Només fa alguns mesos que els diversos mitjans de comunicació celebraven, cadascú a la seva manera, els cinquanta anys d’aquell mitificat Maig del 68; un episodi històric que no deixa de ser un dels molts moments que van salpebrar un any extremadament remogut i convuls. Cal no oblidar que van ser molts els esdeveniments que es van concentrar en aquell any.
Podem citar, entre altres, la Primavera de Praga a la Txecoslovàquia d’aleshores i la consegüent invasió militar per part de la URSS; les imatges esfereïdores que arribaven de la Guerra del Vietnam, que estava en el seu moment més àlgid; els disturbis, la repressió racial, els assassinats de Martin Luther King i Robert F. Kennedy, als EEUU; el naixement de la Teologia de l’Alliberament; la matança de la Plaza de las Tres Culturas a Ciutat de Mèxic; etc. Però la del Maig del 68 francès és, sense dubte, la més propera, la que ens va tocar més a prop del nostre país.
Liberxina
Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971
MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya)
Fins al 22 d’abril de 2019
Cal no oblidar tampoc les particulars circumstàncies que caracteritzaven l’època a Espanya; ens referim, sobretot, a l’ aïllacionisme, a la censura, al control social i a la regressió cultural que implicava estar sotmesos a la dictadura franquista, al “nacional-catolicismo” espanyol.
Pel que fa a la cultura catalana, en un dels textos del catàleg, Àlex Mitrani, un dels dos comissaris de la mostra que ara ens ocupa, situa aquesta època concreta entre dues etapes artístiques, “l’encetada pels artistes de postguerra, marcada per un surrealisme obscur que evoluciona cap a l’informalisme com a revolta tràgica” i l’etapa “que estaria marcada per la superació de la pintura amb el conceptual, un art extremadament autoconscient, analític i intel·lectual. Entremig quedarien aquests anys confusos de la segona meitat dels seixanta”. Uns anys, per seguir amb les seves paraules, “on conviuen i es creuen propostes tan diverses com el redescobriment de la sensualitat de l’ofici pictòric, el retorn a la figuració i a l’intimisme amb les performances, la desmaterialització de l’art, els experiments rupturistes del nou llenguatge cinematogràfic i la irrupció del disseny pop”.
Després de veure la reacció conservadora que va succeir a l’efervescència contestatària del 1968 podia semblar que no havia canviat res. Però amb la perspectiva que dóna el temps transcorregut, hom s’adona que van canviar moltes coses, sobretot pel que fa als costums socials, a les ètiques i a les estètiques, a les llibertats individuals.
Actualment, el MNAC presenta una exposició temporal que pretén ser una de les possibles revisions d’allò que, en aquesta època, es feia al nostre país. Només cal baixar unes quantes escales per a poder veure una colla d’obres que són testimoni de les inquietuds artístiques de la cultura catalana dels voltants del Maig del 68.
La mostra porta per títol Liberxina, acompanyat pel subtítol Pop i nous comportaments artístics 1966-1971. El títol, que pot sorprendre a més d’un, fa referència a una pel·lícula de Carlos Duran, Liberxina/90 (del 1970), on es dóna aquest nom a una substància que incita a la revolució i que provoca que les persones tinguin criteri propi i no puguin ser manipulades pel poder.
Segons el director del museu, “la mostra és la primera d’una sèrie d’exposicions que vol focalitzar aspectes concrets de l’art a Catalunya durant la postguerra i la segona avantguarda” i “forma part de l’esforç que el Museu Nacional ha establert com a prioritat per ampliar l’abast de les seves col·leccions i els seus relats fins al final de la dècada dels setanta”.
La mostra en concret ha estat comissariada per Alex Mitrani i Imma Prieto i presenta un centenar d’obres de quaranta-un creadors en formats i tècniques molt diversos com ara pintura, escultura, muntatge d’objectes, disseny, dibuix, fotografia, cinema, performance, etc.
L’itinerari de l’exposició comença amb Pim-Pam-Pop, un quadre de l’Equipo Crónica del 1971 que barreja, d’una manera desenfadada, la denúncia social amb el colorisme de l’estètica pop. En el mateix espai també hi podem trobar l’escultura amb tècnica mixta Li van portar enganyat (1971) d’Amèlia Riera, un inquietant i estrany objecte amb forma de cadira, i l’assemblage de Lluís Güell Derrota de Samotràcia o victòria pírrica de la Coca Cola (1966), una pila de caixes cremades de Coca-Cola. Però a mida que avancem, l’espai entre les obres es comença a reduir i poc a poc aquestes ens van amuntegant d’una manera que confon, dificulta el seu gaudi i la seva visió particularitzada.
Durant el trajecte podem veure obres disperses d’artistes com Jaume Xifra, Joan Rabascall, Benet Rossell i Antoni Miralda, els conceptuals que van anar a París. O treballs de Guillem Ramos-Poquí, que va anar a Londres. O les obres de dissenyadors i dibuixants com Jordi Fornas, Enric Satué, Enric Sió o Amèrica Sánchez. L’anomenat Grup El Maduixer (format per Jordi Galí, Sílvia Gubern, Antoni Llena i Àngel Jové i batejat pel crític Alexandre Cirici) també està més o menys representat. I en un petita sala a les fosques hi trobem les pintures acríliques i fluorescents d’Albert Porta (àlies Zush o Evru) de la col·lecció Josep Suñol. Altres artistes que tenen obra exposada són, per exemple, Francesc Artigau, Robert Llimós, Norman Narotzki, Alicia Fingerhut, Eduard Arranz-Bravo, Rafael Bartolozzi, Àngels Ribé, Mari Chordà, Aurèlia Muñoz i un llarg etcètera.
A l’espectador actual l’exposició li pot semblar insuficient, limitada i excessivament heterogènia potser degut a les expectatives que genera un tema com aquest i, al final, pot sortir més aviat decebut de la visita.
Els comissaris ja reconeixen en el catàleg que aquesta exposició és “un exercici, forçosament parcial i a desenvolupar”. Potser per això pensem que una exposició i un projecte com aquests mereixerien molts més mitjans, molt més pressupost i una selecció d’obres molt més ampla, característica i representativa.
