Una de les desqualificacions més poc convincents –però encara força habitual– que pot llegir-se a les ressenyes d’obres de creació (sobretot de llibres, però també de produccions teatrals i, segons com, d’art) és la de dir que l’obra en qüestió està feta amb materials de fulletó, o de telefilm, o de sèrie televisiva de sobretaula, assumint que si està feta amb uns materials tan innobles per força ha de ser fluixa, mediocre, banal, vulgar i etc. Uns mínims coneixements d’història de la literatura i de l’art basten per desmentir una tal premissa. Hi ha res més propi d’una telesèrie de sobretaula que els arguments de les obres de Shakespeare? Hi ha res més fulletonesc que les trames de Balzac o de Dickens, un dels reis històrics del fulletó?
L’empremta familiar
Nancy Borowick
Al Palau Robert fins al 3 de febrer.
Senior Love Triangle
Isadora Kosofsky
Al Palau Robert fins al 9 de desembre
Tot això ve a tomb perquè l’espectador que vagi al Palau Robert i visiti les exposicions L’empremta familiar i Senior Love Triangle (dins el marc del Festival Docfield, dedicat a la fotografia documental) pot tenir la temptació inicial de despatxar-les dient que estan fetes a partir d’uns materials primers propis dels fulletons, les telesèries i els telefilms més melodramàtics i lacrimògens. És cert que hi estan fets, a més. Però, i què?
A L’empremta familiar, la fotògrafa Nancy Borowick fa el seguiment de la malaltia en paral·lel i la mort amb només un any de diferència dels seus pares, i ho fa sense amagar ni els aspectes més emotius ni els més crus de tot el procés. Així mateix, a Senior Love Triangle, Isadora Kosofsky retrata la relació sentimental de tres ancians, un home i dues dones, que es coneixen i conviuen en una residència per a gent gran de Califòrnia, i ho fa amb tot el dramatisme, totes les ondulacions afectives, tot l’entramat de generositats i d’amors, però també de gelosies, recels, mesquineses i acritud, propis d’una situació tan poc convencional i difícil de manejar com és un triangle amorós, i encara més en una edat en què la solitud i les xacres físiques ho distorsionen tot a la baixa.
Cap de les dues exposicions, sigui com sigui, mereix ser desqualificada pel simple fet de tractar uns temes tan viscerals i de treballar a partir d’uns materials tan òbviament sentimentals i dramàtics. Borowick i Kosofsky aconsegueixen convertir les històries que retraten –dic històries perquè en última instància parlem de narracions visuals– en obres que transcendeixen la potència primària i en brut de què parteixen per esdevenir l’expressió elaborada, intencionada i amb sentit d’una paleta exhaustiva d’emocions, estats d’ànim, idees i reflexions existencials compartibles per tothom.
En qüestions d’art, això ja ho sabem de fa estona, la moral i la intel·ligència compten, però compten en funció de l’estètica. Si Nancy Borowick hagués retratat l’evolució dels càncers incurables dels seus pares (el d’ell, de pàncrees; el d’ella, de pit) d’una manera òbvia, descurada, intrusiva i cridanera, el resultat hauria estat… doncs el d’un telefilm indecent. Sense renunciar ni al dramatisme ni a les efusions sentimentals més honestes, però, Borowick aborda la malaltia dels pares –que s’han estimat durant trenta-quatre anys, han tingut tres fills i ara agonitzen junts i són conscients que moriran junts– amb delicadesa formal, amb subtilesa, amb un blanc i negre que depura l’experiència terrible i la capta sense estilitzar-la amb preciosismes que serien impropis. En aquest sentit, són importants la perspectiva i la composició d’algunes fotos.
Per exemple, la d’una que està feta des dels peus del llit desfet dels pares, quan ell ja és mort i la mare és a tocar del final: l’ambient és desolat però, a la paret del capçal, hi ha una foto dels pares abraçats, més joves, introspectius i amorosos, que ocupa el centre de la imatge com un triomf agredolç de la memòria. També és destacable una en què se’ls veu, d’esquena, dins una piscina d’un hotel de Florida, en el viatge que van fer abans de començar les sessions de quimioteràpia. Fins i tot les fotos més crues –els pares rebent quimioteràpia un al costat de l’altre, o abraçats sense cabells, o el pare patint un dolor insuportable mentre la mare el mira amb impotència i desesperació– estan fetes de tal manera que l’espectador s’acaba sentint inundat d’emotivitat, no de sentimentalisme, i de veritat humana, no de realisme ostentosament tremendista.
Menys emotiva, més complexa, més conflictiva, més plena d’el·lipsis inquietants, més turmentada, Senior Love Triangle treballa a partir d’un doble tabú: l’amor i el sexe en la vellesa i les relacions sentimentals no monògames. La virtut de Kosofsky és que no fa servir les fotos per apuntalar un discurs més o menys teòric i intel·lectual sobre aquest doble tabú, sinó que se centra en l’experiència humana –entranyable, però també molt conflictiva– del que suposa formar part d’una manera conscient i explícita d’un triangle amorós, i encara més una vegada s’ha superat la vuitantena, quan vius sense família en una residència per a gent gran i ets al final de la vida.
En conjunt, cada fotografia de Kosofsky funciona com un fotograma independent d’una pel·lícula que conta una història de la qual no en sabem gaire detalls explícits. Sí que ens fem preguntes i temptegem respostes que posen substància a la sèrie. Preguntes com ara aquestes: en Will estima més la Jeanie o l’Adina?, com se senten les dues dones?, quina relació tenen entre elles?, com viuen tots tres el fet de participar –en públic, sense amagar-se’n, assumint el que els passa– d’una relació que trenca o posa en dubte moltes normes i convencions socials? Kosofsky fotografia els seus tres protagonistes en color, de vegada els capta d’un en un, de vegades per parelles i de vegades tots tres junts, i sol fotografiar-los, no dins la residència, sinó al carrer, en bars o en supermercats, perquè en Will, la Jeanie i l’Adina volen fugir de l’espai de la residència, que els recorda massa la situació en què es troben. La solitud i la vellesa (i la mort imminent) els assetgen i ells se’n volen escapar. La manera com intenten escapar-se’n és, com fan els protagonistes de les novel·les i les pel·lícules més commovedores, mitjançant l’amor. Senior Love Triangle, però, és la vida, no una pel·lícula.
