L’any 2016 la Fundació BBVA va encarregar a la videoartista asturiana Beatriz Caravaggio que posés imatge a la peça musical ‘Different Trains‘ del compositor minimalista nord-americà Steve Reich, creada el 1988 per a quartet de corda i cinta pregravada. Aquesta videoinstal·lació forma part de l’edició 2019 del Grec Festival de Barcelona, que ara s’exhibeix a la Fundació Joan Miró després d’haver visitat el Museo de Bellas Artes de Bilbao i el Museo Patio Herreriano de Valladolid, entre altres espais. La peça forma part de la col·lecció permanent del Toledo Museum of Art d’Ohio, i està considerada com “una obra mestra multimèdia”. Té una durada de 27 minuts.
Beatriz Caravaggio treballa principalment en diversos camps del vídeo, com per exemple els videoclips musicals, les videocreacions i les vídeo instal·lacions, així com també són remarcables els seus documentals que s’han pogut contemplar en diferents festivals a Montreal, Bogotà, París, Berlín, Madrid, etc. A més, s’han emès per algunes televisions tant públiques com privades, com és a TV3, Euskal Telebista, Canal + i Documania. Les seves videoinstal·lacions s’han mostrat al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, al Círculo de Bellas Artes i La Casa Encendida de Madrid; a la Fundació Joan Miró i al CCCB de Barcelona, així com a la Biennale of Electronic Arts de la ciutat australiana de Perth i al Canon Digital Creators Context del Japó.
Differents Trains
Vídeo multicanal de Beatriz Caravaggio
Fundació Joan Miró. Parc de Montjuïc
Amb la col·laboració de la Fundació BBVA
Fins al 6 d’octubre de 2019
Steve Reich (Nova York. 1936) va rebre el 2014 el Lleó d’Or a la Biennal de Venècia. El 2013 va rebre el Premio Fundación BBVA Fronteras del Conocimiento en la categoria de Música Contemporània i la Medalla d’Or de la Música de la American Academy of Arts and Letters (2012). També ha obtingut el Premium Imperiale (2006) i el Premi Pulitzer de Música (2009). Juntament amb John Cage i Philip Glass, està considerat com el més important compositor de música contemporània als Estats Units.
Reich prové d’una família jueva, i sempre ha considerat que podia haver patit el mateix que els hi va succeir a milions de jueus a l’holocaust. Durant el període 1939-1942 va viatjar sovint des de Nova York a Los Angeles per anar a visitar als seus pares divorciats quan només tenia tres anys. Més endavant es va desplaçar diverses vegades per tot el país amb tren, com una mena d’obsessió. Aquests records de petit el van marcar profundament i per això aquest interès pet tot allò relacionat amb el món ferroviari, que el va dur a crear la peça musical Differents Trains, estructurada en tres moviments: I Moviment: Amèrica abans de la II Guerra Mundial, II Moviment: Europa durant la guerra i III Moviment, després de la guerra.
L’articulista d’art contemporani i guionista de vídeos Idoia Hormaza trasllada aquests moviments musicals al camp literari i els divideix en tres temps: introducció, desenvolupament i desenllaç. Quant al grup musical de San Francisco, Kronos Quartet, és un dels ensembles més influents i famosos del món. Ha interpretat milers de concerts i ha editat més d’una cinquantena de gravacions. El quartet ha sabut compaginar “l’experimentació amb el compromís continu de repensar el que és un quartet de corda”.
Respecte al vídeo, Beatriz Caravaggio ha desenvolupat un treball d’investigació molt complet, ja que ha obtingut informació de diversos arxius públics i privats d’arreu el món. Ha sabut compaginar les imatges obtingudes amb algunes escenes filmades pel jueu austríac Rudolf Breslauer, fotògraf de professió –que al cap de tres mesos d’haver-les filmat va morir juntament amb la seva família i només es va poder salvar una de les seves filles- amb altres imatges de la mateixa època on apareixen trens i estacions dels Estats Units, a més d’incloure escenes més actuals filmades en color.
El vídeo comença mostrant la natura i els diferents paisatges que es poden trobar a un país tan gran i variat com són els Estats Units, on es pot comprovar a la vegada quins tipus de trens circulen contínuament pel país, tant des del vessant exterior com interior, on s’aprecia un luxe que contrasta amb les escenes que es veuen posteriorment. Més endavant apareixen imatges que contrasten amb les anteriors, ja que s’observen trens de càrrega que transporten centenars de jueus cap a diferents camps d’extermini, provinents del camp de deportació holandès de Westerbork, on havia estat Ana Frank abans d’anar al camp de concentració de Bergen-Belsen, on va morir. També hi ha imatges procedents de l’estació de tren de Varsòvia on es veu la gent pujant al “tren de la mort”. Una vegada acabada la guerra, els camps d’extermini i concentració són alliberats pel russos i els americans. Molts dels presoners supervivents emigraren als Estats Units.
La realització del vídeo ofereix diversos aspectes visuals que el fan ser molt dinàmic i atractiu, com per exemple la utilització del recurs de triplicar la imatge, accentuant més la situació que es viu a cada instant del viatge, sobretot quan el tren està en moviment i es va desplaçant per les vies que, en ocasions, es bifurquen, produint un efecte visual que sembla que apareguin dos trens a la vegada. Les imatges van acompanyades d’un text explicatiu que va més enllà del que s’observa realment en el vídeo. Moltes de les imatges són extremadament colpidores, sobretot quan es veu a la gent que espera el tren o que hi puja, on prèviament s’han separat els homes dels nens i de les dones. És un moment de màxima crueltat anímica, que afecta la part més sensible de l’ésser humà, més que el dolor físic.
Després es veuen els vagons tancats on hi van amuntegats els presoners com si fossin animals. A més, no hi ha finestres, el que significa que quan arriben a la seva destinació final alguns d’ells ja estaran morts. Només hi ha unes determinades seqüencies que podríem considerar com agradables, que és quan la gent saluda des del tren, en ser alliberats. Més tard, les imatges que apareixen enllacen amb el continent americà, i per això apareixen Los Angeles i Nova York. Aquí s’adverteix “el ràpid procés de transformació social, així com la impossibilitat dels supervivents de desprendre’s dels dubtes, ansietats i records de la devastació i els crims del règim nazi”.
Aquesta videocreació de Beatriz Caravaggio demostra la importància que es dóna al tren com a principal protagonista, ja que segons Idoia Hormaza es tracta d’ “una metàfora on la imatge del tren s’ associa a la vida o a les oportunitats: “agafar el tren”, “deixar passar el tren”, “perdre un tren”, que determina el destí d’un individu o un col·lectiu”. Quan Steve Reich va veure el vídeo l’any 2017, va comentar que li semblava “una obra reflexiva i emocionant”.
