar pel món dels àtoms. Més endavant a la galeria dels Àngels ja vam poder contemplar escultures de ferro, tot i que a finals dels 90 ja realitzava les primeres obres en bronze. Però malgrat la seva absència en els espais artístics de Catalunya –l’ultima exposició la va fer al 2006 a la galeria N2 de Barcelona–, la seva producció ha estat incessant, tant a la resta de l’Estat com a l’estranger.
Conjunt escultòric Els sis guardians (2017)
Carrer Roc Boronat, entre Sancho d’Àvila i La Llacuna, davant del Museu Can Framis.
Barcelona.
Exposició permanent
Les seves escultures monumentals s’han exhibit en galeries privades i espais públics, com és el cas de Segovia, on un dels seus coneguts guardians agafa amb les seves mans una gran creu, com si fos una espasa. L’obra està col·locada en una plaça i al darrera seu s’aprecia l’aqüeducte, com si estigués vigilant una de les obres d’enginyeria romana més importants de la península ibèrica. També al Paseo del Prado i al Paseo de Recoletos de Madrid va instal·lar 12 guardians disposats en fila un davant de l’altre, on el que tancava el grup encara era més gran respecte als altres, com si fos el vetllador de tots ells. També hi ha obres monumentals a les poblacions de Ceutí (Murcia), Jerez de la Frontera i Pinto (Madrid). El 2010 hi havia 9 guardians que custodiaven l’IVAM de València, disposats un al costat de l’altre davant mateix de l’entrada principal.
Xavier Mascaró viu actualment entre la ciutat de Mèxic, on des de fa 8 anys té el taller, i Madrid, encara que també havia viscut a Barcelona –hi va tenir el seu primer taller–, Nova York i Londres. Va estudiar a la Facultat de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, especialitzant-se en Pintura. El 2000 va anar pensionat a l’Acadèmia d’Espanya a Roma. Ara per fi i gràcies a la Fundació Vila Casas tenim l’oportunitat de poder contemplar els Guardians, que en aquesta ocasió són un grup de sis que la Fundació ha donat a la ciutat de Barcelona, a través d’un acord de col·laboració amb l’Ajuntament, perquè formin part de la col·lecció d’Art Públic. Es troben situats davant mateix de la porta d’entrada del Museu Can Framis, una de les dues seus que té la Fundació a Barcelona, al carrer Sancho d’Àvila, entre els carrers Roc Boronat i La Llacuna, a la denominada zona 22@ al barri de Poblenou. De fet no és l’única vegada que la Fundació dona una escultura a la ciutat, sinó que anteriorment ho havia fet amb peces d’Alfonso Alzamora i Jaume Plensa.
La primera vegada que l’artista s’endinsa en el tema dels guardians treballats amb ferro colat va ser a París l’any 2008, precisament als jardins del Palais Royal, on va exposar deu escultures juntament amb una enorme barca de bronze i ferro de 17 metres d’eslora. La mostra es titulava Départure, i fa dos anys es va exhibir també a Abu Dhabi. El 2014 a la sala londinenca Saatchi Gallery es van exposar un grup de guardians que, segons la crítica anglesa, tant podien representar uns budes com uns soldats vestits amb armadura medieval o de l’antic Egipte i de la Grècia clàssica. A l’any passat els guardians van ocupar diversos espais de la ciutat de Mèxic: el Museo del Templo Mayor, el Centro Cultural de España i la Plaza Seminario, dels que la crítica hi veia una certa influència de l’art prehispànic mexicà. Per això es sol relacionar el seu treball amb el món de la fertilitat, dels éssers mitològics o dels xamans.
Respecte als Guardians de Poble Nou, mesuren quasi tres metres d’alçada, però si s’afegeix la base de formigó prefabricat encara semblen més monumentals. Tots estan asseguts sobre set peus de ferro fos. Pesen una tona cadascun i això que estan buits per dins. En aparença semblen iguals però en realitat són diferents. Tenen uns forats quadrangulars repartits per tot el cos, com si fossin uns ulls que ens estan observant. El cap forma part de la mateixa armadura que cobreix el cos. Segons l’autor, aquestes escultures tenen la funció de protegir, ja que s’han erigit com “veritables guerrers que connecten la mitologia clàssica i el moment contemporani, l’Hades de l’inframón que vetlla pel seu espai”. Però podríem afegir una altra procedència, com és la de l’illa de Pasqua amb els seus expectants i silenciosos moais, tot i que no hi hagin semblances a nivell estètic, i que els materials siguin diferents, ja que són de pedra, sí que compleixen la missió de protegir els habitants d’aquesta petita illa situada al mig del no res al Pacífic. Per a l’artista “és molt important que l’art surti al carrer perquè és una manera d’invitar a la gent de viure la cultura”. Això és precisament el que fa, ja que apart de realitzar exposicions individuals a les galeries o museus, sol tenir preferència per mostrar-les en espais públics perquè així estiguin a l’abast de tothom.
